Memòria del buit: homèrica antièpica

Si algú encara no sap que és la literatura —la literatura literatura; l’única que en mereix(eria) el nom—, des d’ahir no ho pot tenir més fàcil: que s’afanyi a la seva llibreria de guàrdia, adquireixi Memòria del buit, de Marcello Fois, el darrer llibre d’Edicions del Periscopi, traduït per Anna Casassas, busqui una bona estona lliure, un sofà ben còmode, un llapis, i es posi a llegir-lo. Si en fer-ho, captivat i meravellat alhora, encara no ho entén, és molt probable que no ho pugui entendre mai.

El més normal seria que, com ens succeeix a la majoria, ni tan sols hagi sentit parlar abans de Fois, un prolífic autor sard que ha trigat força a afrontar-se amb les seves arrels, potser perquè, com va dir la seva compatriota Michela Murgia quan va ésser a Catalunya: “El dialecte propi de Sardenya és el silenci”, potser perquè li calia temps per veure-ho des de fora, com a espectador, però, quan ha decidit fer-ho, quan ha comprès que, tot i que “sovint no hi ha paraules, […] queda a dins una memòria que és buit”, ha escrit, segons el meu modest parer, un clàssic universal.

En submergir-me en aquest llibre on “el somni […] continuava essent la realitat i el seu contrari” he recobrat la deliciosa sensació de goig i descoberta que vaig assaborir amb Camí de sirga, La guerra del fin del mundo, El gatopardo o Tieta d’Agreste: un magistral i sòlid món narratiu que ho és tot, que se sosté i es justifica per ell (i en ell) mateix.

La literatura és exactament això: un joc poderós on la realitat i la ficció es troben —“Blau del color del somni que sempre es veu després que s’ha somiat en colors i el que es recorda és un color terrible, més color que el de veritat”—, on la paraula i l’argument conflueixen, on el fons i la forma es dilueixen en una matèria duradora i indestriable; un regal sublim, que ens abstreu de tot, ens transporta i ens transforma; que ens fa i ens fa diferents; que ens duu més enllà per explicar-nos, precisament, el que no es pot explicar i, tanmateix, que, sense entendre-ho, ho entenguem: “Explicada, aquella nit sembla poca cosa, perquè les nits no es poden explicar”.

Escrita amb una gran saviesa narrativa, amb una mescla mesurada i encertadíssima d’una gran diversitat de registres literaris —des de l’oralitat pròpia dels contes de la vora del foc (“Avancem, doncs…”; “Aquí estem en plena escena…”; “Els qui saben les coses…”; “Diu que…”) fins a escenificacions diàfanament teatrals, combina a parts iguals poesia i patiment, sofriment i dolor: “aquest fill que duus al ventre serà el teu dolor i la teva alegria”.

La novel·la té alguna cosa d’homèric, d’èpic; o, més aviat d’antihomèric o antièpic: de l’èpica de la realitat, de la quotidianitat, d’un món proper, identificable, fet a mida humana, contradictòria, sovint irracional, intuïtiva, impulsiva, visceral: “I així el «caporal» es torna una figura mítica, però a la mitologia d’una gent que no sap, que ni tan sols s’imagina, que lluny està l’Stocchino de l’heroisme”. Convertit al mateix temps en rondallaire i en (re)creador de mites, Fois retrata el cos i l’ànima de Sardenya. D’aquesta illa aïllada i desconeguda que, com el protagonista, és una resistent: “la voluntat no existeix, sobreviure només és qüestió de resistència”.

Un fet que pot portar a algú a assenyalar que és un llibre massa localista, excessivament sard, i, per tant, d’una capacitat de recepció limitada. I, tot i que errarà de ple la diagnosi, tindrà raó: no podria ésser més localista o particular: és sard i ben sard, com ho era L’acabadora de l’esmentada Michela Murgia; ho és fins el moll de l’os, irrenunciablement; tant que la seva sarditat —si em permeteu el mot— ho impregna tot: respira, alena i transpira sarditat…, per fortuna!

Perquè, com molt bé han entès els més grans escriptors, aquells que tenen assegurada la seva pervivència més enllà dels temps — Shakespeare, Cervantes, Goethe, Dostoievski, Tolstoi, Txèkhov, Dickens, Flaubert, Kafka, Proust, Joyce, Twain, Pla, Sales…—, la millor manera d’esdevenir universal és ésser pregonament localista; escriure sobre el que tens més a prop, i coneixes millor, com a paradigma del que és global i compartible; els que és propi com a model del que és comú.

Acabaré la meva anàlisi d’aquest llibre tan i tan recomanable dient que de la memòria de la buidor n’extraurem la plenitud de la vida —de la vida que ens viu mentre creiem viure-la nosaltres a ella.