McDonagh, Morales i unes quantes calaveres esmicolades

28.07.2017

Ja us aviso. Us ho podreu passar molt, però que molt bé veient La calavera de Connemara a partir del pròxim 16 de setembre a La Villarroel, però mai us ho passareu tan bé com els actors (Pol López, Oriol Pla, Xavi Sáez i Marta Millà) i l’equip que l’estan muntant aquest estiu. De fet, jo mateix, sé que m’ho passaré encara millor quan vegi l’espectacle en funció, doncs estic sent partícip d’aquest procés de creació de l’adaptació d’A skull in Connemara de Martin McDonagh, dirigida per Iván Morales (Wasted, Cleòpatra, Jo Mai…) i adaptada pel Pau Gener. De moment dos matins, vuit hores, han servit per copsar l’entrega amb què tots i cada un dels membres de l’equip treballen. I s’ho passen tan bé…

Imatge de ‘La calavera de Connemara’, que s’estrena el 16 de setembre a La Villarroel.

 

Ensumar la Calavera

Estem parlant d’una producció de Focus, fet que pel propi Iván Morales ja és quelcom diferent doncs és la primera vegada que aixeca una obra per una empresa privada. Amb Focus tot són més facilitats, sobretot a nivell de producció, tot i que també condensen més els assajos i l’equip artístic i tècnic han de doblar els esforços per arribar. Però qui ha d’estar per sobre de tot aquest projecte és l’Iván Morales, un director que té un olfacte molt fi a l’hora de decidir els projectes on s’implica. Olfacte però, que ha anat desenvolupant al llarg d’una carrera que ha passat per tots els pals, des de nen de culebrot fins a guionista d’El Truco del manco, una peli de Goya. Amb Martin McDonagh no va haver-hi un enamorament a primera lectura, sinó un treball més d’assetjament, una anàlisi constant que va tenir el seu punt àlgid quan va dirigir un workshop de Martin McDonagh a l’Estudi Laura Jou. Però la fixació per La Calavera no es va començar a donar fins que una nit va sopar amb els seus dos col·legues (i companys del projecte Jo Mai), Oriol Pla i Àlex Monner i es van animar a fer una lectura d’una escena d’A skull in Connemara. Aquella lectura va activar l’olfacte de l’Iván i com aquell gos que acaba trobant el bon os, va ensumar la calavera i va descobrir tot el potencial que tenia l’obra. “Una obra més fàcil, de només quatre actors, amb tendresa, humanitat i un punt cafre”. Una obra que de ben segur que connecta amb el públic ja que transmet “aquella sensació de quan creus que no has cuidat suficient a algú que estimaves i la culpa et rossega. Va al cor d’aquesta emoció, en un text contingut en una carcassa hilarant i que al mateix temps és un thriller” comenta el propi Iván Morales. A skull in Connemara, l’escollida per aixecar un nou projecte on pugui fer un pas endavant, la consolidació definitiva d’un director amb veu pròpia. Posem el focus en els assajos.

Durant la primera setmana l’Iván ha agafat els actors i ha fet una primera aproximació al text i als personatges. S’ha treballat més el personatge que no el col·lectiu, però alhora fent pinya perquè entre els quatre actors es vagi generant una connexió. Objectiu: buscar la generositat del grup. Quelcom que tota companyia, amateur o professional, ha d’assolir. Sense la generositat envers el company, no hi ha col·lectiu, no hi ha connexió, sols monologuistes, individus que volen lluir de cara a la galeria. Tot pot ser molt obvi, però reforçar aquesta part durant tot el procés és una constant que l’Iván Morales té entre cella i cella.

La calavera de Connemara que dona títol al muntatge. Fotografia de Martí Figueras.

 

La partitura interna i altres ensenyances d’un Cordero

Segona setmana d’assaig. El treball grupal s’intensifica. Xandalls i roba còmoda. A El Palomar de Focus, dilluns a un quart d’onze, el Pol López toca el tambor; el Xavi Sáez canta quelcom que desconec; l’Oriol està a punt d’arribar i la Marta Millà està amb la Míriam Compte mirant vestuari; mentrestant, el David Climent de Los Corderos ja va fent voltes per l’escenari delimitat. David és un pura raça (pura fibra) del teatre més físic, un xaman que sap controlar les energies del grup i les transforma. Sols falten uns exercicis d’escalfament per veure el seu poder transformador. El coreògraf és clau en tot aquest procés. Iván Morales, així com va fer ja amb els Íntims Produccions a Wasted, confia en el David Climent per treballar tota la fisicalitat dels personatges. Cada personatge té la seva manera de moure’s en el seu territori. Així doncs, primer és el cos, després incorporen el text i per últim la imaginació. Aquest procés per molts no resulta de nou, però sí que destaquen la intensitat i tal com diu el Xavi Sáez, “fer la primera aixecada del text des del treball de cos permet arribar al personatge amb més concreció, d’una manera més orgànica i no tan mental”.

L’escalfament acaba amb el grup arrossegant-se com cucs mentre criden al uníson “ma, me, mi, mo, mu”. La catarsis. Ja poden començar a treballar la seva partitura interna. Aquesta teoria marca que cada personatge té una partitura dins, una energia que es manifesta de forma vertical en un moviment molt específic, un gest, una mirada, un pas. I a partir d’aquí una simfonia de moviments que evolucionen del moviment original. La Mary Jonny és la tieta del Martin i el Thomas, una solterona reprimida. El seu gest es manifesta a través d’un cos contingut. És un batec intern molt fort, però un moviment pausat. “Té tentacles per tot arreu, les seves mans, els seus ditets són els seus ulls. Tot i estar reprimida, té foc a les mans” descriu la Marta Millà. El Thomas és un policia amb molta ambició i que s’emmiralla en aquests policies carismàtics que surten per la tele. Vol ser un policia de sèrie, dels “guais”. I per això “té quelcom tan elèctric i rítmic, com molt “molón”. Moviments precisos i elèctrics, sempre pensant en posar per la millor foto, però al final tot es desmunta i acaba sent patètic” reflexiona el Xavi Sáez sobre el seu personatge. El germà del Thomas és el Martin, probablement el personatge més beneit del quartet de McDonagh, un jove penjat, un delinqüent en potència que entra a treballar amb el Mick, a qui admira molt. En aquest cas, l’Oriol Pla defineix la presència del seu personatge des de “la lleugeresa, l’explosió, és tot aire. Tots els moviments són com si rebotés al terra, un rebot que fa ondulacions. És un personatge que constantment està fugint de si mateix”. I com que els pols oposats s’atrauen, el company de fatigues del Martin és el fatigat Mick, el personatge principal, el (des)enterramorts que porta el pes d’una mort propera a les seves espatlles. Per això assajant la partitura interna, el Pol López roman com una estàtua, amb la mirada fixa en un punt qualsevol. I després un moviment cansat, arrossegant els peus (reforçats per un parell de turmelleres amb pes) i seu a un sofà atrotinat. “És el pes de la culpa i dels rumors, les veus dels altres. Per això el moviment és lent, sigil·lós i sempre atent”. Així doncs els quatre actors es mouen, s’expressen seguint el seu propi moviment intern en aquest rectangle delimitat. Mentrestant, des d’una certa distància el David i l’Iván van a buscar individualment cada actor per corregir moviments, expressions. La seva feina és potenciar aquells aspectes on el moviment, el gest o el so representa més el personatge. Aquest procés és molt enriquidor, però alhora, per algú profà, el quadre pot ser realment grotesc i delirant. Però no hi ha cap pressa, s’ha de buscar, proposar, provar, però sobretot en aquest moment s’ha de jugar, perquè des de l’atzar i la innocència del joc és quan la creació dels personatges pot ser més viva i no tan reflexiva.

David Climent, a terra, dona indicacions a Pol López i Oriol Pla. Fotografia de Martí Figueras.

 

En Tom Waits i en Buster Keaton ballen beguts de poteen

I arriba el número musical. Sembla que comença a ser marca de la casa que en les històries de l’Iván Morales sempre hi hagi un moment de número musical: algú que canta, que balla o que es deixa emportar pel so d’una cançó. En la Calavera ens trobem en l’últim cas. Embriagats de poteen, un whisky tradicional irlandès, el Mick (Pol López) i el Martin (Oriol Pla) s’emocionen amb una cançó d’una irlandesa, molt popular, que el primer posa en el tocadiscs. Preservem la sorpresa sobre el nom de la cançó, ni mitja pista. Sols dir que Morales ha sabut llegir la intenció de l’autor original: crear un número hilarant amb el contrast dels dos homes beguts creixent-se amb aquesta cançó, de certes ressonàncies èpiques. Un número d’una complexitat enorme on el Mick es deixa anar i on el Martin es mostra més fidel que mai mentre s’entretenen, al ritme de la música, amb unes quantes calaveres. Arribar a la naturalitat d’un número que inclou caigudes, voltes, salts a la taula i molts altres passos requereixen d’una disciplina, d’una actitud i d’una energia única. Tots dos en van sobrats de tot això, i malgrat tot, el procés és difícil. Aquí la clau un altre cop està en el tàndem Climent/Morales. El primer marca molt els moviments i la intencionalitat d’aquests; l’Iván s’ho mira des de la distància, dipositant la total confiança sobre la feina del David. De tant en tant proposa indicacions puntuals consensuades amb el coreògraf i els mateixos actors. Ell apunta més al dibuix, com quan li diu al Pol López que faci com si fos un jove Tom Waits passat d’alcohol, un bluesman tronat, fent tentines. Però la coreografia del número musical és principalment del David Climent. I treballant amb l’Oriol Pla, un home que ha mamat des de ben petit el teatre de carrer, dotat d’una força i una elasticitat envejables (que demostra extensament en el fantàstic espectacle Be God Is) i amb el Pol López, un tipus que no s’arronsa davant de cap repte, és molt més fàcil.

A més, tots dos actors tenen una rapidesa mental que un servidor admira profundament. Ja poden estar discutint sobre un moviment quan de cop l’Oriol (o el Pol, tanto monta, monta tanto) diu quelcom o fa algun gest que et trenca. No és res greu, fora de lloc, ni ofensiu, és una broma còmplice, un toc de genialitat que tant et trenca de riure com pot encendre l’espurna per donar una idea brillant. Tan senzill com dir que en un moment de l’obra el personatge del Martin pot fer un gest de seguir el Mick talment com si fos el seguici de Los Aristogatos. Petites genialitats però que tant l’Iván com el David van rebent i destriant. I és que dirigir és proposar accions, però també s’ha de saber rebre les propostes que puguin fer els actors. L’aproximació dels dos actors als personatges cada vegada és més intensa i en aquest procés la rauxa i l’enginy dels dos es desferma. Són un torrent i a cada moviment que assagen responen amb una idea. Això sí, no totes aquestes serveixen. L’Iván té molt clar què ha de dir cada frase, cada moviment. Però mai imposa, sols suggereix, animant talment com si fos el capità de la colla. Però el que defineix un bon capità és la seva capacitat d’escoltar. En un assaig hi ha molt diàleg i molta part de negociació, tractar d’entendre tots els punts de vista. I tenir clar que al final, cedir és guanyar.

El Martin i el Mick s’aferren a la taula de salvació. Fotografia de Martí Figueras.

Quan torno el dissabte, pràcticament el dediquen a afinar i rematar tots els moviments del número musical. És una barbaritat com ha crescut el número. Em quedo bocabadat de la sincronia, semblen una parella de ball clàssica; em desmunto tot jo quan veig les caigudes més tipus slapstick, en aquest cas l’Oriol Pla és el Buster Keaton català; i fins i tot empatitzo amb moments més èpics i emotius, sobretot en el moment crooner de Pol López. I al final de l’assaig fan un parell de passes complertes i ja ho veus tot. El director exclama “¡Qué bonito!” Falten dos mesos i probablement una de les parts més complicades de tota l’obra, ja la tenen dibuixada, sols falta repassar els contorns. Com diu el propi Iván Morales, això tira com un transatlàntic. Mentrestant la Marta Millà i el Xavi Sáez s’ho miren amb la resta de la família i aplaudeixen també. La complicitat entre aquelles 10 – 12 persones que estan just en aquell moment és total, un agraeix està allà, però són tots qui senten aquesta plena satisfacció. El fet de pertànyer a una família estructurada per responsabilitats, però on cada membre d’aquesta participa o influeix d’alguna manera en el que fa l’altre. Uns parlen més, altres simplement són observadors i apuntadors, altres sempre són el centre d’atenció.

La Sílvia Kuchinow s’ho mira tot en silenci, i va fent els seus propis apunts per fer el disseny de llums. La Míriam Compte s’encarrega del vestuari i sempre està per allà fent proves amb els actors. L’Anna Maria Ricart intervé en ocasions de forma decisiva i sobretot per fer d’enllaç amb producció. El jove Pau Matas defineix el disseny de so i una de les seves aportacions s’escolta en el final de la cançó del número que sona enllaunat, rascant, talment com si sonés del vinil que ha posat el Mick. Tothom va aportant mica en mica. Però encara hi ha coses que s’han de polir: calaveres esmicolades, martells menys agressius… . Hi ha temps, molt de temps. I ganes, moltes ganes de crear quelcom memorable. El propi Iván Morales ho sintetitza molt bé, “la idea és que el públic viatgi a una Irlanda de somni, i que al final s’hagi emocionat, hagi rigut, hagi passat por, hagi mogut els peus… que s’hagi enfrontat a la mort des del riure. I sobretot, el més important, que hagi estat una experiència transformadora”.

Iván Morales i Marc Salicrú dissenyant un racó d’Irlanda. Fotografia de Martí Figueras.

El resultat, però, encara queda lluny, que gaudeixin del procés. Jo també ho faré. En tornem a parlar a setembre, a pocs dies per l’estrena.