Martin Parr, el fotògraf dels turistes

3.06.2012
Massificació i turisme

Turistes fotografiant-se al costat del drac del Parc Güell.

“Per què no veniu a casa? Així podreu veure les fotos del viatge a Cambodja”. Tothom ha tremolat alguna vegada en sentir una frase d’aquestes. La destinació turística pot variar, però el resultat sempre és el mateix, una tirallonga inaguantable de fotografies de temples, monuments i restaurants que no us interessen un borrall ni a tu ni a qui els ha retratat. A més la popularització de les càmeres digitals ha aguditzat encara més la vinculació entre turisme i fotografia, i a dia d’avui ja no entenem el viatge sense una càmera immortalitzant-ho tot: si no t’hi has fet una foto és que no hi has estat. L’art contemporani actual ja fa temps que tracta el fenomen: Thomas Struth fa anys que retrata munions de turistes dins els museus, el xinès Ai Weiwei va desplaçar 1.000 xinesos perquè fessin de turistes a la Documenta de 2007, i a la Biennal de 2009 l’artista Aleksandra Mir va regalar un milió de postals falses de Venècia als visitants. Però si hi ha una persona que hagi dedicat la vida a retratar turistes, aquest és el fotògraf britànic Martin Parr.

martin-parr-cccb

El fotògraf Martin Parr.

“Fotografiar és col·leccionar el món”, deia Susan Sontag a l’assaig On photography. Aquesta és la tesi de l’exposició ‘Souvenir: Martin Parr, fotografia i col·leccionisme‘, que presenta aquests dies el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. La mostra recull diversos centenars d’imatges de Martin Parr, el cronista més cínic de la classe mitjana europea. Tot va començar a Anglaterra, amb les sèries d’imatges ‘Bad Weather’ i ‘A Fair Day’ aplegades al recull ‘The Last Resort’. Són imatges espontànies capturades a Brighton, una de les capitals britàniques del turisme de platja. Parelles que dinen a un restaurant sense parlar, incapaços d’amagar un avorriment mortal, senyores obeses barallant-se a la cua dels hot dogs, nadons que ploren mentre les mares juguen absortes a les màquines escurabutxaques o nens que es remullen els peus en aigües plenes de deixalles.

Escena de platja: banyistes amb gana que volen devorar menjars ràpids i fan cua, àvidament.

Aquest retrat de l’infern com un resort amb polsereta tot inclòs va consagrar Martin Parr, que aviat fitxaria per la cèlebre Agència Magnum de fotoperiodistes i exposaria a les galeries d’art contemporani de mig món.

Una altra imatge turística: papereres a rebentar de brutícia.

Des d’aquell primer èxit a mitjans dels vuitanta, Martin Parr ha voltat el planeta diverses vegades amb l’objectiu immortalitzant/d’immortalitzar les misèries de la classe mitjana europea, la banalització de l’oci i el malson de la massificació turística. Són centenars d’imatges impagables, plenes d’ironia britànica, com la sèrie ‘Benidorm’, que es pot veure al CCCB i s’hi veuen pales de platja de les Spice Girls, bronzejats exagerats i banyadors escarransits. Entre el kitsch i el grotesc, com un Sartorialist d’allò xaró i vulgar, les imatges de Martin Parr revelen l’absurditat del turisme, “la primera indústria de l’economia mundial”. I ho aconsegueix amb exemples propers, sense necessitat de marxar al Japó ni recórrer a destinacions exòtiques: Les platges de Martin Parr són les nostres, i els turistes adotzenats som nosaltres mateixos.

Més enllà de la imatge: el souvenir

A més de les sèries fotogràfiques documentant aquest trastocament mundial, l’exposició del CCCB intenta anar més enllà i aposta per endinsar-se en una altra indústria derivada del turisme: Els souvenirs. Per començar, l’exposició recrea la casa de Juanjo Fuentes, un interiorista que amb els anys ha arribat a col·leccionar centenars d’aquestes peces kitsch a la seva casa de Màlaga. Quan marxem de turista s’espera que gastem diners, i d’aquí l’invent del souvenir, objectes que comprem per retenir la memòria, per “cosificar el viatge”, en paraules del comissari, Juan Pablo Wert. A banda, la mostra també descobreix els records d’arreu del món aplegats per Martin Parr en la seva col·lecció personal: encenedors i jocs de cartes dedicats a Sadam Hussein, cendrers amb la cara d’Osama Bin Laden i souvenirs de plàstic, més recents, que recreen com l’Àguila nordamericana capturava el dictador iraquià. “No hi ha cap objecte que expliqui la història de manera més fidedigna que un souvenir”, sentenciava Parr, potser en referència a aquesta sèrie. Estirant una mica més el fil, el CCCB s’ha empescat una activitat participativa anomenada ‘Souvenir Crossing‘, que a través d’una espècie de bookcrossing amb objectes de record pretén fomentar l’intercanvi de souvenirs i, a la vegada, omplir d’autòctons l’exposició. Es regalarà una entrada gratuïta a la retrospectiva de Parr a tots aquells que hi participin, és a dir, a aquells que s’acostin al CCCB portant alguna quincalla. No us ho perdeu, és una oportunitat única per treure-us de sobre aquelles rampoines inútils de quan la tieta va anar a Peñíscola.

Barcelona retratada per Martin Parr

Ara bé, si parlem de turistes, Barcelona n’és la capital mundial. “Quan penses en Barcelona penses en la Sagrada Família, la Catedral, el Park Güell, i la imatge que et ve al cap ets tu retratant-te sol davant del drac, sense ningú més. En canvi quan hi vas, te n’adones que sou milers fent el mateix, i l’experiència de fotografiar-t’hi es converteix en un malson”.

Un turista a Barcelona.

La foto d’aquest malson al Park Güell és la imatge de capçalera de l’exposició. Mentre preparaven la mostra, els responsables del CCCB van encarregar a Martin Parr una sèrie de fotografies sobre la capital catalana, i el fotògraf anglès va venir a fer-les la setmana santa passada, convençut que les masses de turistes li farien la feina soles. El resultat és aquesta imatge del Park Güell on costa déu i ajuda veure-hi el drac de Gaudí, i 15 imatges més del Camp del Barça, la Sagrada Família o el Museu Picasso, totes elles retratant aglomeracions massives de fotògrafs ocasionals.

El turisme recorre, en massa, estadis futbolístics, places, rambles i platges.

Conversant amb la premsa, el fotògraf aventurava una lectura diferent a aquesta febrada turística de retratar-ho tot. Allunyant-se de la tesi del comissari i de la frase de Susan Sontag “fotografiar és col·leccionar el món”, el britànic apostava per la fotografia com una manera de superar l’alienació del viatge, una idea que també és de Susan Sontag: la càmera com un element de mediació que ens allibera i ens eximeix d’haver de tenir una interacció real amb aquest nou entorn, si estic per les fotografies no haig de pensar si m’agrada o no el que estic veient. “Quan estàs tan obsessionat per retratar-ho tot acabes no gaudint de l’experiència”, observava Parr. En aquest sentit, la febrada actual de càmeres digitals actua com un analgèsic pels turistes, que retratant retratant no s’aturen a preguntar-se el sentit del què fan ni la lògica de visitar tants museus i catedrals. En aquesta mateixa línia, la dictadura de la càmera, el guia i el ramat evitaria que et preguntis el sentit de tantes cues i aglomeracions. Per desgràcia, l’exposició del CCCB no explora aquesta línia de recerca, ni intenta posar en dubte en cap moment l’actual model turístic de Barcelona, que com es veu a les fotografies de Parr, està clarament sobrepassat.

La Sagrada Família és un dels símbols turístics de la ciutat de Barcelona.

Una exposició com la de Martin Parr, crítica com poques amb el turisme de masses, era una oportunitat d’or per programar un cicle de conferències paral·leles estil CCCB que tractés la qüestió, que més enllà d’ensenyar les misèries de la Barcelona turística es plantegés si el model actual és sostenible o si ja s’ha arribat a un punt de no-retorn. L’ocasió era ideal: si fins i tot el mateix comissari de la mostra es declarava “estupefacte” en veure les masses de turistes que arrasen la ciutat cada primavera!