Marta Segarra i la ciutat vulnerable

10.02.2014

Avui dilluns 10 de febrer Marta Segarra participa al cicle ‘Ciutat oberta’, organitzat pel CCCB dins el marc de la celebració del Tricentenari a Barcelona. Marta Segarra és catedràtica de literatura francesa i d’estudis de gènere a la Universitat de Barcelona, cofundadora i directora del Centre Dona i Literatura. Gènere, sexualitats, crítica de la cultura (2003-2013) i coordinadora de la Càtedra UNESCO Dones, desenvolupament i cultures en aquesta mateixa Universitat, així com investigadora associada al Centre d’Études féminines et d’études de genre de la Universitat Paris 8, on ha estat professora invitada en vàries ocasions. 

 

Marta Segarra participa al cicle ‘Ciutat oberta’ avui al CCCB

 

Fina Birulés, que serà l’encarregada de presentar i conversar amb Marta Segarra, avança algunes idees a Núvol: “Si fem referència, encara que sigui en esbós, a la biografia intel·lectual de Marta Segarra s’hi pot entreveure com a fil conductor la voluntat d’examinar i d’intervenir al voltant d’alguns dels temes que ens interpel·len en la vida urbana contemporània: les tensions entre la llibertat i l’assetjament,  les revisions dels llindars i dels límits, la preocupació per les formes de repensar la comunitat”.

En una entrevista realitzada al CCCB, que podeu veure més avall, Marta Segarra declara que l’expressió “Ciutat Oberta” evoca la qualitat d’ésser oberta als altres, als que no són iguals que nosaltres. La ciutat és emblema d’una obertura que no es troba al pobles o en un ambient tradicionalment més rural. Podem problematitzar el concepte d’obertura pensant la ciutat com un cos. En el cos, l’obertura pot ésser una ferida, i en aquest sentit, penso que la ciutat oberta esdevé una ciutat amb forats, amb llocs invisibles –tal com diu la presentació del cicle–, amb éssers invisibles que escapen aquesta obertura positiva i que s’amaguen en aquests forats que els perjudiquen i els fereixen. Voldria posar sobre la taula el concepte de “vulnerabilitat”, molt utilitzat actualment per filòsofes sobretot feministes com Judit Butler. “Vulnerabilitat” ve del llatí “vulnus”, que vol dir “ferida”. La vulnerabilitat, tal com l’entenem avui en dia, és la susceptibilitat d’ésser ferit. Per tant, una ciutat oberta és una ciutat vulnerable, cosa que va totalment en contra del que la gent de la ciutat normalment volem, que és la seguretat, el tancament, el fet de no patir  inseguretat i de poder tenir-ho tot controlat. D’aquí parteixen coses tant discutides i polèmiques de la ciutat com és l’exposició constant a les càmeres, a l’ull de l’altre controlador”.

“Tot i que tradicionalment s’ha pensat la ciutat sense ombres”, ens diu Fina Birulés, “Marta Segarra sap bé que si volem examinar críticament i pensar els espais que habitem, cal que recordem que estan fets d’ombres i de llum, que les mitges clarors o les ombres incompletes ens donen la mesura de la seva complexitat. Així com també, en assenyalar i tractar del desig de superar els límits i les fronteres, Marta Segarra subratlla que cal que pensem tant en el fet que els límits ens defineixen i ens relacionen com que les esquerdes són part integrant dels murs, així com els forats ho són dels teixits… cosa que ens permet pensar en la possibilitat de traspassar límits, de fer contraban en la frontera entre el privat, l’íntim i el públic, entre jo i l’altre”.

Segons Segarra, “podem exemplificar aquesta distinció entre àmbit íntim, privat i públic amb tres imatges de límits molt clars: l’habitació, la casa, el carrer. Allò que ocorre dins d’una habitació és quelcom íntim, perquè fins i totes les persones que comparteixen l’habitatge no tenen per què estar al corrent, veure-ho o sentir-ho. La casa és l’espai on convivim amb d’altres persones, familiars o no. El carrer és l’espai públic de coexistència amb tot altre tipus de persones, animals i coses que poden pertànyer a la ciutat o no. No obstant, la claredat d’aquesta distinció es difumina si l’observem des d’un punt de vista polític i, sobretot, des d’una perspectiva de gènere, de les dones. Per exemple, l’amenaça de les noves tecnologies palesa la reclamació d’un espai íntim que queda cada vegada més reduït per la possibilitat que tenim d’ésser espiats o de, fins i tot, exposar nosaltres mateixos allò que passa a la nostra habitació, a través de càmeres i d’Internet.  Aquest espai íntim s’està transformant en un altra cosa, com les idees de exposició i visibilitat, que s’han alterat moltíssim. La polèmica de les escoltes telefòniques d’espies nord-americans que han afectat tant a grans personalitats com a ciutadans i ciutadanes normals i corrents, ens xoca i ens preocupa i és alhora un dada d’aquest problema en la indistinció de l’espai privat, públic i també amb l’espai íntim”.

ENTREVISTA // Marta Segarra. Catedràtica de Literatura Francesa i d’Estudis de gènere. from CCCB on Vimeo.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Un dels darrers llibres —i molt interessant— de Marta Segarra és “Escriure el desig. De La Celestina a Maria-Mercè Marçal” (Afers, 2013).