Qui és Marta Rojals?

Marta Rojals és una de les autores més celebrades i discretes de la literatura catalana actual. La seva primera novel·la narra la història de l’Èlia, una jove arquitecta instal·lada a Barcelona que, després de separar-se del xicot, torna al poble per Tots Sants per fer la visita de rigor al cementiri i passar uns dies amb la família. Rojals, que ha escrit una novel·la viscuda, molt real, també ha estudiat arquitectura i viu a Barcelona, com la protagonista de la seva opera prima, però no podem comparar-les gaire més enllà d’aquí perquè l’autora de Primavera, estiu, etcètera no apareix fotografiada enlloc, no concedeix entrevistes ni participa en clubs de lectura. Rojals és tan anònima com els seus lectors i amb la seva ‘desaparició’ ha cedit tot el protagonisme al seu personatge i ha aconseguit que ningú no la pugui confondre amb l’Èlia. “A mi m’agrada que el llibre faci el seu propi camí com a llibre, no com un apèndix d’una foto meua o de mi mateixa” ha dit amb un xat que ha mantingut amb els lectors de Vilaweb. Tot plegat l’actitud de Rojals ha afavorit la bona recepció de la novel·la, ja que Rojals no ha interferit en la nostra lectura amb declaracions ni ha distorsionat la nostra imatge de l’Èlia amb la seva presència.

Enguany Primavera, estiu, etcètera (La Magrana, 2011) és una de les tres finalistes del premi Crexells i Marta Rojals ha tingut la deferència de xatejar amb els lectors de Vilaweb des de l’Ateneu Barcelonès. Al llarg d’una hora llarga de conversa amb els seus lectors, Rojals ha descobert coses que no sabia. Una de ben curiosa és que Rojals no s’havia adonat encara que la seva novel·la, que abraça les quatre estacions de l’any, fa justament 365 pàgines, tantes com dies té l’any. Quan se li pregunta si la història sentimental de l’Èlia és autobiogràfica, Rojals respon: “No, no ho és, si no tinc amnèsia. La vaig imaginar i em vaig divertir fent les giragonses de la història entre aquell parell”. Una lectora li pregunta per què els personatges de la seva novel·la tenen tanta necessitat de fugir. L’autora respon dient que hi ha problemes que són per arrencar a córrer i que hi ha qui els afronta fugint físicament i qui en fuig mentalment. “Hi ha oasis interiors i oasis a mil quilòmetres”.

Primavera, estiu, etcètera està ambientada en un poble de la Ribera d’Ebre. Rojals no creu necessari que s’identifiqui aquest poble inventat amb el seu poble natal, La Palma d’Ebre. “Tot i que em pensava que al meu poble mai no arribaria la notícia que una veïna seua havia publicat el llibre, vaig mirar-m’hi molt a l’hora d’escriure’l perquè ningú pogués pensar que tal i qual… I amb tot, quan vaig ser al poble, em vaig trobar amb persones que fins i tot hi havien reconegut les cases. M’he trobat també molta gent d’altres llocs que han fet les seues identificacions particulars amb gent que coneixen. Això ho deu fer que els personatges són bastant arquetípics.”

“Vas anar a collir aulives per documentar-te o la teva família s’hi dedicava?” Rojals contesta: “Com tota la canalla de per allà baix, conec bé això de collir olives, però sí que em vaig haver de documentar amb el vocabulari, perquè el fet que tu anomenis tal cosa d’una manera no vol dir que es digui així”. “Tornaries a viure al poble?”, li pregunta un lector. Rojals diu que aquesta és una pregunta que es deu fer tothom avui, amb aquest tros de crisi. Els pobles estan tornant a ser refugis, al final tots acabarem als pobles ;-)”

La novel·la es titula Primavera, estiu, etcètera, però l’acció transcorre a la tardor i a l’hivern. Rojals no va treballar amb aquest títol des del principi i no va ser fins després d’acabar-la que se li va acudir que la primavera i l’estiu podien fer referència al que passa abans de la novel·la: la infantesa i l’adolescència de la protagonista. Quan se li pregunta per què creu que la novel·la ha sorprès tan agradablement, Rojals sospesa i diu que li sembla que és el tractament de la llengua oral, el microdialecte.

“Des de quan tenies idea d’escriure la novel·la?”, li pregunta una lectora. “A veure si em sé fer entendre”, respon Marta Rojals. “Des de després d’escriure-la. Abans no em veia capaç d’escriure més de cinc fulls seguits. De fet no crec que els hagués escrit mai si no era per un treball de col·le.”

Quan se li pregunta pel premi Crexells, i pels seus companys finalistes, Cabré i Márquez, Rojals respon que no coneixia gaire el premi abans de ser seleccionada i que el seu llibre, al costat dels altres dos, és com el club de futbol de La Pobla de Mafumet, mentre que Márquez i Cabré serien Barça i Madrid, dos grans clubs, i no necessàriament per aquest ordre. “I si guanyes, què faràs?”, li pregunta una altra lectora. “Creuré en els miracles”, respon.

Rojals, que afirma haver escrit el llibre en cinc mesos i mig, té molt clar que no escriurà una segona part de la novel·la. I també respon sense embuts quan se li pregunta pels seus referents literaris dins la literatura catalana. Jesús Moncada, la Rodoreda, però també escriptors més actuals, com ara Imma Monsó, Francesc Serés, Joan Todó, Marina Espasa, Bel Olid, Tina Vallès, i Eduard Márquez, a qui considera un gran escriptor. Márquez és també finalista del premi Crexells d’enguany amb ‘El dia abans de demà’. Es dóna el fet que Rojals ha avançat al seu facebook que, com a usuària de biblioteques, votarà Márquez al premi Crexells. Márquez ha correspost anunciant que ell votarà la novel·la de Marta Rojals.

El xat de Vilaweb va ser un èxit de participació. A la interpel·lació final d’una lectora que se li adreçava en castellà amb la pregunta ¿Cuál es tu motivación para escribir en catalán? ¿No llegarás a menos público en esta lengua?, Rojals va respondre: “No necessito cap motivació per escriure en la meva llengua”.