Màrius Sampere, la consagració del caos

30.12.2016

El 28 de desembre, Màrius Sampere ha festejat 88 anys. Hem volgut parlar amb ell per tot aquest patrimoni, arran de l’exposició La consagració del caos. Màrius Sampere, que l’Espai Betúlia ha produït amb la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes per mostrar part de la creació pictòrica del poeta. Per cloure l’exposició, el dijous 19 de gener, a les 19h, tindrà lloc la Samperiada II, un recital poètic obert en què els participants llegiran poemes de Màrius Sampere o poemes a Màrius Sampere.

Màrius Sampere serà traduït, per fi, a l’anglès | Foto: Toni Moreno

-Els darrers anys han estat molt fèrtils, amb la publicació d’uns quants llibres que no fan sinó evidenciar el moment creatiu en què et trobes. El darrer llibre publicat és L’esfera insomne. Un llibre que la crítica coincideix amb tu mateix: és el millor perquè culmina el teu univers literari. Un univers que es defineix sol…

-Efectivament, així és. Allò que he escrit es defineix per si mateix, s’expressa tot sol. Podríem posar algun adjectiu a aquest univers, però no es pot discutir amb l’univers de cadascú. El meu es tracta d’un univers irregular, autosuficient perquè es nodreix d’ell mateix i per tant pot ser, en bona mesura, molt altament inintel·ligible.

Quant a L’esfera insomne, resulta que sí que els altres consideren que culmina la meva obra. Jo també ho he hagut de considerar. Va haver-hi un moment en què havia escrit molt. I em va caldre escriure d’una altra manera, amb una estructura diferent. Vist ara em satisfà enormement i considero que és el millor que he escrit si bé és cert que es desvia una mica de tot el que he fet fins ara. Com que la vida cada dia és diferent, cada dia escrius diferent del que has escrit ahir. No necessàriament han de ser coses noves, però sí són altres afirmacions i propostes. Es tracta d’afegir idees, sensacions, formes… I en aquest llibre estan lligades d’una manera, també per a mi, inèdita, amb versos més llargs i de composició diferent. Diria que el que és diferent és la seva presentació, però confesso que em vaig trobar a gust escrivint aquestes composicions, fetes després d’assajar-me amb mi mateix fins a veure què en resultaven. I comparteixo la idea que és el millor que he escrit fins ara i és la culminació. Però, encara és perfectible. Perquè encara estic viu…

Pel que fa al títol em va venir de sobte… Tot és, en definitiva, el resultat de tots els teus pensaments anteriors. I de cop em va venir aquest títol perquè interpretava molt bé el concepte del meu moment, de l’individu, del meu món. Tinc la idea que tot plegat és una esfera. Començant pel mateix àtom que ja és una esfera i a partir d’ell tot es va anar eixamplant i eixamplant fins arribar al món, que com tothom sap, també és esfera. I l’univers també ho deu ser. Aquesta esfera es va anar imposant d’una manera infinita fins a ser insomne. D’aquí el títol.

-Univers i somni en contraposició?

En aquest món tot es basa en una contradicció. La veritat en si és contradictòria. Aquesta contradicció constant és la vida és l’existència mateixa. No és que estiguin contraposats univers i somni sinó que en sí mateix ja són una contradicció. La realitat és una contraposició constant. Això des del punt de vista de la intel·ligència humana. El que dic és subjectiu merament. Ja que objectivament no hem arribat a escatir-ho. En realitat la vida és un somni. Estem ficats, immergits en un somni que ens procura contradictòriament l’insomni. Un somni que tots patim, acatem, gaudim, etc., i aquest somni és el nostre insomni. Nosaltres som la realitat subjectiva d’aquest mateix insomni.

-El caos de Màrius Sampere…?

-Sí, aquesta és la meva manera d’expressar-me. El caos és l’expressió de la contradicció, de l’existència complexíssima. Tot es basa en una afirmació gratuïta: la ciència, la poesia,… tot és una afirmació gratuïta. En ella mateixa conté una contradicció inevitable. I aquesta contradicció ens porta a alguna conclusió, sigui la poesia, la música, la ciència… és el que l’home sosté, manté, desitja, vol, etc. D’aquí que hagi recorregut a les úniques eines que tinc d’expressió –la poesia, la música, la pintura- per manifestar la meva proposta, el meu caos. Que, evidentment, no és veritat objectiva, sinó totalment subjectiva.

 -Un intel·lectual ‘tridimensional’ (poesia, música, pintura)?

-Aquestes separacions són molt gratuïtes. Cadascú viu la seva dimensió. Desconeguda. S’expressa intel·lectualment, espiritualment, materialment… Tot el que ens envolta és una manifestació d’una autoritat superior a la nostra, que no podem dominar, però que podem modelar, afaiçonar, expressar a través de la filosofia, de la ciència, la poesia, la música… tot això són intents d’interpretar aquesta realitat que ens supera en totes les dimensions. No és per tant tridimensional sinó la dimensió desconeguda. Enmig del caos i d’aquesta dimensió, l’home intenta posar-hi ordre.

Al llarg de la meva vida, a allò que he estat més lligat i el que ha estat més alimentós i m’ha forjat més és la música. Des de molt petit m’ha agradat la música, sobretot la música simfònica. Durant els primers anys de joventut volia ser músic, ser compositor. De petit, recordo que tenia un petit jardí a casa i, allí, per cadascuna de les meves evolucions infantils, les subratllava amb una música, amb una simfonia, amb un poema simfònic, que jo m’empescava i dels quals no n’ha quedat constància. Tot això sense saber música. I per això vaig decidir estudiar música. I em vaig trobar amb l’obstacle del saber. Una cosa és la música interior i l’altra és saber compondre. El primer any que vaig estudiar, ja gran, vaig aconseguir fer força bé solfeig, teoria, harmonia i, fins i tot, vaig arribar a estudiar contrapunt. Aleshores vaig experimentar el desencís (entre el que et proposes i busques, i les possibilitats que tens) i vaig veure que una cosa era la meva música ideal i l’altra, la meva música real. I davant d’aquesta impossibilitat de fer simfonies em vaig dedicar a la cançó. Molts coneguts em reclamaven que, com que jo era poeta, els fes cançons i aleshores vaig fundar el grup Estrop. I així els escrivia cançons. I va haver alguna peça que va tenir bastant èxit. Era l’època en que s’iniciaven els Setze Jutges. El que passa és que les meves cançons eren fonamentades en la meva manera de ser, poètica, filosòfica… i una mica del segle anterior… no era aquesta música estrictament rítmica sinó que era melòdica. Així quan la vaig presentar a una casa discogràfica, em van dir que em dediqués a la sarsuela, cosa que em va indignar… En aquell moment també va aparèixer el twist i vaig compondre el ‘Twist indiferent’ que es va ballar molt. Tot i estar molt entusiasmat amb la ‘meva’ carrera musical, davant de l’hostilitat que se’m va fer, tan antagònica, ho vaig anar deixant estar… fins a deixar-ho del tot, si bé han quedat les gravacions. Tanmateix el meu esperit musical continua viu i escolto Mahler, Wagner, Txaikovski… i les cançons, sempre que puc.

Imatge de l’exposició ‘La consagració del caos’ de l’Espai Betúlia | Foto: Espai Betúlia

-I pel que fa a la pintura?

-Des de petit, també m’agradava la pintura. Recordo que amb la mamà anàvem a veure exposicions i mirava les reproduccions dels llibres que teníem a casa. L’amor per la pintura sempre hi ha estat. El que passa és que jo he estat un home que no he tingut mai cap gràcia dibuixant (a batxillerat, a l’assignatura corresponent, em van suspendre!). Però a mesura que vaig anar a coneixent la pintura com a experiència vital i vaig anar visitant-la, sobretot vaig decantar-me per l’abstracció. Sobretot de la pintura francesa, dels impressionistes i també els catalans, Dalí, Miró, és clar. Kandinski m’agradava molt també… Amb tot això, va coincidir que la meva dona es va apuntar a fer pintura amb unes amigues. I la veritat és que em feia una mica d’enveja si ella ho feia perquè jo no ho podria fer també. Així vaig començar a intentar-ho amb el meu concepte diferent de la pintura. Aleshores vaig començar a pintar. I sense saber ni pintura, em sortien les coses bastant bé. Per aquella època va ser quan un marxant de pintura que vaig conèixer va fer una exposició de pintura meva amb una trentena de quadres i es van vendre tots (!) ja que jo no tenia cap mena de pretensió. Entusiasmat, va encarregar-me’n més per fer una altra exposició i vaig començar pintar, pintar i pintar fins a fer una quarantena més de quadres. Vaig anar amb les pintures a cal marxant i em digué que ja ho faríem. Al cap d’un temps vaig tornar-hi i vaig trobar-me la porta metàl·lica tancada i ja no l’he vist més. Ni tampoc els quadres. Al final, ho vaig deixar córrer i, efectivament, no he pintat res més.

Últimament, com que em van demanar de reunir l’obra, s’ha fet aquesta mostra que presenta el resultat d’aquella intenció de traslladar a la pintura el meu món. L’exposició ve encapçalada per una fotografia impactant, per a mi mateix, de Toni Moreno. Inicialment, quan pintava, volia incorporar a la composició pictòrica, un text escrit, però després ho vaig deixar estar i m’han quedat aquestes peces. Per a mi, és una obra lateral meva, circumstancial. Dels quadres, un encert que he tingut, penso que són les combinacions harmòniques de colors. No sé d’on deu venir aquesta facultat, però és així. Aquests quadres semblen colors disparats. Cada color té la seva personalitat… el color és una explosió de la seva personalitat. Vam anar al Betúlia i em va entusiasmar visitar-la, veure aquelles pintures emmarcades…

El que és curiós d’aquesta aventura poètica –jo mateix m’ho he plantejat- és que sense saber ni gota de dibuix i pintura, només a partir d’unes paraules, d’un escrit, fes coses que no fossin rebutjables sinó que fossin més o menys acceptables. M’he dit a mi mateix que els poetes estan en possessió d’una harmonia que es tradueix amb els colors… si més no funciona en el meu cas. Tot i que quan pintava, a casa, semblava un safareig, i tenia la meva dona ben desesperada. Però vet aquí que mereixen ara l’aprovació d’un nucli reduït de gent. Això, en tot cas, ja és història….

-Un nucli no tan reduït segurament comptant els teus lectors. I que es va eixamplant… Un bon motiu per celebrar aquest aniversari és la bona notícia de la publicació a l’anglès de L’esfera insomne i l’accés, finalment, al públic anglès.

-Efectivament! Fins ara hi ha hagut algunes traduccions de poemes a l’hebreu, al xinès, a l’italià, al francès, i properament al romanès… i sembla que potser també n’hi haurà en castellà. Sempre m’ha fet il·lusió que sortissin poemes meus publicats a d’altres idiomes. M’ha fet l’efecte que és una confirmació de tu mateix, que si et passen a un altre idioma et confirmen la teva vàlua. Però la traducció de L’esfera insomne és el primer llibre sencer que sortirà i a l’anglès! Era un desig covat des de feia temps a casa. Sembla que si no tens poesia traduïda a l’anglès no ets tan important. Naturalment estic molt content. I que qui ho estigui fent sigui D.Sam Abrams, com a bon crític que és, també em satisfà ja que me l’estimo molt, la veritat, perquè és dels pocs que ha cregut, juntament amb d’altres amics meus, en la meva obra.