Marina Garcés. Inacabar el món

Aquella mort que la postmodernitat va poder amagar i neutralitzar amb el seu discurs optimista, prenyat de futur i progrés, ens retorna en la nostra condició pòstuma, diu Marina Garcés.

Noemí Garcia

Noemí Garcia

Graduada en Història

Des del passat 8 de febrer i fins al 14 de març se celebra al CCCB està un cicle dedicat al temps. Les conferències que s’han anat succeint fins ara han parlat, principalment, sobre l’acceleració que pateix la nostra societat.

Marina Garcés | CCCB © Miquel Taverna 2016

El passat dilluns era el torn de Marina Garcés, una filòsofa d’acció, de “guerrilla”, tal com la va definir l’activista Brigitte Vasallo a la presentació. Una assagista que apel·la al compromís i que, amb la sala plena a vessar, va abordar una qüestió molt diferent: la idea que el temps s’acaba.

Fa unes dècades ens van dir que assistíem a la fi de la història, que era el final de les ideologies i les revolucions, que s’acabava la modernitat. Després hem viscut com s’aturava la idea de progrés, de desenvolupament i de creixement constant; el futur com el temps de la promesa. Ara en canvi ens trobem que els recursos del planeta s’esgoten i molts ecosistemes s’extingeixen. En definitiva, sembla que el nostre temps és el temps en què tot s’acaba, és l’esgotament del temps de vida. Una idea alimentada pel discurs oficial a força de repetir el mateix missatge: El temps s’acaba.

Però de quin temps es parla? Parlem del temps vivible, d’aquell que encara ens permet intervenir sobre les nostres condicions de vida, i és aquest el que s’acaba.

Aquest moment nostre ja no és el temps de la “postmodernitat” que marcava el després d’allò que es deixava enrere (l’historicisme, el sentit lineal del temps, la idea de les revolucions com a motor de la història, el progrés com a fi) sinó que el temps nostre és el que ve després de la postmodernitat, és el que Garcés anomena “la condició pòstuma”.

Hem passat del present etern, inesgotable, inflat de possibles i de promeses de la postmodernitat, al no futur de la condició pòstuma. Una condició caracteritzada per un capitalisme sense control, la precarització, l’esgotament i la destrucció ambiental, pel malestar anímic, i per una mort que expandeix un sentit del no futur.

Hem deixat enrere la biopolítica de la postmodernitat, una política que feia de la gestió col·lectiva la seva raó de ser, la seva legitimitat, per deixar pas a la “necropolítica” (terme encunyat pel filòsof camerunès Achille Mbembe). Un sistema que considera els éssers humans mercaderia rebutjable segons els dictats dels mercats.

Marina Garcés | CCCB © Miquel Taverna 2016

Ser postmodern era ser incrèdul als grans relats, era descobrir la diferència i la multiplicitat com a dimensions de l’experiència humana, era un moviment d’emancipació respecte als sentits únics i les identitats úniques. Però ara, la condició pòstuma, amb la seva narració del temps s’acaba, ha recompost la violència del relat únic. Un relat que se’ns ofereix com el de la destrucció irreversible i irreparable, en clara contraposició al relat postmodern que exaltava la promesa del futur. Una narració lineal de mort, extinció i devastació que ha canviat el sentit del nostre temps dotant-lo d’una sensació d’emergència.

I en aquest moment estem, en aquest temps vivible, rendits a aquesta narració de la condició pòstuma, que admet poques reaccions que no sigui la de la por o la de l’excitació. Però per què acceptem sense resistència aquest relat del nostre final? Com en podem articular un altre que el condemni?

És evident que estem experimentant un enduriment de les nostres condicions de vida i també són inqüestionable les alteracions que pateix el nostre entorn, però per entendre l’arrelament de la nostra impotència davant el missatge inevitable de la desolació, la Marina Garcés ens demana que fem un pas enrere i ens situem en el segle XX, el temps de la nostra mort històrica. Només així entendrem que el que estem vivint no és la por a un futur que se’ns dibuixa amenaçador, sinó que el sentit de la nostra condició pòstuma és la conseqüència d’un passat no superat.

Durant el segle XX la humanitat viu l’experiència de la mort massiva i provocada de milions de persones, i aquest” esdeveniment” és el que trenca el fil del temps. Les paraules de la Premi Nobel de literatura Svetlana Alexievich en la seva obra “Veus de Txernòvil Crònica del futur” capten el trencament temporal produït per la mort: ”Ha començat la història de les catàstrofes però l’home no vol pensar en això, s’amaga en allò que coneix, s’amaga en el passat. Ha canviat tot menys nosaltres”. També ho reflecteixen les filosofies del segle XX, amb pensadors com Heidegger i Deleuze en acollir o negar, respectivament, l’experiència d’aquesta mort històrica que trenca el fil de la història i el seu destí i ens situa en un nou temps.

Però aquella mort que la postmodernitat va poder amagar i neutralitzar amb el seu discurs optimista, prenyat de futur i progrés, ens retorna en la nostra condició pòstuma.

I per això, Marina Garcés pensa que és el moment de superar les filosofies del segle XX que ens situaven en el després d’un trencament irreparable, i començar a tramar un temps contra el temps del tot s’acaba. Tramar temporalitats per donar un nou sentit a aquesta existència inacabada que travessi la fi de la història i de nosaltres mateixos.

I agafant novament les paraules d’Alexievich quan es plany perquè “del passat només s’ha salvat la saviesa de que no sabem res”, apel·la a fer un acte d’insubmissió davant l’acceptació dels arguments del nostre temps. Perquè podem declarar que no sabem res del nostre final – mai no ho ha sabut ningú-, que no entenem el missatge que ens condemna a la nostra condició pòstuma. La nostra afirmació del no saber no és ignorància, sinó crítica i una porta que obre la possibilitat a fer una altra experiència, perquè també hem de cridar que la mort que ens imposa aquest temps pòstum no és natural, la mort que ens situa en el després del després i que semblem acceptar és crim, és assassinat.

Marina Garcés | CCCB © Miquel Taverna 2016

No sabem res i per tant tampoc coneixem quina serà la nova línia temporal a la qual es dirigeix la humanitat, però el que sí que hem de conèixer són els nostres límits; sobretot el límit de la dignitat i de l’intolerable.

I sobre això es pot treballar des de l’educació, des de la poesia – que és la confiança en poder trobar una paraula vertadera-, des de l’art i la ciència, des de les vides quotidianes i des de la lluita social.

Insisteix: ”Hem de marcar límits, treballar la percepció del que és intolerable, la percepció de la dignitat i fer-la tant irreversible, com irreversible diuen que és el nostre final”, i es mostra optimista perquè, tal com ens ensenyà el filòsof Günther Anders, “les ànimes d’aquesta època estan encara en procés, no acabades i com que refusen totes les formes definitives mai ho estaran”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació