L’ombra de Marilia Samper

Marilia Samper estrena L'ombra al meu costat dins el programa T-6 del TNC. Mentre a la Sala Gran es representa una comèdia àcida sobre la família, a la Sala Tallers Samper assaja una tragèdia familiar

Bernat Puigtobella

Bernat Puigtobella

Editor de Núvol.

L’ombra al meu costat és una obra d’una maduresa sorprenent. Marilia Samper aborda amb una gran delicadesa un tema escabrós: l’abducció d’una menor d’edat, un tema que sempre serà més lucratiu d’explotar des del plató d’un reality show que no pas des de l’escriptura teatral. La proposta de Samper és arriscada. Aquí el repte de la dramaturga és controlar el to, donar a la història el tractament adequat: esquivar el sensacionalisme i la gesticulació dramàtica per fer-nos veure el dolor real de les persones. I si pot ser anar més enllà i obrir una escletxa de redempció.

A L’ombra al meu costat Samper obre tres fronts argumentals. L’atenció de l’espectador se centra en la història d’Alba, una jove menor d’edat que viu amb uns pares joves i afectivament connectats. L’Alba té un entorn familiar òptim, amb uns progenitors que encara conserven la química sexual i es petonegen i es toquegen com dos adolescents. Una nit de gresca l’Alba no torna a casa, i durant els llargs dies angoixants en què es troba en parador desconegut, la relació dels seus pares s’esquerda i es degrada. Marilia Samper porta a terme aquí una exploració del dolor controbadora, il·luminant els replecs de les zones més fosques dels seus personatges. Hi ha ràbia continguda, hi ha impotència davant l’absència de la filla, i sobretot hi ha una absoluta desconnexió conjugal.

L’ombra al meu costat presenta, al costat de la història d’Alba, dues línies argumentals paral·leles. Una ens presenta la història d’un jove desorientat, company i amic de l’Alba, que viu sol amb un pare perfeccionista i negatiu que li qüestiona tot el que fa, fins i tot els gestos més nobles. En l’altra línia argumental assistim al diàleg d’una parella de vells, que viuen a les postres de la seva existència una comunió idíl·lica, entre juvenil i senil, després d’haver viscut plegats una llarga vida.

L’ombra al meu costat fa confluir aquests tres fils argumentals aparentment inconnexos, com si fossin tres discs giratoris, fins a fondre’ls en una única història. Hi ha en la darrera escena l’instant de revelació, que és també de resurrecció. Gràcies a la resurrecció podem contemplar la nostra vida acabada, el nostre dolor com un treball que hem madurat i completat. És en aquesta epifania final que ens és donat de contemplar el sentit d’una vida en tota la seva totalitat.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació