Mariam Mana amb Farkhunda, la dona linxada a Kabul

Aquesta setmana passada una dona, Farkhunda, ha mort linxada en una plaça de Kabul davant els ulls de tothom, fins i tot de la mateixa policia, perquè suposadament va cremar un exemplar de L’Alcorà. La periodista Mariam Mana, que ha viscut un temps a Barcelona, ens parla en aquesta entrevista de la situació de la dona a l’Afganistan i mostra la seva solidaritat amb Farkhunda.

Kubra Khademi en un acte performatiu al carrer | Foto: AP Photo / Mina Rezaee

Mariam Mana, activista cultural i periodista afganesa, va néixer a l’Iran fa 27 anys. La seva família va refugiar-s’hi de la guerra com molts afganesos. Quan tenia 17 anys, van tornar a Afganistan i es van instal·lar a Kabul. A poc a poc, aquella jove conservadora va anar transformant la seva visió del món. Va estudiar relacions internacionals a la Kateb University de Kabul i va començar a treballar com a periodista en mitjans independents. Mariam Mana ha fet una residència a Jiwar Creació i Societat, a Barcelona, durant la qual ha estat treballant en la seva recerca sobre el cinema afganès.

Mariam és una dona valenta i decidida, té les coses clares i actua en conseqüència. El seu aspecte juvenil i estilitzat li dóna un aire d’eterna adolescent, podria semblar fràgil, però el que amaga aquest cos lleuger és un esperit turmentat per la por i la violència. Se sap en perill per com pensa i per com és en una societat que viu el conflicte armat com un mal endèmic des de fa més de 30 anys. La lògica de la violència està acompanyada d’un conservadorisme extrem, que es veu agreujat per una taxa d’analfabetisme del 68% (2011, UNESCO) i d’una impunitat total contra certs crims, especialment aquells perpetrats contra les dones, ciutadanes de segona relegades al preu de l’honor dictat pels valors arcaics de religiosos i legisladors. Mariam camina lliure pels carrers de Barcelona i entén que no corre cap risc, que poden conviure homes i dones en el mateix espai sense agressions, males paraules o tocaments. No para de dir “és una vida pacífica, puc sentir la pau”. A la nit però, la lleugeresa de la ciutat mediterrània es confon amb les angoixes, el soroll de l’atemptat a l’Institut Francès de Kabul, l’amiga artista amenaçada, la noia linxada de la seva edat, exactament la mateixa, a una plaça de Kabul, on ella passa cada dia. Massa coses, massa mal, massa violència.

Com aquesta joveneta religiosa i conservadora s’ha convertit en la dona que ets avui?

Quan vaig tornar de l’Iran jo era molt conservadora, no donava la mà a cap home perquè ho considerava pecat, i pensava que déu em castigaria. Aleshores no hauria pogut imaginar que em voldria casar amb un sunnita com em va passar. Vaig estar un any fent pressió a la meva família perquè em deixessin casar amb un home sunnita que jo estimava. Al final ho van acceptar però ho vam deixar córrer. Si resisteixes, si ets tenaç, aconsegueixes les coses. El que em va canviar a mi de debò, a part del que significa estudiar, que és bàsic per obrir-se al món i prendre un esperit crític, va ser anar en residència creativa a l’Índia l’any 2011. Allí hi havia gent molt diferent de mi. Vaig conèixer dos homes adorables, eren homosexuals. El que havia sentit sobre els homosexuals a l’Afganistan era horrible, en parlaven com si fossin monstres, m’horroritzava. Ells eren dos homes tan amables, bons, no em miraven amb desig sexual agressiu com els homes al meu país. OK, no fan mal a ningú, és la seva vida. A l’Afganistan un mul·là pot violar una nena i no li passa res. Ells no són perillosos, és la seva vida privada. Em vaig adonar fins a quin punt estava equivocada. Quan vaig tornar no vaig ser la Mariam d’abans. No ho he tornat a ser. Ara intento ser més humana que musulmana. El fet d’anomenar-me Mariam Mana és una manera de trobar-me amb aquesta humanitat. Jo em dic Mariam Husseini. El meu cognom mostra el grup ètnic al qual pertanyo. Vaig prendre la decisió de no mostrar-lo perquè no és més que una paret, un mur entre jo i altres persones, reobre ferides i fronteres. No m’interessa.

Després de conèixer quina és la realitat de les dones del teu país, com t’ho has fet per ser avui aquí sola?

Tot és gràcies a la independència financera. Quan vam tornar a l’Afganistan jo tenia 17 anys. Els meus pares encara exercien un gran control sobre mi, controlaven el meu horari i m’exigien complir-lo escrupolosament. Però aleshores vaig començar a treballar en mitjans independents i vaig començar a guanyar diners, prou com per, a partir d’aleshores i fins ara, ser qui sosté econòmicament la família: amb els meus diners vam construir-nos la casa, pago el tractament mèdic de la meva mare, vaig pagar el casament del meu germà, he pogut pagar-me el bitllet d’avió per venir fins aquí, etc. Sense cap mena de dubte, tot comença amb la independència econòmica.

Vaig haver de lluitar molt perquè ho entenguessin però poc a poc la meva família va entendre que la dona pot tenir el mateix rol que un home, que pot fer tant o més que ell. Van començar a confiar en mi, van veure que tot allò tenia sentit. Cal dir però que l’Iran va aportar molt, els meus pares estaven més oberts al canvi, a respectar el fet que jo volgués estudiar, etc. A vegades em sento molt diferent de la meva família, ells són molt religiosos, però em respecten. Quan li vaig dir al meu germà que estava decidida a venir a Barcelona vaig veure com li queia una llàgrima. Em va dir: “Estic orgullós de tu, ets valenta”. Era el millor que em podia dir, vaig agrair-li-ho molt. Una cosa és clara, si puc ser aquí ara és perquè la meva família em dóna suport.

Fa unes setmanes va tenir lloc a Kabul una performance de la teva amiga Kubra Khademi. Es va passejar pels carrers de Kabul amb una armadura que la protegia, interpel·lant així els homes a l’espai públic per reivindicar el dret a poder anar pel carrer com a dones sense ser molestades o atacades. Aquesta noia està a punt de fugir com a demandant d’asil per les amenaces rebudes i ha escapat dues vegades d’atacs al carrer. Aquesta mateixa setmana, una dona de la vostra edat, Farkhunda, ha mort linxada a una plaça de Kabul davant els ulls de tothom, fins i tot de la mateixa policia, acusada d’haver fer pràctiques no ortodoxes (cremar part d’un llibre com a superstició). Com vius aquest risc clar d’exercir la teva feina com a activista?

A Kabul la major part de les activitats culturals estan organitzades per dones, som un motor important.

No puc dir que no tingui por, perquè en tinc. La Kubra va estar amagada les primeres dues setmanes a casa. Algú va veure alguna fotografia on sortim les dues i va començar a circular el rumor que la Kubra i les seves amigues com jo preteníem escampar els valors occidentals i la prostitució. El més trist és que CAP home artista, CAP home intel·lectual ha sortit a defensar-la. Tenen por. Nosaltres, encara que en tinguem, actuem. Ara acabem d’iniciar una campanya perquè es persegueixi judicialment els assassins de la dona linxada aquesta setmana a Kabul. Com és possible que tenint un aparell judicial, un cos policial, etc., aquesta dona fos linxada davant la mirada i, fins i tot, la participació de la policia? Com és possible que les persones que van esperonar els assassins estiguin ara dormint tranquils a casa seva?

Jo vaig viure l’atemptat de l’Institut Français d’Afganistan (11/12/2014). Va ser una casualitat macabra però quan va passar feia 20 minuts que havia començat una obra de teatre que es deia El silenci després de l’explosió. Va ser terrible. Ara ja no s’hi fa res allí, un lloc tan dinàmic amb tantes activitats culturals, un dels pocs llocs on podíem anar.

Així i tot, també hem aconseguit coses. L’any 2009 vaig estar en el grup de pressió contra la proposta de l’Ayatullah Muhsini al Parlament. Volien imposar restriccions molt dures contra les dones, com no poder sortir soles sense acompanyant, etc. Gràcies a la feina feta per nosaltres i moltes persones, finalment aquesta llei no va quallar, i el Parlament no la va aprovar.

Com veus el teu futur?

Per canviar el món has de canviar tu mateixa, identificar les teves capacitats. Vull anar a l’estranger, als EUA o a la Gran Bretanya i aconseguir una beca per fer un màster en escriptura creativa. A l’Afganistan la gran majoria de les dones no llegeixen, no escriuen, no lluiten, no tenen esperit crític. El nivell d’analfabetisme és altíssim, sobretot en les dones (82%, segons dades del 2011 de la UNESCO). Al meu país no hi ha escriptors, en podríem anomenar com a molt 3 o 4, no es valora la literatura. Després tornaré al meu país i treballaré. Només la cultura i l’educació pot salvar-lo. Però abans necessitem la pau. Sense la pau, no hi poden haver canvis. Quan estàs en guerra la gent no pot pensar. La guerra no només destrueix edificis i vides, destrueix també la capacitat de pensar. Espero que la comunitat internacional ens ajudarà i que podrem per fi sembrar les llavors pels canvis i la justícia.