Maria Arnal, la veu del canvi

13.09.2016

La veu de la Maria Arnal segresta l’audiència amb un volum i un cos impossibles de passar per alt. La posada en escena que ofereixen juntament amb en Marcel Bagés, que l’acompanya amb la infinitud de registres que permet una guitarra elèctrica que juga amb la distorsió, està curosament dissenyada per posar el focus en el cant de la Maria i elevar-ne l’expressivitat i els matisos fins a fer posar la pell de gallina. Però, tal com ella diu, “gent que canta bé n’hi ha molta”, i el que fa que la banda destaqui com una de les promeses més fulgurants del panorama català és una visió que lliga la música amb una manera d’entendre i de ser al món. El nom de la Maria sona com un dels més interessants que passaran enguany pel Mercat de la Música Viva de Vic però, fa 2 anys, la líder d’aquest projecte ni tan sols plantejava dedicar-se a la música. També actuarà divendres 23 de setembre a les 22.30h a l’Avinguda de la Catedral de Barcelona, en el marc de les Festes de la Mercè.

Maria Arnal i Marcel BagésLa Maria Arnal va néixer a Badalona el 1987 en el si d’una família molt cantaire. El pare i els germans cantaven a la coral de l’escola i, tot i no haver-hi músics professionals al seu entorn, per a la Maria cantar bé i sovint eren un aspecte normal i característic de la seva vida en família. Amb 17 anys fins i tot escrivia cançons per a tocar la guitarra però van arribar els 18. Sent la germana gran, la jove sentia l’obligació d’anar a la universitat per tal de donar exemple com una cosa que donava per descomptada. Va estudiar Literatura i Traducció per inèrcia i, és clar, va acabar presa d’una gran frustració.

El punt d’inflexió arriba quan, tot just fa dos anys, es trenca el fèmur. Circumstàncies gens èpiques: treballant d’acomodadora al Teatre Lliure. Però aquesta rutpura greu del seu cos suposa el principi d’una transformació radical en la seva ànima. Tan poètic com cert. Quina és la revelació? Fer una cosa que li doni plaer de fer. I aquesta cosa és cantar.

Amb els diners que estalvia gràcies a la baixa laboral, la Maria decideix invertir a formar-se com a cantant. Comença pagant-se unes classes particulars i el professor l’anima molt. Opta per apuntar-se a l’Escola de Música Moderna de Badalona i el nou professor l’anima encara més. Tant, que acaba fent el seu primer bolo a la platja, surt bé, i n’hi demanen un parell més. No només està fent el que li agrada, sinó que, de seguida, no para d’arribar el reconeixement. “La Maria té alguna cosa”, comença a dir la gent.

Enmig d’aquesta espiral ascendent, la Maria coneix els que, encara ara, defineix com els seus dos grans mestres. El primer, el Marc Sempere, músic vinculat al món de la cultura des de fa anys i impulsor del col·lectiu Compartir Dóna Gustet, que es converteix en la parella sentimental i de treball d’Arnal. El segon és el Jasmin Martorell, professor de cant que ve de l’escola lírica —havia estat deixeble de Montserrat Caballé—, que li ensenya a educar la veu com ningú ho havia fet abans. Aquest és el punt de màxima transformació en la carrera de la Maria: de cop i volta, el seu immens talent troba dues persones que l’ajuden a canalitzar-lo. Dedicar-se a la música deixa de ser un hobby i passa a ser una manera de viure.

Maria Arnal i Marcel Bagés

Maria Arnal i Marcel Bagés

Durant aquests dos anys, la Maria no només es forma en la tècnica, sinó que descobreix l’univers que omplirà de contingut el seu projecte. Per tal de fer rehabilitació del fèmur, fa viatges amb bicicleta i decideix que els aprofitarà per anar amb una gravadora de poble en poble intentant enregistrar cantaires locals. Però resulta que això ja s’ha fet. La Maria descobreix el món de les gravacions de camp i com aquestes han estat digitalitzades. Un immens arxiu de música popular a disposició de tothom gràcies a internet s’obre davant la incipient artista.

Aaquest oceà de cultura lliure es converteix en l’epicentre de l’univers de Maria Arnal i Marcel Bagès. La seva música s’apropia i reinterpreta la tradició oral de la península Ibèrica “cançons per acompanyar la vida, el dol, la feina i la festa, que parlen de la música com una manera de fer comunitat”. Des de Ball del vetllatori, que recull la tradició mediterrània de vetllar els nens difunts abans dels 3 anys amb una nit de música i ball, fins A la vida, la versió de la cançó homònima original d’Ovidi Montllor.

Naturalment, la Maria no s’interessa per una actitud romàntica que busca idealitzar els temps passats, sinó per tot el contrari. Ella busca “petar els límits d’aquestes cançons, fer-les útils i omplir-les del temps present”. En entrar en contacte amb les gravacions de camp, “volia veure com connectar els espais comunitaris que s’havien generat amb els que obre internet, amb totes les contradiccions que això té”. Aquesta feina ha donat ja dos EPs, Remescles, acoples i melismes i Verbena, que serviran d’avantsala per al disc que s’està cuinant.

La Maria se sent part d’una tradició intel·lectual pròpia de l’esquerra de carrer que considera que la realitat és política, en la mesura que “la construïm entre uns quants i uns tenen més poder de decisió que els altres”. Si la política és com ens organitzem per fer una realitat millor, per a la Maria la música és una expressió d’això. De fet, jo vaig escoltar-la per primer cop al final del documental Metamorfosi, de Manuel Pérez, una pel·lícula que seguia l’emergència de Barcelona en Comú a través d’una activista de base des del seu naixement fins a la conquesta de l’alcaldia. Des de la seva visió comunitarista, la Maria conjuga l’amor a la tradició amb una mirada política que remescla els significats de les lluites socials del passat perquè ressonin en les lluites del present.

Gràcies a una metamorfosi que ha durat tot just dos anys, la jove badalonina desencantada amb la feina i els estudis s’ha convertit en una de les artistes més prometedores de la música catalana. La seva veu prodigiosa expressa aquestes ganes de transformar la realitat d’una ànima inquieta i, sobretot, agraïda. La Maria està agraïda a la seva família, als seus mestres, als seus companys de treball i a la tradició de què se sent part. És des d’aquest agraïment sincer que ella omple l’escenari. Un bon dia va decidir que es dedicaria a la música per plaer. Normalment, associem el plaer amb l’individualisme. Crec que, per a la Maria Arnal, el plaer que sent cantant i que la motiva neix de la sensació oposada: les ganes de relligar-se amb tot.