L’amor de les tres taronges

La trama 'aquesta nouvelle es mou amb el moviment dels boixets fins que la Parca talla els fils, deixant la randa inacabada d’aquella joventut poderosa.

“ (…) us portem el pa i la poesia, doneu-nos vosaltres el vi.” Aquesta és la salutació que fa en Tomeu quan arriben els estudiants a Salònica i els surten a rebre des del port els sefardites dient a crits: Sepharat! Sepharat! Així ho conta Espriu, en primera persona, tot escoltant la salutació que en Rosselló-Pòrcel dirigeis als qui aclamen a port el Ciudad de Cadiz, el mític vaixell que va fer el viatge per la Mediterrània l’any 1933 amb els estudiants de diferents universitats, sota els auspicis de la República.

Espriu, narra. Rosselló-Pòrcel, brilla. No era Juan Ramón que va dir: “vivir es brillar”? Aquest és el gruix dels dos personatges que inclouen en la seva història dues noies, de les quals una és el catalitzador de l’amor i el desamor.

La nouvelle de Sebastià Alzamora, tal com ell la qualifica, és un festé de diàlegs encesos per la poesia i la reflexió estètica, però en el bell mig de la celebració d’una amistat de vint anys s’hi troben les ombres, una de les metàfores que envaeix el territori del foc i de les flames. La novel·la està concebuda com una alternança  entre vida i mort; els capítols es distribueixen de tal manera que la cronologia compacte entre l’any 30 i el 38 es desfà i es refà amb una subtilesa constant i diàfana. La trama es mou amb el moviment dels boixets fins que la Parca talla els fils, deixant la randa inacabada d’aquella joventut poderosa. No només la mort, també la guerra deixa escapar el vaixell d’aquell viatge iniciàtic.

Tota la novel.la és una filigrana magníficament escrita, i l’autor ha sabut utilitzar molt oportunament els diferents registres lingüístics, amb tota naturalitat, sense cap impostació. Alzamora sap evocar molt bé un ambient que es flaira, potser més pels fills d’aquella generació? Els que van escoltar a casa com la guerra havia acabat, entre moltes altres coses, amb el tresor que va ser aquella Universitat Autònoma.

Però no ens entristim, la tristesa la reservem pel protagonista narrador, Salvador Espriu, que amb la seva sornegueria (molt pròpia també de l’autor) ens diria que en Tomeu li havia contat com acaben les rondalles mallorquines: “I si no són vius, són morts. I al cel mos vegem tots. Amen.”

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació