Mares, tietes i farinetes

9.03.2017

La cartellera teatral barcelonina del mes de març vessa de propostes per a tots els gustos. Des dels grans teatres fins als més petits, des del circuit públic al privat, els espectadors tenen una gran oferta on triar i remenar. Ep, he dit espectadors, però segurament hauria de dir espectadores. No hi ha cap mena de dubte que el perfil d’espectador que sustenta el teatre català és una dona, que va al teatre acompanyada de la seva parella o de les seves amigues. D’una edat més o menys estupenda. Platees de cabelleres blanques o fosques, sí, però sempre majoria de dones. Inicio amb aquesta una sèrie de cròniques setmanals on intentaré explicar allò que he vist, trobant (o no) un fil conductor a tot plegat. Som-hi.

Els actors de ‘Fairfly’, de La Calòrica, que es pot veure al Tantarantana. © Anna Fabrega

De mare només n’hi ha una (o dues)

El cartell de La mare sembla que estigui fet a Madrid. O, si volem un referent més local, per a una producció de Josep Maria Pou (en el seu cas, el tamany de l’actor comparat amb la resta del repartiment voreja el gegantisme). Ho comprenem. Emma Vilarasau és una de les poques actrius de casa nostra que omple teatres, i al cartell de La mare la veiem a ella en primer pla. Cal que tot quedi ben clar, ja des del cartell. Una perspectiva un xic forçada va empetitint la resta de personatges: una altra mare (aquesta, cridant), el seu marit (Pep Pla), la noia (Ester Cort) i el fill (Òscar Castellví). Vam anar a veure la producció de La Villarroel encuriosits per saber els motius de l’èxit de Florian Zeller (de qui ens vam perdre El padre, al Romea), un autor amb gran tirada comercial a França. I la veritat és que el que ens va decepcionar més de tot l’espectacle va ser el text. Un text que es basa en la síndrome del niu buit per esdevenir un catàleg de tòpics sobre la depressió i l’alcoholisme. Ideals perquè una gran actriu mostri tot el seu registre interpretatiu, això sí. Vilarasau enfadada. Vilarasau cridant. Vilarasau plorant. Vilarasau borratxa. La Vilarasau compleix i dóna al seu públic allò que s’espera d’ella, però el muntatge d’Andrés Lima acaba deixant aquell regust de boca que es pot resumir amb un simple “Calia?”.

La resta d’intèrprets resolen amb eficiència la seva tasca: Pep Pla és un marit estaquirot en permament viatge de negocis (i calma eterna, tot i perdre el tren), Òscar Castellví és el fill a qui la mare sobreprotegeix fins a l’asfíxia, i Ester Cort broda els seus breus papers (i ens deixa amb ganes de veure-la molt més en escena). L’espai de Beatriz San Juan i la música de Jaume Manresa (amb uns hipnòtics cants de la gran Yma Sumac, a mig camí entre la princesa inca i la diva zombi) són resolutius i en cert moments massa efectistes. És com si Andrés Lima no es refiés prou o del text o de la capacitat dels seus espectadors i per això acaba subratllant massa les escenes on la ment de la mare viatja per autopistes secundàries. Amb una amiga cinèfila comparàvem l’altre dia aquest text amb L’avenir, l’excel·lent pel·lícula de Mia Hansen-Løve protagonitzada per Isabelle Hupert, i les (tan franceses) concomitàncies que tenen les dues obres: històries burgeses, on el drama és exposat i desenvolupat de forma freda i analítica. Així com Edith Scob, que interpreta la mare d’Huppert al film, ens mostra com és la depressió en tres breus escenes, La mare cau en una col·lecció de tòpics sobre el tema que ja ens sabem de memòria. El públic de La Villarroel –ens agrada parar l’orella a la sortida del teatre– semblava no sortir massa entusiasmat per la proposta, però sí que coincidia en una cosa: “la Vilarasau treballa molt bé”, “i que bé que plora”, “i és que és una fiera”. Si el personatge de La mare conegués l’Angelina, la veïna de les Teresines, potser s’hauria pres l’absència del seu fill d’una altra manera. “Un fill és com un ocellet”, deia el personatge interpretat per Anna Barrachina, “Si l’apretes massa fort amb la mà, s’ofega. I si obres la mà del tot, s’escapa. S’ha de trobar un terme mig”. Mai podrem agrair prou les ensenyances de les Teresines. Tenen solucions per a tot.

Emma Vilarasau és ‘La mare’ a La Villarroel. © David Ruano

 

Ha nascut una estrella i es diu Elisabet Casanovas

Si un dia compartíem platea amb senyores estupendes, l’endemà també. I és que el còctel és l’ideal per atreure autobusos de tietes d’Igualada, com deia Bernat Puigtobella a la seva crítica. TNC + Mercè Rodoreda + la Mercè de La Riera + la nena de Merlí. La senyora Florentina i el seu amor Homer és un text estimat i àmpliament representat en el circuit amateur de Catalunya i el públic barceloní encara recorda el muntatge que el 1994 en va fer Mario Gas, amb Rosa Novell i Rosa Renom en els papers de Florentina i Zerafina. Ara el triat ha sigut Sergi Belbel, gat vell i bregat en la Sala Gran i coneixedor de la fórmula que atrau les tietes de tot Catalunya, que organitzen autocars cap a Les Glòries. I ha dirigit un muntatge on s’hi riu de valent, tot i que la mala llet i l’humor negre de Rodoreda queda força camuflat sota un to de comèdia amable. Mercè Sampietro és una Florentina mesurada i creïble, que dubta i que pateix, i el cor de les tres veïnes és una barreja estupenda de les Teresines i Las hermanas Hurtado. Margarida Minguillón és una Perpètua “ciclotímica” (com la pròpia actriu definia a la presentació) que reparteix alegria i copes de vi a parts iguals, Teresa Urroz és una Júlia roba-escenes capaç de convertir el maltractament domèstic en divertimento i Carme Callol és una fantàstica Zoila patidora i poruga que, en el moment dels cuplets, aixeca la cama molt amunt. El muntatge compta amb escenografia de Max Glaenzel que ens recorda que el modernisme va ser un corrent que vorejava molt sovint el kitsch (per excessivament floral, suau i ondulat) i el vestuari de Mercè Paloma compleix a la perfecció allò que se li demana a una obra ambientada a principis de segle XX. Toni Sevilla és Homer, venedor de ciris i estampetes, l’home que fa creure a Florentina que l’estima durant tota la seva vida per motius purament econòmics i Enric Cambray i Gemma Martínez s’encarreguen dels breus papers restants de l’obra.

Però anem on volíem anar. Si algú s’emporta la funció (i les ovacions més sinceres al final) aquesta és Elisabet Casanovas, la jove actriu sabadellenca que signa un debut teatral a la Sala Gran que serà recordat durant molt de temps. Amb una enorme vis còmica (que aixequi la mà l’actriu que sigui capaç d’arrencar tantes rialles només entrant a escena i dient “La tassa”), una presència escènica espaterrant i una gràcia inconstestables, Casanovas esdevé la guanyadora de la funció, creant un personatge que, oh gràcies Déu meu, està a les antípodes de la Tània de Merlí, el personatge pel qual és coneguda pel gran públic. Que Casanovas sigui “la grassa”, “la lletja” o “la verge” a la sèrie de TV3 és quelcom incomprensible i que clama al cel: amb uns ullassos blaus i una cara que enamora, la seva força i el seu carisma són els d’una dona que trepitja fort per la vida, una dona a qui Bigas Luna hauria donat un paper protagonista a una pel·lícula sense cap mena de dubte (fent-la interactuar amb algun tipus d’aliment, segurament). La seva Zerafina enamora a tota la platea i és el personatge que diu, a més, algunes de les millors frases de l’obra: “Aquí som senyores soles i som ben felices!”.

Mercè Rodoreda, hereva i continuadora amb aquest text de Virginia Woolf i la seva habitació pròpia, crea una Florentina empoderada que canvia el rumb de la seva pròpia història amb una simple rúbrica i construeix una comunitat d’amigues i veïnes que ja voldríem molts. Pregunta: com és que aquest muntatge no girarà per Catalunya? No se’n podria fer una versió amb escenografia reduïda per fer bolos? L’èxit estaria assegurat, i el TNC que paguem entre tots arribaria així a molt(e)s més espectador(e)s sense necessitat d’enriquir encara més el ram de les empreses d’autocars.

Elisabet Casanovas és Serafina a ‘La senyora Florentina i el seu amor Homer’. © David Ruano

 

Joves, emprenedors i sobradament preparats

No havíem gaudit mai tant d’una obra al Tantarantana. En tots els sentits. Els culpables d’això són la companyia La Calòrica i el seu nou espectace Fairfly, el tercer que fan dins del Cicló, el Cicle de Companyies Independents en Residència al Tantarantana. Amb dramatúrgia de Joan Yago, direcció d’Israel Solà i escenografia, vestuari i il·luminació d’Albert Pascual, aquest muntatge és una petita perla que, si fos representada per uns argentins, tots correríem de pet a veure-la. La precarietat laboral (i vital), la (falsa) promesa de l’emprenedoria i (la crueltat d)el sistema capitalista són els protagonistes de la història de quatre amics que, veient perillar el seu lloc de treball en una empresa de menjar per a nadons, decideixen actuar per canviar les seves vides. Canviar el món o canviar la pròpia vida, fer una passa endavant o pujar un graó, sacrificar la vida personal per una feina… Aquests són els temes d’un muntatge que té lloc a dalt de l’escenari del Tantarantana, una de les millors idees que hi ha hagut en aquest teatre en molt de temps. Tohom ho sap i és profecia que la sala del Carrer de les Flors té forma de túnel, i que a partir de la sisena filera un ja es troba considerablement lluny de l’escenari (misteris de l’arquitectura teatral), per tant la solució ideada pels calòrics és del tot encertada. Escenari central i públic a quatre bandes, i amb una taula i quatre cadires en tenen prou per tenir-nos clavats a la butaca durant vuitanta minuts, amb una història trepidant que no ens dóna treva.

Tot i que segurament ja podem anar imaginant allò que succeirà a la següent escena, el text de Joan Yago camina amb pas ferm fins acabar galopant a tota velocitat, ajudat per una direcció precisa d’Israel Solà, que domina la tensió escènica a la perfecció. Tots quatre intèrprets de Fairfly estan estupendus, seguint amb el lèxic teresinaire: Queralt Casasayas encarna el personatge que muta més durant l’obra, Xavi Francés és l’inventor humil que al final potser no ho és tant, i Vanessa Segura interpreta l’encarregada dels números i de fer tocar els altres de peus a terra. Qui s’acaba enduent la funció, però, és Aitor Galisteo-Rocher, ja que l’ofici i la gràcia que demostra l’actor li fan clavar totes i cadascuna de les seves rèpliques. Només l’hem vist en muntatges de La Calòrica (recordem especialment el crooner de L’editto bulgaro i l’encantadora Marina de Bluf) i a There was a fiesta ens va acabar d’enamorar. Ara que els integrants de La Calòrica estan trepitjant fort a d’altres bandes (Júlia Truyol forma part de la Kompanyia Lliure, Esther López està rodant una sèrie a IB3 i Marc Rius és a punt d’estrenar Boscos), ja seria hora que altres directors “descobrissin” el talent d’un actor com Galisteo-Rocher.

Els quatre intèrprets de ‘Fairfly’, de Joan Yago. © Anna Fabrega

 

Hem vist tres espectacles molt diferents entre si i que poden atreure a diferents tipus d’espectadores (i espectadors). Ahir també vam poder assistir a un passi entre bambolines de Gente Bien, de La Cubana, que va ser una experiència teatral i emocional meravellosa. I amb una platea curulla de dones d’empenta d’una edat estupenda, evidentment. La setmana que ve els ho explicarem .

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Hola en aquest article hagut una cosa que m’ha fet grinyolar, la part que parla de l’actriu Elisabeth Casanovas poso el fragment. “una presència escènica espaterrant i una gràcia inconstestables, Casanovas esdevé la guanyadora de la funció, creant un personatge que, oh gràcies Déu meu, està a les antípodes de la Tània de Merlí, el personatge pel qual és coneguda pel gran públic. Que Casanovas sigui “la grassa”, “la lletja” o “la verge” a la sèrie de TV3 és quelcom incomprensible i que clama al cel: amb uns ullassos blaus i una cara que enamora, la seva força i el seu carisma són els d’una dona que trepitja fort per la vida, una dona a qui Bigas Luna hauria donat un paper protagonista a una pel·lícula sense cap mena de dubte (fent-la interactuar amb algun tipus d’aliment, segurament)” Personalment, trobo aquesta part masa esterotipada sobre el físic d’una actriu, llàstima perque la resta, estaba força be

  2. Jo flipo amb la hipocresia de les dones del teatre, ja que si no és una diva del teatre o una jove actractiva sembla que les dones no pinten res.