Marc Serra i la transmutació de les arts

24.02.2017

Dimarts 21 de febrer vam poder sentir Marc Serra interpretant el programa “Debussy i la tant principal com monumental sonata de Liszt”. El concert s’emmarcava en el cicle “Clàssica a la Reial Acadèmia”, que organitza la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. El pianista, que el curs passat continuava els seus estudis de piano a la Hochschule für Musik de Basilea, va tornar a Catalunya el mes de juny, i des de llavors ha actuat al festival Nits de Clàssica de Girona, al Palau de la Música, a l’Ateneu Barcelonès, a l’Institut Goethe, a La Llotja i al Palau Güell.

Marc Serra

Marc Serra

Dimarts al vespre vam tenir el privilegi de sentir Marc Serra (1991) en un concert íntim dedicat a la música de Debussy (1862 – 1918) i Liszt (1811-1886). El programa, lligat a la resta d’arts i dissenyat en l’ordre cronològic invers, començava amb Images: Prèmiere Sèrie de Claude Debussy, escrita l’any 1905, i la Sonata en si menor S. 178 de Franz Liszt, que data del 1854.

Debussy va escriure Images anys després d’haver-se alliberat del magnetisme que el lligava a Wagner i una vegada descobert el so complex i eteri del Gamelan a l’Exposició Universal de París de 1889. En la composició hi podem sentir l’assimilació d’aquesta influència en el seu llenguatge musical. Sorprenent, la interpretació de Serra va mostrar la propensió pictòrica que insinua el títol i amb què la música sembla desenvolupar-se. Les textures sonores recordaven a voltes a la lluminositat d’una aquarel·la, matisos cromàtics i clarobscurs. La influència del Gamelan, que Debussy qualificava “d’arabesc infinit”, comporta la il·lusió de la suspensió de la temporalitat tal com la coneixem en la nostra tradició musical. Així és com Serra va enfrontar alguns moments de l’obra, donant entitat pròpia a les ressonàncies que omplien l’espai. El millor, però, van ser els pianos ínfims i vellutats, aconseguits en un instrument que per les seves característiques mecàniques no els acompanyava. La seva interpretació va ser calmada i creava la il·lusió que l’obra era fàcil d’interpretar, tot ometent l’aire virtuosístic per deixar, amb humilitat, pas a l’art en si.

Seguidament va ser el torn de la Sonata en si menor de Franz Liszt, acabada el 1854 i considerada a la vegada una de les peces cabdals del Romanticisme, una de les obres mestres del compositor i una de les composicions més exigents del repertori pianístic. Abans d’interpretar-la, Serra, amb molt d’encert, va dedicar uns instants a presentar-la, introduint-ne els temes i apropant-la als oients. Explicà que el rerefons de l’obra rau en la història de Faust, que ven la seva ànima a Mefistòfil i viu un amor tràgic amb Margarita.

Precedint la música, Serra va crear una atmosfera de tensió i concentració en el silenci, que donà pas a un relat de caràcter mistèric que desembocaria en un remolí narratiu. Com si s’oblidés de l’ortodòxia, va tocar amb dramatúrgia i visceralitat, deixant que imperés el vessant més dramàtic de la música per sobre de l’estricta correcció. Va ser una interpretació que va saber emfatitzar la grandesa humanista i la relació amb la literatura que tenia el compositor hongarès, quasi com si en toqués una novel·la. No obstant això, Serra va mantenir-se centrat i va cuidar les gradacions i els detalls, fet que va despertar ganes de sentir-lo interpretant Lieder.

Potser conscient d’aquesta curiositat que generava, finalment ens va obsequiar amb la reinterpretació per a piano que Liszt va escriure de Myrten, un Lied preciós que Robert Schumann (1810-1856) va compondre com a regal de noces per a la futura Clara Schumann (1918-1896). Segurament aquesta tria no va ser casual, ja que la Sonata està dedicada precisament al compositor alemany. De la mateixa manera que aquesta obra de Liszt ens pot semblar escrita per un altre músic, Serra semblà un altre pianista: ens va narrar una nova visió de l’amor a través de l’instrument, una alenada d’aire fresc, metamorfitzant el so tenebrós previ en so de tendresa.

Susan McClary diu que hi ha persones que tenen una espècie de connexió primària amb l’instrument, i aquesta és la sensació que dóna Marc Serra. Sembla tenir una relació primària, respectuosa i íntima amb la música, com si l’entengués des del còrtex i li insuflés vida, sense caure en descontrol ni intrusions. La seva actitud corporal mesurada i expressiva reafirma el missatge de la partitura i transmet el gaudi de pintar o personificar el so, com si col·laborés amb els compositors. Evidentment, el fet que executés el repertori íntegrament de memòria i quasi sense mirar el teclat va contribuir a aquesta sensació.

La interpretació de Serra va donar moltes pistes que parlen d’un músic sensible, entre elles el temps de quietud que regala abans de començar a tocar i la seva capacitat camaleònica per canviar de llenguatges. I ho ha de ser, perquè al final del concert va passar allò tan especial i esporàdic: el silenci de després de la música es va fer agradable i aparentment invencible.