Manolo Garcia: “El món material no m’interessa una merda”

3.05.2012

Qui fóra cantant de El Último de la Fila publicava a finals del passat 2011 el seu cinquè disc en solitari. Fidel a la seva veu, amb “Los días intactos” Manolo García no s’allunya del discurs sonor que ja practicava al costat de Quimi Portet i que ha seguit defensant en les seves obres volant per lliure. Volia que al llarg de la conversa em desxifrés els secrets del seu nou treball, que em mostrés pedaços de la seva vida i m’ensenyés fotos a contrallum, i, en canvi, aquest músic boig, amb sorra a les butxaques, m’ha acabat explicant que el futur del rock es troba a l’indie.

Manolo Garcia

Amb una trajectòria com la teva, què se sent quan arriba el moment de publicar un disc nou, com aquest darrer “Los días intactos”?

Sóc veterà i tinc una accentuada capacitat d’abstracció. Sempre ha estat així, però ara més que mai. Quan acabo una gira i abandono la meva condició de músic amb certa popularitat, m’endinso en altres mons i m’oblido de tot una mica durant un temps.

Quins són aquests altres mons?

Em poso a pintar, a fer altres coses. I quan em poso de nou a compondre, és perquè en tinc ganes i em ve de gust, perquè tinc una necessitat de comunicació. Tinc un mecanisme molt senzill d’ús i mai no em plantejo si vendré més o menys discos. Evidentment, no negaré que el fet que el disc agradi i vengui és la pretensió de qualsevol músic, si més no, no em crec a cap músic que digui que això li és igual. Una altra cosa és si a l’hora de posar-te a treballar ho fas pensant en aquest possible triomf o no. Jo crec que la majoria de músics ho fan amb el cor i jo vull trobar-me entre aquests que ho fan amb passió, perquè estimem aquest ofici, aquells que no pensen ni en vendes, ni en llistes. La música és una cosa molt superior, molt més excel·lent: els acords, les melodies, els textos… No m’imagino un veritable literat escrivint per vendre, me l’imagino fent una obra amb un discurs propi. Aquesta és la qüestió. Després, un cop has acabat aquest treball, el dónes a una companyia de discos i ells el posen a la botiga, i quan et criden i et diuen que va molt bé, te n’alegres. I si et va molt malament, t’enfades i no ho acabes d’entendre (riu). És així de senzill.

Tot això de les llistes i les vendes se te’n refot per actitud vital o per tot el que ja vas aconseguir en el passat?

Hi ha un punt en què un músic ha de demostrar que s’ha de dedicar a això. Després pot tenir alts i baixos, pot fer discos que agradin més o menys, però una vegada el músic ha comprovat la seva capacitat de compositor, de cronista, de lletrista … alguna cosa greu ha de succeir perquè faci alguna cosa absurdament dolenta. Amb tot, encara que alguna cosa hi ha, això del coixí del que s’ha aconseguit en el passat és relatiu. En el meu cas, “Los días intactos” és el disc número 17 en què he participat com a compositor,

– en els primers formant part d’una banda, ja fos Los Rápidos o Los Burros, fent equip al 50% amb en Quimi (Portet ) a El Último de la Fila, o els cinc discos en solitari que he publicat-.

Parlaves del teu treball al costat del Quimi Portet. Quantes ofertes heu rebutjat per tornar amb El Último de la Fila?

Moltíssimes. Hi ha una mena d’assetjament, però es tracta d’una simple qüestió crematística. Quan un músic treballa no només es guanya la vida ell, sinó que posa en marxa una maquinària del que poden viure tranquil·lament 40 famílies. Per exemple, en el meu cas, fent la gira en solitari, tocant en uns 60 concerts per tot l’estat, depèn del dia, implica la feina d’entre 30 i 40 persones. Amb això, el que vull dir és que els interessos perquè tornis a posar en marxa una gran maquinària són molts. Però, sincerament, crec que és molt més digne i honest el que fa en Quimi per separat i el que faig jo per separat, aquesta actitud nostra de tenir cadascú el seu propi discurs.

Vaja, que no ets nostàlgic.

No criticaré mai a una banda que, havent estat molt popular en el passat i havent-ho deixat pels motius que sigui, tornin per enyorança o per diners, perquè la raó del retorn m’és igual. Si això els fa feliços a ells i al públic que paga una entrada per veure’ls, em sembla fantàstic. Si a més tornen amb un treball discogràfic nou, inèdit i bo, segurament haurà pagat la pena. En el meu cas, però, estic molt còmode i satisfet amb la meva feina actual. I entenc que en Quimi, a qui conec bastant, estigui feliç amb els seus discos i les seves gires. No hi ha cap motiu per un retorn d’El Último de la Fila. Som persones molt independents i que ja tenim una edat. Va ser una etapa estupenda, uns anys collonuts en què m’ho vaig passar molt bé i mantinc una bona amistat amb en Quimi. Hem deixat un petit llegat de cançons que encara molta gent recorda. Els discos encara estan publicats, la gent que vulgui pot accedir-hi. Raons que ens impulsin a tornar …? Si en Quimi i jo haguéssim estat vivint a la muntanya, allunyats del món, i de sobte tinguéssim ganes de música, potser, però…

Però no heu parat de treballar en les vostres respectives carreres en solitari.

Exacte. Tenint el nostre propi discurs en solitari, no li trobo sentit. Hi ha gent que ho enyora, que em demanen que tornem, però jo sempre contesto el mateix: “a mi ningú em retornarà als meus 25 anys”. Hi ha discos, hi ha gravacions de concerts … si enyores a  El Último de la Fila agafa’t a això. Jo segueixo escoltant Crosby, Stills, Nash & Young, a Led Zeppelin, a un munt d’aquestes bandes, però no cal que es reuneixin per fer-me feliç.

Quins grups et fan feliç actualment?

Wilco. Jeff Tweedy és un geni i la banda, que no havia vist mai en concert fins fa poc, em va agradar. Tenen un directe contundent. El bateria era frenèticament fabulós, un dels guitarres enlluernava el personal, Tweedy és brutal… Em van entusiasmar.

No em sorprèn l’elecció quan recentment declaraves que el futur de la música rock passava per les bandes “indie”.

Si saben fer-s’ho, sí. És l’únic territori on l’experimentació i la recerca estan permesos. La música comercial va a sac, i no disposa d’espai per experimentar. És un error. I és que com diu en Vargas Llosa en alguna entrevista que he llegit, la cultura s’ha banalitzat. El negoci de la música ens pren per subnormals a tots, ens ho dóna tot mastegat, i no és això. Fa molt que vaig aprendre, i amb el temps no ha canviat, que la indústria musical no exerceix una tasca cultural, sinó crematística. Ells pretenen fer caixa, i punt. Ocasionalment, algunes petites companyies han tingut un afany no només de lucre, totalment respectable perquè tothom ha de guanyar-se la vida, sinó una necessitat cultural. Però, per desgràcia, aquesta funció en el món de la música és molt escassa. Els indies tenen l’obligació, entre cometes, d’experimentar i buscar, la qual cosa no vol dir que s’hagin d’acomodar en un món petit en el qual no es venen discos però que tant els fa, perquè ells són éssers “guais” i especials. Seria bonic que els grups d’indie que realment s’ho mereixen tinguessin cotes de vendes i una difusió importants. Estaria molt bé, que les coses ben fetes, boniques, experimentals, amb un fons cultural, gaudissin d’un reconeixement, i que les coses més estúpides i banals deixessin de copar espai de mercat. Això seria el més maco.

Uns pecats, tots aquests que has citat, que, més enllà de la pirateria, han dut a la indústria discogràfica a la crisi que viu avui dia.

És trist però és així. No han tingut visió de futur. No han tingut una certa capacitat d’unió per barallar-se contra les agressions externes. No han sabut, o no han volgut, perquè les grans companyies venen discos i centenars de coses més, de manera que, si els surt un fill ximple, l’abandonen i passen a dedicar el seu temps a un fill més espavilat que els donarà més diners. Davant d’aquesta situació és el moment per a la creativitat, perquè la gent es busqui la vida, per dir “aquí estem senyors, i fem coses collonudes, i som independents perquè no volem dependre de ningú”.

És per tot això que fa uns anys vas decidir crear la teva pròpia companyia discogràfica, Perro Records?

Jo el que faig és una doble jugada. A mi m’interessa la independència: faig els meus treballs quan, on, com i amb qui vull. Decideixo tota la feina que implica publicar un disc. I finalment, quan ja l’he acabat, el dono a una multinacional perquè me’l posi a les botigues i m’ajudi amb la promoció. Però la part creativa me la reservo absolutament, controlant també tota la promoció que vull o no vull fer. Una independència que no només intento mantenir, sinó que l’aconsegueixo. Però no és una cosa d’ara, des dels temps de Los Burros que funciono així.

D’alguna manera, Los Burros, i fins i tot El Último de la Fila, com a part d’aquella efervescent escena musical de la Barcelona d’inicis dels 80, éreu grups independents.

Sí, a la nostra manera érem un grup “indie”, sempre ho dic. El pecat que, suposadament, vam cometre, va ser passar a vendre discos i començar a poder fer gires serioses. Disposar d’un millor equip, millor banda i millors condicions de treball no significa ser un venut. Indie no és sinònim de “cutre”, sinó d’independència, combativitat, autenticitat i singularitat.

Com a mostra, els mateixos Wilco.

Evidentment. Que siguin un fenomen internacional significa que han de canviar la seva manera d’entendre la música? No. Que venen molt, millor per a ells, però no han canviat gens la seva manera de fer.

“Lo quiero todo”, crides en un dels temes de “Los días intactos”. Hem d’aprendre, més en temps com els actuals, a gaudir la vida?

Absolutament. Quan canto que ho vull tot, el meu “lo quiero todo”, aquest tot no és material, sinó espiritual.

Aquest “tempus fugit” que vas repetint al llarg de la cançó…

Exactament. És la recerca d’una plenitud interior. El món exterior és completament vomitiu, un “comecocos” de puta mare. El món material no m’interessa una merda, m’avorreix i no em motiva gens. A mi m’agrada el sol, els rius, el mar, nedar i anar amb bicicleta. Tinc un cor hippie. Crec que treballem massa.

Quina seria la teva reforma laboral?

Jo faria que la gent treballés fins als 55, i que els joves comencessin quan volguessin. Que la gent treballés 30 hores a la setmana, però que treballés tothom. Si ets gran i tens un mestratge que vols seguir impartint, segueix voluntàriament, si no, a partir dels 55 a prendre el sol i dedica’t a viure la vida (riu).

 

PROPERS CONCERTS DE MANOLO GARCIA

4 de maig. Teatre Coliseum, Barcelona.  Entrades exhaurides.

5 de maig. Teatre Coliseum, Barcelona.  Entrades exhaurides.

10 de maig. Teatre Coliseum, Barcelona.  Entrades exhaurides.

11 de maig. Teatre Coliseum, Barcelona.  Entrades exhaurides.

22 de maig. Palau de la Música, Barcelona.  Entrades exhaurides.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. COMO LO DICE EN CATALÁN, NO ME ENTERO DE NADA. PERO, MANOLO, TE QUIERO, ERES EL MÁS EN TODO.