Mahler i Xostakóvitx amb l’OBC, una combinació guanyadora

28.12.2016

L’esperada vinguda de Thomas Hampson a Barcelona al costat de l’OBC per interpretar Lieder de Mahler no s’ha produït. Dos dies abans del primer dels tres concerts va aparèixer una nota de premsa a la web de l’Auditori que avisava que per causa d’una traqueïtis, el baríton americà havia de suspendre les seves actuacions a Barcelona. En lloc seu vam poder sentir Dietrich Henschel, que va ser finalment l’intèrpret de Mahler. El concert es va cloure amb la Sisena simfonia de Xostakóvitx.

Dietrich Henschel

Dietrich Henschel

Dietrich Henschel és un bon cantant, i especialment un bon liederista. Va cantar una selecció de sis cançons d’El corn màgic de la joventut, de Mahler. Va demostrar una bona tècnica, una veu sòlida i un fraseig impecable, però estilísticament li faltava legato. Per problemes de respiració no podia fer frases gaire llargues i alguna vegada va tenir dificultats per superar l’orquestra. A més, la veu, tot i que càlida, sonava un xic dura i especialment en el Lied “Wo die schönen Trompeten blasen”, va faltar-hi dolçor. Pot ser que ens el mirem com un negatiu de Hampson, però el cert és que Henschel va rebre tants aplaudiments que encara va cantar dues cançons més del cicle com a propina, anunciades pel director, Kazushi Ono. L’orquestra va sonar amb una delicadesa extrema i va Ono va saber crear el clima de sublimitat necessari per a aquestes peces.

Precisament Mahler, juntament amb Xostakóvitx, els dos compositors del programa, són dos dels punts forts de l’OBC, que Kazushi Ono contribueix a potenciar de manera notòria. Les darreres vegades que hi ha hagut Xostakóvitx programat en un concert de l’OBC, sempre hem sabut que era una aposta segura. Aquesta vegada ha estat la Simfonia núm. 6 en si menor, op. 54, composta el 1939. Havia de ser una simfonia dedicada a Lenin, però finalment, un cop acabada, el compositor va comprovar que no tenia res a veure amb el líder revolucionari, sinó que era abstracta. És una simfonia estructurada en tres moviments, sense la càrrega tràgica de l’anterior, la cinquena.

La interpretació de l’OBC va excel·lir en els fragments de caràcter més èpic, tocant amb gran força i convenciment. En canvi, els passatges més lírics van ser menys reeixits, la interpretació dequeia una mica. En l’Allegro central es va notar un fet que no és estrany en l’OBC, i és que quan toca el conjunt en ple, el metall eclipsa la corda, malgrat ser una secció de corda molt ben nodrida. Però en el Presto final, precisament la corda es va revelar com una secció que brillava amb llum pròpia, de manera que la sisena simfonia de Xostakóvitx va sonar gairebé rodona, imbuïda d’aquella fredor i desangelament característics de la música del compositor rus.

Així doncs, si bé sap greu no haver pogut sentir Thomas Hampson, Dietrich Henschel, i especialment l’OBC, ens van oferir un concert deliciós amb un programa magnífic, sota la batuta d’un Kazushi Ono molt inspirat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris