Magrejar el cosmos: Teresa Forcades i Angela Volpini en conversa

5.10.2012

Núvol. Dilluns el Teatre Goya Codorniu va acollir el diàleg entre Teresa Forcades i Angela Volipini. El teatre era ple, amb vora 550 persones, però més de 300 es van quedar al carrer sense poder entrar perquè l’aforament del teatre no donava per més.

Els organitzadors de l’acte van demanar a Carles Canut, el director de la Fundació Romea, que deixés passar a tothom, però Canut va al·legar que calia complir les normes de seguretat. Segons informa una de les instigadores de la trobada, Lídia Pujol, al seu blog, “Teresa Forcades va ser ser claríssimament explícita en proposar l’incompliment d’aquestes normatives”. L’acte havia de començar a les 19h, però fins passades les 21:30 de la nit encara hi havia gent al carrer amb l’esperança de poder entrar.

“Veia a la Teresa realment preocupada per totes les persones que no van poder entrar i jo en canvi era feliç!”, explica Lídia Pujol.  Segons la cantant, “que una persona amb el seu missatge mobilitzi tanta gent i lluiti per escoltar-la, que surti de ca seu i s’acosti a compartir un missatge d’amor i llibertat, tot i que no ho hagin aconseguit, em fa tan feliç!!! gràcies sobretot a vosaltres que us vareu quedar fora perquè vareu ser el tema de conversa de tota la nit, sou la noticia, el titular, també d’aquest escrit que pretén parlar del més important que va succeir ahir a la nit al Teatre Goya.  Quanta més gent la Teresa deixi al carrer abans aconseguirem que el Camp nou cedeixi les seves instal.lacions i les comparteixi amb el que ha de ser també un esport nacional, l’exercici del criteri, la consciència social, la solidaritat i donar així un tomb radical a aquesta societat que vol ser d’Amor i Llibertat”.

Afortunadament, Núvol ha pogut comptar amb la col·laboració de l’escriptora Blanca Llum Vidal, que va tenir la sort de poder entrar al teatre i fer-nos la crònica d’aquest acte tan singular. La podeu llegir tot seguit.

 

Teresa Forcades conversa amb Angela Volpini al Teatre Goya | Foto ICHISTUDIO

Blanca LLum Vidal. 2 d’octubre de 2012.

Angela Volpini passejava pels boscos quan de sobte Algú l’agafà per darrere. Eren boscos llombards. Hi havia flors i tenia set anys. Algú l’agafà i l’aixecà d’en terra. Els nens que anaven amb ella, lluny de meravellar-se’n, van pensar que es moria per l’aire. Era la Verge joliua i lluenta que li deia que estava cridada a ser feliç per la Terra, que es fos fidel, que tenia la facultat d’estimar i que estimés i escampés el missatge. I així ho ha fet, diu, sense fer cas de res ni de ningú —sí de Maria. Si enguany han publicat juntament Una nova imatge de Déu i de l’ésser humà, ahir Volpini s’assegué de nou amb Teresa Forcades. Al Teatre Goya la gent s’arrabassava els seients per sentir-les parlar de més enquins i més enllans. Diu que la cua pel coratge de revelar-se i rebel·lar-se arribava al carrer del Carme. Després que Lídia Pujol, acompanyada de Juan de la Rubia, obrís l’acte amb «el desig d’amor és infinit/ i ningú no pot empresonar-lo» de Volpini i davant d’una escampadissa de taronges que feia pensar amb les taronges del mar i amb l’infant que es deleix per la fruita (de Joaquim Folguera), les dues dones versaren sobre els dards gens feridors que Laia de Ahumada els llançava. El primer: revelar-se, és descobrir la pròpia identitat? Volpini, amb el trànsit del bosc acompanyant-la tota la vida més, responia que revelar-se és prendre’s seriosament i escoltar allò de dins per tal d’esdevenir un mateix. Enfront de l’aforística sentència, Forcades contestava a contra-essència, per dir-ho així. Com podem ser nosaltres mateixos si hem de treure’ns del fons quelcom que ja ve fet —l’un mateix de Volpini? El que podem, si de cas, oposa Forcades, és entrar dins l’espai d’un mateix per veure què hi ha i per on s’abisma, ocupar-nos del nostre silenci i de si es prenya, obrir-nos a balquena els propis marges de maniobra o maniobrar ben al marge de l’obra o tot alhora. En la kantiana oposició a tota mena de dependència, a tota mena de jou, hi coincidien. «La Il·lustració és la sortida de l’home de sa minoria d’edat [...]. La minoria d’edat rau en la incapacitat de servir-se del propi enteniment, sense la direcció d’un altre». Volpini diu que tenim tota la llibertat i tota la possibilitat; Forcades, que es tracta de fer d’acord amb el que ens sembla, d’equivocar-se, potser, però que d’això deu anar la vida i que el camí fa més tombs que línies rectes. Si Volpini feia el salt de l’individu a la col·lectivitat en termes de comunió amb tota la humanitat del passat, del present i del futur; Forcades contraposava la noció de llibertat capitalista a l’anarquista: de la meva llibertat comença quan comença la teva, de la qual es desprèn que si en vull més te n’haig de prendre un tros de la que és teva, ço és, la llibertat violenta, a no puc ser lliure fins que tots ho puguin ser. Volpini es dedicà a aconsellar descobrir el si mateix profundíssim —una mena de recipient que amaga el que ets, que tens a dins i que et cal— i a recomanar ser feliç per viure en una plenitud que al seu torn proporciona una felicitat que t’omple tant que fa tant feliç que… Forcades, no només divagant, sinó denunciant, no només denunciant, sinó proposant, convidava a ser tantes com calgui persones alhora, a magrejar el cosmos de l’ordre establert, a esbarriar-lo, a entendre l’amor segons la tradició trinitària que l’interpreta com un poder entrar, com un fer espai ‘al voltant de’ perquè l’altre en faci el que vulgui, d’aquest lloc. Forcades, que en deu haver après dels lliris salvatges (Mateu), més que moral, més que consells, aporta exemples, dóna espai perquè t’ho pensis, t’hi repensis i posa en dubte, com el vers d’en Pedrals, tot el paller —fins el pal.

Per aquells que es van quedar al carrer hi ha un video de cinc minuts disponible al blog de Lídia Pujol.

 

Lídia Pujol i Juan de la Rubia al Teatre Goya | Foto Ichistudio

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris