Madame Nielsen, transvestisme danès: literari i literal

20.04.2017

Aquest Sant Jordi, entre la rastellera d’autors que signaran exemplars dels seus llibres, n’hi haurà un de força atípic adoptat per l’editorial Minúscula. No només perquè es diu Claus Beck-Nielsen i és danès, o perquè és artista, dramaturg, compositor i cantant –a més d’escriptor. És atípic perquè és un autor que es disfressa amb pseudònims creadors, com feia Fernando Pessoa, amb la diferència que el seu transvestisme no és només literari, sinó també físic, identitari, irreversible. Per tant, per ser exactes, hem de parlar de Madame Nielsen, escriptora, autora d’El verano infinito, traduïda per Blanca Ortiz: una novel·la melancòlica, irònica i atemporal, però indubtablement contemporània.

Madame Nielsen | Minúscula

Madame Nielsen podria passar per l’Álvaro de Campos danès. Igual que aquest heterònim pessoà, és un personatge imbuït d’estranyesa i nostàlgia, evocador, fondo, metafísic. El verano infinito és el dipositari d’aquesta atmosfera, d’estètica romàntica i ambientació estiuenca, pintada de tragèdia i sentit de l’humor. L’editora de Minúscula, Valeria Bergalli, el descriu com un llibre “captivador, fulmini, amb una inevitable sensació de melangia, perquè, per definició, l’estiu s’acaba”. Tot això “està molt ben expressat a través de l’estil, amb un ritme que ens arrossega com si fos un moviment musical”. És un llibre d’espurnes, de flaixos, en què la llum irromp com un llampec des de la foscor.

La passió i la mort són les rodes d’un carro que travessa l’estiu carregat d’emocions. La passió a davant, la mort a darrere, un binomi clàssic que discorre amb la mateixa fluïdesa que l’aigua d’un riu, amb el seus ambients i personatges surant sense finalitat, perquè Madame Nielsen no creu en les persones com un destí o una essència, sinó com una possibilitat. Un ser de possibilitats, cosa que explica la seva varietat de facetes i pseudònims, aquesta miscel·lània identitària i artística que li permet escriure una trilogia, rebre guardons literaris, publicar àlbums musicals amb The Nielsen Sisters o col·laborar amb l’escena teatral. Actualment està preparant un espectacle i una gira amb el Teatre Lliure.

A banda d’això, Madame Nielsen ha treballat amb l’empresa Das Beckwerck per connectar ciutadans d’arreu del món amb el sentit de la història contemporània a través de fotografies, vídeos, performances, òperes, instal·lacions i revolucions de tota mena. Fa poc temps, per exemple, va caminar des de Grècia fins a Suècia amb un grup de refugiats, experiència que defineix com un “viatge de formació”. També ha estat a l’Iraq, a l’Iran i a l’Afganistan. Un ser de possibilitats amb compromís polític, sempre amb la cultura com a motor creatiu i integrador.

El que més sobta d’ella no és que sigui un home vestit de dona, maquillat, amb una americana estrafolària i una faldilla, sinó la seva amabilitat. Després, els seus ulls enormes verdiblaus, la mirada granissada i vidriosa, d’aparença tràgica, i el somriure bondadós de llavis pintats i dents immaculades. La pell blanca i lletosa en un rostre de magror accentuada, les mans grosses i fortes, inequívocament masculines, i el pentinat estil Mia Wallace, més curt i menys negre. Abans de presentar-se, s’excusa un moment: s’ha de canviar les sabates que porta per unes de negres. Per què? Chi lo sa. I ens parla del llibre, la seva trajectòria i la seva vida amb una altra demostració de diversitat, en aquest cas lingüística, combinant el castellà, l’anglès, el francès i l’alemany.

 

Escriure, com composar

Quines són les seves influències literàries? Primer els francesos, Marguerite Duras i Marcel Proust, secundats per Thomas Bernard, William Faulkner, James Joyce o Svetlana Aleksievitx. Preguntada sobre la influència de ser Madame Nielsen (i no Claus Beck-Nielsen) a l’hora d’escriure, confessa que, per ella, “escriure és un acte corporal, i per tant el canvi d’identitat afecta els meus moviments; m’agrada escriure com si composés una  peça de música”. Doncs, precisament, identifiquem la musicalitat d’El verano infinito per la seva gravetat, enrampant i virulent com un remolí, amb l’amor al fons de tot, omnipresent, encara que no se’n parli explícitament. És el raig de llum en la foscor, el conducte a la felicitat –encara que sigui efímera. La paradoxa de l’amor: infinit i passatger.

El verano infinito ens recorda vagament aquell “Trànsit de les hores” d’Álvaro de Campos, atemporal i contemporani a la vegada, elàstic i diüturn, com un núvol d’escudella immens que flota al cel d’una prosa acrobàtica i encisadora. Deixant Kierkegaard fora de la rima, però no de la tria ni de l’ús de pseudònims, els clàssics danesos marquen el camí: Hans Christian Andersen, Johannes Vilhelm Jensen, Karen Blixen… i ara Madame Nielsen.