Macho: “Toquem des de l’estómac i som músics d’oïda. Tot cos”

26.06.2012

Macho

El pitjor de cada casa s’ha reunit per donar vida a Macho, terroristes sonors que acaben de debutar amb un demolidor àlbum homònim de frenètic rock de garatge i blues estripat. Una clatellada sònica contra rates xirucaires, ministres espanyols i desangelades nenes maques que prefereixen passar la resta dels seus dies al costat d’aquell paio odiós que treballa a La Caixa que no pas acaronant la sempre atractiva barba d’en Ramon Faura, artista altrament conegut com Le Petit Ramon, cantant i guitarrista d’aquests renegats de l’escena indie barcelonina.

En època d’imperant metrosexualitat, anomenar al teu grup Macho sona, si més no,  irreverent i torracollons. Mola!

Va ser una idea del Philby (bateria). Ens va semblar bé per deixar clar des del principi que no som la mena de músics que porta jerseis amb les mànigues massa llargues i que mira de reüll per sobre les ulleres de pasta la sofisticada partitura que acaba d’escriure. Toquem des de l’estómac i som músics d’oïda. Tot cos.

Falta actitud al rock’n’roll?

Quan fas black’n’roll no cal avorrir els oients, ni explicar que t’acabes de llegir un llibre la mar de profund. La pedanteria està bé als vernissages, però amb el black’n’roll no funciona. Volem que la gent s’alliberi a través del ball i aparqui la raó a casa. El rock si no és trangressor no és rock; és música lleugera, o “indie BCN” (riu). Això últim és broma, eh!

Encara que teniu el tema “Ministro español”, no cal escriure cançó protesta per mostrar la teva ràbia i mala llet contra l’establert, oi? A vegades és tan senzill com prémer el pedal de distorsió.

Totalment d’acord. La lletra no és important a Macho si el so no reforça el significat.

Sembla que davant d’una escena imperant certament anodina i contemplativa, els de la torradora, que diries tu, sou cada vegada més els franctiradors: Mujeres, Surfing Sirles, Biscuit… i ara aquests Macho.

És una alegria veure que apareix una alternativa real a l’escena de passadissos ministerials, berenars a casa de l’àvia i sintonies nadalenques amb quatre acústiques fent el mateix acord. Ara hi ha molts grups catalans que ens encanten, amb qui hem compartit escenari o ens encantaria fer-ho, des dels Sirles a Liannallull, una llarga llista de “bad boys”.

Per cert, com neixen aquests Macho?

En el bar Mingus, per passar una tarda de diumenge.

D’alguna manera aquests Macho podrien ser una evolució del que has estat fent darrerament amb Le Petit Ramon i els Nanus del Parc, on temes com “No pots jutjar el formatge per la seva olor” ja apuntaven en aquesta direcció, no?

Hi ha relació. Però ha de quedar clar que Macho no és el meu projecte. És un grup parit entre quatre. Amb les discussions típiques de grup i on jo només sóc el 25%. Com que hi ha coincidències de músics, sí que tractem d’establir límits. Però és una qüestió d’ordre domèstic. Personalment, he recuperat els vinils de quan tenia 16 anys i això es nota a tot arreu on toco, suposo.

Vaja, un retorn als teus orígens!

Totalment: Bo Diddley, Ike Turner, The Rolling Stones, els Who, Pretty Things, Gene Vincent, Carl Perkins, Johnny Cash, Hound Dog Taylor, Small Faces, Link Wray, The Seeds, 13th Floor Elevators… tots són una meravella. No entenc per què cap d’ells posa nom als carrers i places de la meva ciutat! Sí, amb Macho hem intentat recuperar la tradició fosca tant dels 50 com dels 60, però també aprendre de relectures més actuals, des de Heavy Trash a Black Keys i coses per l’estil.

 

Macho

Macho

 

Serà Macho un projecte puntual, d’aquests que en diuen paral·lels, o tindrà llarga vida?

Això no depèn només de mi. Personalment, només dir que no ho visc com un segon projecte, sinó que li dono la mateixa importància, amb l’afegit que, a diferència de Le Petit Ramon, Macho implica un compromís amb tres persones més. És com tenir dos fills: mai sacrificaràs els estudis d’un per comprar-li una moto a l’altre (riu).

Amb tot, creativament, tu ets allò que en diuen un cul d’en Jaumet, d’aquells que no poden estar més de dos discos fent el mateix…

Tocar i gravar és passar-s’ho bé i aprendre a fer coses noves. I quan una cosa crec que ja l’he après, me’n miro una altra. Com que mai no podré tocar tan bé com el Son House, mai em cansaré de tocar. Ni de copiar-lo! (Riu).

Va, confesa, tens en ment cap altre projecte?

Una tesi doctoral sobre Versalles.

Uf!

És urgent acabar-la. Tracta sobre el llit de Lluís XIV.

Per què a Barcelona, com bé dieu al tema “Lucas”, no es tiren bé les canyes!?

Perquè l’esperit comercial de la Barcelona turística s’ha menjat la tradicional hospitalitat catalana.

Twitter Oriol Rodríguez: @365d365e

Etiquetes: