Lycisca o la frontera entre humans i natura

21.09.2016

Fins al 2 d’octubre, l’Arts Santa Mònica exposa la videoinstal·lació del projecte Lycisca, de l’artista Gerard Ortín, que forma part del cicle Xarxa Zande, comissariat per Oriol Fontdevilla. Lycisca és una al·legoria audiovisual que juga amb el paisatge biscaí i l’interior de la caverna de Pozalagua per mostrar les tensions que resulten de la convivència entre l’espai natural i l’activitat humana.

Gerard Ortín: Lycisca

Gerard Ortín: Lycisca

La cova de Pozalagua va ser descoberta accidentalment, el 1957, quan una detonació en una pedrera pròxima va obrir una escletxa cap a l’interior d’una cavitat que havia existit al marge dels afers i els interessos humans. Fins a aquell moment, el principal motor econòmic de la Vall de Karrantza havia estat la pastura i l’explotació de la pedrera, però la troballa d’aquest tresor espeleològic d’enorme potencial turístic va transformar radicalment la zona. A finals dels anys setanta, un grup de treballadors en va dinamitar l’entrada per denunciar la pèrdua de llocs de treball i el canvi de model econòmic, però només van aconseguir destruir parcialment l’entrada i els turistes han seguit arribant.

La càmera d’Ortín s’acosta a la realitat gravant la mirada dels animals i de les roques, però defugint la de les persones. Des dels ulls de la fauna captiva a un zoo rural fins a les màquines que munyen les vaques, les veus humanes ressonen de fons mentre la il·lusió de domesticació es trenca. Al llarg d’uns 30 minuts, la peça, que s’anirà exhibint contínuament a un racó del nivell 0 del Santa Mònica mentre duri l’exposició, ens mostra diversos retrats de la vall biscaïna. Veiem les aparicions esporàdiques del llop, el relat dels antics treballadors de la pedrera, i els turistes que visiten la cova. Com caracteritza al videoart, les imatges flueixen com un somni estrany i vagament incòmode on les connexions són més poètiques que narratives i, quan la pantalla fon a negre, l’estranyesa ens obliga a pensar sobre el que hem vist i sobre com utilitzem normalment la mirada.

Tal com explica un dels textos del blog xyzzpèdia, a través dels quals l’escriptor Víctor García Tur dialoga i desvaria sobre l’exposició, la pareidolia és un fenomen psicològic que consisteix en el fet que un estímul vague i aleatori (habitualment una imatge) sigui percebut erròniament com una forma recognoscible. Els éssers humans tendim a reconèixer regularitats, buscar patrons i inferir teories tant si n’hi ha com si no. Es tracta d’un mecanisme evolutivament avantatjós perquè, efectivament, allà a fora hi ha regularitats que és interessant descobrir. Al mateix temps, aquesta disposició psicològica condueix a raonaments relliscosos que donen lloc a supersticions. Sense el mecanisme que explica la pareidolia no existiria la ciència, però tampoc Iker Jiménez i el seu Cuarto Milenio.

Gerard Ortín: Lycisca

Gerard Ortín: Lycisca

El treball audiovisual d’Ortín amb la cova, mostrant la pedra nua en les seves formes intricades que acostumen a detonar els mecanismes pareidòlics, intenta posar en qüestió l’antropocentrisme de la nostra mirada. Les estalactites que havien restat mil·lennis fora del nostre abast, ara convertides en atracció turística, es mostren tan incommensurables amb l’agenda humana com els ulls dels animals que poblen la regió. L’hybris humana que instrumentalitza el món i que se sent al centre de tots els significats es posa en qüestió al llarg del visionat, i les fronteres entre les intencions humanes i les naturals es torna porosa.

Lycisa és el nom científic del gos-llop, l’híbrid entre salvatge i domesticat que serveix com a metàfora sobre la qual juguen les diferents escenes que ens mostra Ortín. I, per seguir en aquesta línia etimològica, la sensació a la qual em va remetre el visionat és a la humilitat. Humil, ve d’humus, és a dir, de terra, i la càmera terrenal amb què l’artista retrata les contradiccions d’aquest indret em va abstraure durant uns moments de l’antropocentrisme de l’ecosistema urbà per fer-me retornar a la terra. No va ser un viatge romàntic a una naturalesa idealitzada, sinó una perspectiva provocativa sobre el sentit de la dicotomia entre home i natura.