Bernat Puigtobella

Bernat Puigtobella

Editor de Núvol.

L’últim Ibsen

'Quan despertem d'entre els morts' posa interrogants darrere de totes les grans paraules, de les grans idees i dels grans ideals.

Aquesta setmana s’ha estrenat a la Sala Petita del TNC l’últim Ibsen, sota la direcció de Ferran Madico. Després de la publicació de Quan despertem d’entre els morts, l’any 1899, el dramaturg noruec ja no va produir cap altra obra. Un atac de feridura el va tenir postrat i impossibilitat fins al moment de la mort, el 1906.

Segurament, tot el que havia de dir ja havia estat dit, reblat i, fins i tot, qüestionat en aquesta obra on apareixen compendiats tots els grans i recurrents temes de la literatura ibseniana: la vida i la mort, el cos i l’esperit, l’home i la multitud, l’artista i la societat, la joventut i la vellesa, sempre en tensió i en estreta relació amb la societat burgesa de la Noruega de l’època, una societat marcada per la força dels diners, les transformacions socials, la modernització dels costums i els problemes morals que tot això comporta a l’individu modern, el veritable protagonista del món ibsenià.

Una reflexió sobre la creació artística. 
Un dels temes recurrents de la literatura dramàtica d’Ibsen són les tensions entre l’individu i la multitud i, molt especialment, entre l’artista o intel·lectual i la societat. L’artista acostuma a ser l’home sol i conscient, defensor dels ideals de bondat i de bellesa que la societat (burgesa) ha deixat de banda en nom del pragmatisme i del materialisme. L’artista és també el despert entre adormits, l’home conscient i heroic capaç de diagnosticar els problemes de la societat moderna i de sacrificar-se per tal de posar-hi remei. Aquests personatges són normalment esclafats pel pes de la societat i, com ocorre amb els protagonistes de L’enemic del poble, d’Espectres o de Solness, el constructor, troben, al final del camí, la mort o la destrucció, i provoquen, a més, la infelicitat dels qui els envolten. En aquest sentit, al costat de la valentia i de la perseverança que en determina el capteniment, alguns d’aquests personatges es caracteritzen també per la supèrbia i per un egoisme profund i devastador.

Aquest és el cas del protagonista masculí de Quan despertem d’entre els morts. Rubek, una de les puntes d’un dels triangles que serveixen de motor a l’obra, és un escultor famós i acabat. No és un home vell i, tanmateix, ho sembla. La seva dona, Maja, és jove i plena de vida, i al cap de cinc anys de convivència, comença a sentir-se víctima del tedi. Entre tots dos, passada l’època de l’enamorament, no hi queda res més que l’avorriment. Maja retreu a Rubek que no hagi complert la promesa que li va fer de fer-la pujar a la muntanya més elevada i ensenyar-li totes les meravelles del món, i ell, per la seva banda, retreu a la noia la manca d’afinitats amb la seva personalitat artística. Aquesta situació es trenca en aparèixer dos personatges nous: Ulfheim, una espècie d’«home del bosc» que es dedica a trescar muntanyes i a caçar ossos, tot instint, sexe i vida, que –no cal dir-ho– trobarà de seguida la complicitat i la companyia de Maja; i Irene, un personatge amb consistència d’ombra, inquietant i paradoxal, vestida sempre de color blanc i acompanyada d’una «diaconessa» vestida de negre que recorda la «Intrusa» maeterlinckiana.

Irene és l’antiga model de Rubek: havia posat per a la construcció de la seva gran obra i havia desaparegut sobtadament després d’enllestir-la. En reconèixer-la, Rubek s’autoenganyarà pensant que Irene té la clau de la creativitat perduda i no dubtarà a sacrificar el seu matrimoni per mirar de recuperar-la, la creativitat, s’entén. Cal destacar que el diàleg entre Maja i Rubek a l’inici del segon acte és un dels més crus de la història del teatre i, sens dubte, un referent directe dels d’Escenes d’un matrimoni de Bergman. Irene, per la seva banda, formularà una acusació terrible contra Rubek, el qual, després d’haver-se-li lliurat tota per tal que li xuclés l’esperit i l’insuflés en l’obra d’art, li havia rebutjat l’amor carnal. Irene, que se sent part activa en la creació de l’obra d’art –és interessant, en aquest sentit, que Jacques Rivette, a La belle noiseuse, esmenti la història de Rubek i Irene–, acabarà de desil•lusionar-se en saber que l’obra on van quedar tancades les seves il•lusions de joventut i els seus desigs com a dona –ella anomena l’escultura de Rubek «el nostre fill»– havia estat polida, modificada i transformada per l’artista que busca la vanitat del món més que no pas la veritat de l’art. Doble traïció per part de Rubek: a la model i a la dona, a la creació artística i a la vida.

Un enigma. L’enigma de Quan despertem d’entre els morts comença, com adverteix Eloi Recoing, el traductor de la versió francesa de l’obra, en el mateix títol. De fet, Recoing fa servir el present –Quand nous nous réveillons d’entre les morts– i no pas el futur, com fa Emili Tintorer en la traducció que va fer al català el 1901. I l’enigma es manté en el clima que és capaç de crear l’obra, un clima tancat, claustrofòbic, en un balneari enmig de les muntanyes; amb personatges profundament inquietants, per la manca de convencionalismes amb què es produeixen, pels clarobscurs que mostren i per la decisió amb què, finalment, actuen.

Obra sobre la vida des de la perspectiva de la mort, l’últim Ibsen posa interrogants darrere de totes les grans paraules, de les grans idees i dels grans ideals. Posar-la en escena en aquests moments continua essent un repte.

Font de l’article i +info sobre aquest espectacle al web del TNC

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació