Lull: Fast & Cru

6.07.2017

Vostès em sabran disculpar aquest títol infame: un embarbussament fet amb monosíl·labs, inintel·ligible, contradictori i manllevat del filó inexhaurible del debat gastronòmic. Un eslògan, vaja!, que concentra en disset caràcters la promesa d’un Llull dinàmic i sense atenuants, estrictament contemporani alhora que rigorós. Aquest és l’ham groller que els llanço amb ironia violenta i amb la resolució de pescar nous lectors per al llibre Ramon Llull. Ara i aquí d’Albert Pijuan: un volum hilarant i enlluernador al qual de moment només li ha estat concedida una minsa presència tant als mitjans com a les llibreries i biblioteques –els principals agents facilitadors i prescriptors, aquells que contribueixen a menar una obra fins als seus lectors.

El propòsit d’aquest article no és altre que convèncer-los que cerquin, llegeixin i gaudeixin Ramon Llull. Ara i aquí. Suscitar-los, amb arguments primfilats, una atracció irrefrenable vers aquest llibre –que els està esperant, però que no els sortirà al pas. Aplicar un succedani casolà d’Art lul·liana a la premsa cultural i així encomanar-los passió literària mitjançant una demostració racional. L’operació, no obstant, resulta impossible. La mateixa condició humana, “on els arguments només són acceptats si serveixen per reforçar el propi paradigma mental”, n’impedeix l’èxit. És a dir, que difícilment podré induir-los a interessar-se per res que vostès ja hagin descartat: ni les raons més esmolades i estimulants els faran moure de la posició que hagin pres d’entrada. O sí?

Rotundament, sí. Aquest és el punt fort –fortíssim– de Ramon Llull. Ara i aquí. Albert Pijuan ha aconseguit l’impossible: despullar el doctor il·luminat de tot allò que crèiem que en sabíem. Desenterrar-lo de sota set segles d’estratificació –d’acumulació d’atributs, intencions, connotacions, relectures i reinterpretacions del seu paper històric i del valor de la seva obra– per veure’l i mostrar-nos-el quasi nu: “Tant tu com jo ens hauríem de donar per satisfets si aconseguim tenir la impressió que, en algun moment, la persecució es torna prou ajustada perquè haguem estat a punt de fregar-li amb la punta dels dits l”hàbit de drap vil’ que vestia Llull”. Per acostar-s’hi ha escrit un llibre intel·ligent en què els esforços de coneixement i exposició són honestos. A les antípodes de la banalitat, la simplificació i l’etiquetatge, l’autor ens ofereix una aproximació al personatge des de tots els flancs. El resultat és una antihagiografia irreverent moguda per una curiositat veritable, una obra atrevida i documentada, inclement amb els llocs comuns que dauren la figura del beat i extraordinàriament plaent per al lector.

Mentre que a les commemoracions públiques de l’Any Llull onejaven l’estendard civil de la immaculada fecundació de les lletres catalanes o el penó apostòlic del martiri, Albert Pijuan indagava –sense haver pres partit per avançat– qui havia estat Ramon Llull i quina era la dimensió autèntica de la seva aportació. S’enfrontava a un objecte d’estudi inabastable, l’acotava i hi bregava, per servir-nos després els seus descobriments amb lleugeresa i profunditat. El llibre instrueix, enjogassa i ens revela un Llull inèdit –més contradictori, menys tot d’una peça–; sobretot, elabora una anàlisi social i política que és lúcida, transparent, tragicòmica i actual. Cada paràgraf de Ramon Llull. Ara i aquí prova l’imperi de la niciesa –això és, l’obstinació a continuar ignorant deliberadament el que podríem saber o aprendre–, tant al segle de Llull com al nostre. Cada capítol desafia aquest imperi amb un desplegament fascinant de registres, gèneres, temes, tractaments, personatges… Els sona a exercici de virtuosisme? Ho és, i ben nodrit: punyent sense amargor, lluminós sense ingenuïtat, exacte sense pedanteria. D’una bellesa que no s’estarrufa. Això els fa témer un llibre hermètic o elitista? Aquí s’equivoquen de mig a mig. L’habilitat extrema no fa gala de si mateixa. L’escriptura d’Albert Pijuan no s’entortolliga ni es tanca en espiral, sinó que és directa i viva, precisa i significativa.

No redueixin aquests mots a mera qüestió de fe. No hi assenteixin, crèduls. Tampoc sacsegin el cap desconfiats abans de deixar-los en l’oblit. Primer llegeixin Albert Pijuan. Llegeixin el sorprenent Ramon Llull. Ara i aquí. Llegeixin la seva excel·lent novel·la, El franctirador (Angle, 2014). Llegeixin –per què no?– el seu teatre, publicat per RE&MA12: Nix tu, Simona (2011), Escola de gossos (2012), El regne de les anguiles i Finestreta D-72 (2014), entre altres títols. Llegeixin les seves traduccions: Johnny va agafar el fusell de Dalton Trumbo, El rei de groc de Robert W. Chambers i L’ésser estimat d’Evelyn Waugh. Si vostès també entenen la literatura com una experiència individual intensa, reveladora i compartible, llegeixin-lo i hauran estan de sort: hauran ensopegat amb l’obra delirant i magnífica d’un autor a qui, d’ara endavant, voldran parar esment.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Que un novel·lista busqui la fama escrivint un llibre ple de les xorrades més impresentables i amb l’excusa de Ramon Llull (perquè ara està de moda), em sembla un disbarat propi d’un mort de gana, un miserable, un oportunista, que no té ni dignitat, ni honor, ni vergonya.