L’Orfeó Català i el Cor de Cambra fan brillar el firmament al Palau

6.12.2016

El Cicle Coral Orfeó Català que se celebra al Palau de la Música, seu de la formació, va programar un nou concert en què van participar el Cor de Cambra del Palau i el mateix Orfeó Català, tots dirigits per Simon Halsey, per interpretar, al costat de solistes vocals, tres peces lligades pel fil de l’espiritualitat, més enllà de la religiositat: un motet de Mendelssohn, l’Oda infinita, estrena absoluta de Salvador Brotons, i el Rèquiem de Fauré. Va ser una vetllada d’una excel·lència poc comuna en què els intèrprets van aconseguir amb escreix transmetre la transcendència de cadascuna de les obres.

Simon Halsey

Simon Halsey

El concert va començar amb el motet de Mendelssohn  Hör mein Bitten, WoO 15, interpretat per la jove soprano Júlia Sesé, al costat dels dos cors, col·locats de manera intercalada. L’acompanyament instrumental per a les tres obres del programa va ser únicament d’orgue, a càrrec de David Malet. En el cas del motet de Mendelssohn, escrit originàriament per a soprano, cor i orgue, el resultat va ser molt lluït. Hör mein Bitten, escrit el 1844, és una adaptació del salm 55 de la Bíblia i parla de les angoixes que amenacen l’ànima del creient davant dels enemics de la fe. La veu de Júlia Sesé, encara no prou madura, amb falta de vibrato, precisament va resultar òptima per a una composició amb un caràcter espiritual evident que recordava la simfonia Lobgesang del mateix compositor.

La segona peça era una estrena absoluta del compositor català Salvador Brotons, l’Oda infinita, op. 137, basada en el poema homònim de Joan Maragall, en què el poeta lloa les meravelles de la vida i es mostra confiat de ser rebut per Déu en una altra d’eterna. La música de Brotons, d’una qualitat inqüestionable, té clares reminiscències de la música de cinema, també en aquesta Oda infinita, que assoleix una gran profunditat i sentit de transcendència. Escrita per a cor mixt i orgue, cal destacar especialment la interpretació de David Malet, que en els passatges en què no cantava el cor aconseguia un estat de suspensió etèria meravellosa.

A la segona part va venir la peça clau del programa, el místic i misteriós Rèquiem en re menor, op. 48, de Gabriel Fauré. És una peça curta, que no se cenyeix exactament a l’ordinari d’una missa de difunts, i que en canvi, transcendeix la dimensió litúrgica i fins i tot religiosa per assolir el llindar superior de la ultratomba en el sentit més ampli, abraçant qualsevol credo, ja sigui religiós, filosòfic o poètic.

Aquesta és una obra escrita per a soprano, baríton, cor mixt, orquestra i orgue, però en aquesta ocasió l’acompanyament musical va anar a càrrec exclusivament de l’orgue. Va ser una elecció molt interessant, atès que la religiositat inherent a l’orgue va donar una dimensió diferent a la peça, de més recolliment íntim, en no tenir l’expansió d’una orquestra. Els dos solistes van ser la soprano María Espada i el baríton Joan Martín Royo. Espada, en la seva única intervenció, va cantar un Pie Jesu senzillament perfecte. Aquesta ària, pensada per a una veu blanca, Espada la va cantar amb el vibrato just perquè el so de la veu no fos excessivament brillant i alhora no fos pla. El seu va ser un cant contingut, delicat i completament integrat en l’obra i amb l’orgue que l’acompanyava. Joan Martín Royo és un baríton de línia delicada, fina, tot i que li manca un punt d’elevació a la veu, que sona un xic engolada i a vegades li falta vibrato. Però el seu cant depurat va ser idoni per a una peça religiosa.

Els dos cors, els protagonistes del concert, van estar superbs en col·laboració, sota la mirada atenta del nou director, Simon Halsey. Les veus sonaven com una massa compacta i en el Rèquiem van estar especialment brillants. Juntament amb l’únic acompanyament de l’orgue, es va sentir un Rèquiem amarat de profunditat espiritual.