Què vol dir loqüela?

2.04.2014

La paraula REBORN del mes d’abril de 2014 és LOQÜELA

Què us suggereix aquesta paraula extingida? Jugueu-hi! Imagineu què volia dir, a què es referia, quin sentit tenia a la Ciutat del Born, en aquella Barcelona del 1700 que, després del setge que la ciutat i el país van patir el 1714, va quedar soterrada i de la qual el jaciment arqueològic del Born n’és un gran testimoni històric.

I avui, què us suggereix aquesta paraula? A quin objecte, ofici, indret, acció… l’aplicaríeu Feu-la reviure i expliqueu-nos-ho! Podeu afegir les vostres hipòtesis semàntiques als comentaris

A primers del més que ve, en aquesta mateixa pàgina Màrius Serra desvelarà quin sentit real es donava a la paraula LOQÜELA a la Barcelona del 1700.

Cada primer de mes recuperem una paraula extingida que circulava a la ciutat del Born en el català de 1700 i us proposem que la definiu imaginativament, abans de revelar-ne el significat real. Amb les vostres millors definicions farem un diccionari paral·lel.

La paraula REBORN del març, BLANQUENA, designava a la ciutat del Born un tipus de bóta. Alguns rebornians s’hi han acostat en relacionar-la amb l’ofici de blanquer (adober), però en general aquest mes us heu quedat força en blanc. Ho podreu comprovar si llegiu el resum dels comentaris rebuts en aquest article de Màrius Serra.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

9 Comentaris
  1. Em fa pensar en les antiqüeles de ma mare, o sigui que voto por l’espanyol “hojuelas”, una mena de crespells (crêpes, per als afrancesats).

  2. També podria ser la manera de parlar de cadascun, relacionat amb loquacitat i similars.

  3. Discurs. Fet de parlar.
    Ho dic perquè un mestre, a 2on batxillerat va dir-me un dia que xerrava :”Es usted muy locuaz” Com que els companys no sabien que volia dir, van estar una temporada dient-me “loqüelo”

  4. Loqüela és l’acrònim de L’OQL, referit a l’Orde de Quints Locals. Era un dels grups que aplegava la canalla de Barcelona en els seus jocs militars pels carrers de la ciutat.

  5. Tot i una evident similitud amb la expressió castellana per designar una dona esbojarrada, i descartada una llunyana possibilitat de que estigués relacionada ni remotament amb l’ètim “lloc”, no deixarem de explorar, però, altres possibilitats que avui dia no serien considerades políticament correctes (si es que aquests dos termes poden estar associats!) com que es fes servir per indicar un home que era un transvestit. Finalment, varem explorar altres alternatives.
    En primer instància, i per afinitat amb el castellà “locuela” que entre d’altres té el significat de facilitat per parlar en termes vulgars, loquacitat, segons el Vocabulario Etimológico de Literatura del Sr. Cecilio Robelo (1880) i en segon lloc per la existència en portuguès i italià de les paraules (ambdues amb la mateixa grafia) “loquela” que tenen un significat semblant, varem avaluar la possibilitat de que la susdita paraula pogués denotar quelcom semblant en català.
    Efectivament, segons el Vocabulari de la Llengua Catalana Medieval, recopilat per el Sr. Lluís Faraudo i de Saint Germain (1867-1957) tindria el significat de “fluix de paraules, verbositat” citant obres de Vicent Ferrer (1350-1419) (Quaresma, Flos Sanctorum) i Joanot Martorell (Tirant lo Blanc, capítol LIII) (1490). Cent cinquanta anys abans, el religiós i erudit Josep Ullastre (1690-1762) emprava aquest mot en la seva obra Grammatica Cathalana, que va començar als volt de l’any 1743 i que encara revisava poc abans de la seva mort. Val la pena esmentar que Ignacio de Loyola també feia servir la paraula castellana “loqüela” en els seus Ejercicios espirituales (1548) amb la significació de veu interior.
    Etimològicament totes aquestes paraules dels diferent idiomes podrien derivar del mot llatí “loquēla” (genitiu loquēlæ), substantiu de primera declinació amb els significats de loquaç, parla, llenguatge o discurs; al seu torn derivat del verb “loqui”, parlar.

  6. Sembla que el mot que se’ns proposa en aquesta ocasió podria voler dir ‘la persona que conrea la parla’. `Loqüela’ és el resultat de l’aglutinació de loqü ‘parla’ i el sufix -cola ‘qui conrea’, ambdós de procedència llatina. Ja en un estadi més avançat, el sufix ens apareix ja amb la diftongació de la ‘o’ resolta en ‘ue’.

  7. Considerant que “loqüela” podria ser un objecte tangible d’us quotidià a la Barcelona del 1700, he raonat que podria tractar-se d’un derivat de l’étim llatí “loculus” (caixa petita) i, per tant, “loqüela” es tractaria d’una “caixeta” de l’època, tal com ho recull l’Alcover-Moll. D’altra banda, “loqüela”, segons un document del 1476, seria una forma antiga per a designar la facultat de parlar amb una certa gràcia: “És conservat en son bon seny memòria íntegra e loqüela” (Estudis Universitaris Catalans, 1907-1936, VII, 40). Això del “bon seny” lligat a “loqüela” em fa pensar que, aquesta última paraula, seria un diminutiu procedent del castellà “loca”, és a dir, boja. Castellanisme que, potser, van importar les tropes borbòniques el 1714 i els catalans el van retornar, com a befa, al cap de colla d’aquestes males gents, Felip V, per les seves represàlies i prohibicions contra els furs, la llengua i la nació catalana. És possible, perquè, segons explica Gregorio Doval (Madrid,1957) a la seva obra “El libro de los hechos insólitos” (1994), sa Graciosa Majestat estava loca, loca: “per por a que li augmentessin els seus mals, no es deixava tallar les ungles i les dels peus, li van créixer tan, que amb prou feines podia caminar. Altres vegades, el rei afirmava que no tenia ni cames ni braços i quan s’adonava que sí en tenia, se’ls mossegava ple d’ansietat. Hi havia nits que no deixava dormir a ningú de palau perquè es creia convertit en granota i, quan no raucava, es creia mort i preguntava com és que no l’havien enterrat. El seu deliri va arribar a l’extrem que n’estava convençut l’enverinarien amb una camisa i es va passar tot un any sense mudar-se; al final -per raons òbvies de salubritat- va consentir posar-se les camises que, prèviament, havia fet servir la seva esposa, Isabel de Farnesio”. Com es veu, la primera majestat borbònica que ens va tocar patir, estava loqüela d’allò més.
    Al cap i a la fi, la ment humana és com una caixeta i no sempre és plena de seny; més aviat és el cau on regna la bojeria. Hem de seguir, doncs, els savis dictamens de les comissions d’experts en medicina socio-mental: hem de substituir, definitivament, el verb regnar pel verb presidir i, cada quatre anys, conjugar-lo com millor ens plagui; si no acabarem tots plegats ben loqüelos i loqüeles.