L’omphalos de Guimerà

Àngel Guimerà va ser l’articulador i creador de les bases simbòliques d’identificació col·lectiva del poble català. Aquesta és la vigència de la seva personalitat i també de la seva obra, ja que darrere seu s’hi amaga la consciència que la cultura ha de servir per crear, precisament, uns espais d’identificació col·lectiva. “Potser quan recordem el passat ens veurem capaços de crear amb una energia i expressivitat més gran”, afirmava Anne Bogart a La preparación del director. Esclar, necessitem connectar amb el passat per valorar el present, també des d’un punt de vista estètic.

De fet, Ricard Salvat, en l’opuscle Guimerà que ha editat el Teatre Nacional de Catalunya, apunta a la necessitat de creure en la vigència del teatre guimeranià: “Encara més, ens atreviríem a afirmar que en el cas que estiguéssim convençuts de la seva total manca de vigència, diríem que seria una obligació nostra de fer-lo esdevenir vigent a través d’una reestructuració dramatúrgica intel·ligent, ideològicament compromesa i estèticament avançada”.

Aquesta mateixa reflexió ha fet Xavier Albertí, director del TNC, mentre ens presentava l’epicentre que el TNC ha programat durant el mes de gener i febrer, entorn d’aquesta cabdal figura del nostre teatre —però també de la cultura en el sentit més ampli: l’epicentre Guimerà, que compta amb la representació de Maria Rosa, dirigida per Carlota Subirós, que en la seva versió ha decidit renunciar a la pàtina d’època de la llengua, treure’n les marques que poguessin allunyar l’experiència els personatges de l’espectador d’avui i explicar la història de manera contínua i directa: “No he volgut fer costumisme contemporani sinó mantenir la tensió poètica original”, ha declarat la directora.

Subirós, que ha ambientat Maria Rosa en l’època actual, ha destacat que és la primera vegada que s’enfrontava a un Guimerà: “De seguida em va assaltar, no d’una manera intel·lectual, sinó molt vivencial i personal el desig de confrontar-me a un teatre que és de la nostra sang i em vaig començar a fer preguntes, com quina era la tradició rebuda, ja que fins ara havia viscut amb certa distància els nostres clàssics”. I així és com han abordat amb els actors aquesta representació, d’una manera vivencial i visceral, tal com han destacat Borja Espinosa —que interpreta Marçal— i Mar del Hoyo —que fa de Maria Rosa. Subirós també ha volgut recollir la idea de reverberació teatral, d’assumir el llegat d’una obra que ha estat representada per successives generacions d’actors catalans.

Àngel Guimerà, l’home de les mil màscares

“Sovint tot el que s’ha dit de Guimerà és veritat i és mentida alhora”, sosté Albertí, que subratlla la diversitat d’interessos de l’escriptor, que van des de la política fins a la defensa de la cultura i llengua catalanes. Sovint se l’ha considerat com un home de mirada conservadora, cosa que, segons Albertí, no és del tot certa. Guimerà va ser, segons explica Pere Anguera, “un moment de combat, defensor ardit de les seves postures”. Es va preocupar per acabar amb la situació diglòssica del català en els actes protocol·laris, i així ho va demostrar l’any 1895, quan va fer el seu discurs en català com a president de l’Ateneu Barcelonès: va ser la primera persona que el va fer servir en un discurs dins d’una institució tan rellevant com l’Ateneu, cosa que va provocar en els mitjans de comunicació, sobretot espanyols, un caos importantíssim.

Des d’una altra perspectiva, Guimerà es va preocupar per renovar el teatre català, que fins ara s’havia emmirallat en el teatre de Madrid. Però no només va iniciar un procés de renovació dramatúrgica que va permetre que Barcelona recollís les tendències més properes als contextos dramatúrgics europeus, sinó que es va proposar de connectar la llengua catalana, que fins ara s’havia mantingut en l’alta cultura, amb les classes populars, seguint l’exemple de Pitarra.

Una de les qüestions més controvertides entorn de la figura de Guimerà ha estat sempre la seva identitat sexual. “Sexe tèrbol, sadisme, inversió de rols actius i passius en la parella… L’èxit mundial de què va gaudir Àngel Guimerà no va ser cap casualitat. Aquest personatge ambiciós, aquest «solitari i terrible ambiciós», que és com el va definir Josep M. de Sagarra, no va ser el llepafils estereotipat que tant de temps ens han volgut vendre uns senyors que o bé no coneixien realment la seva obra o bé no van saber llegir-la”, escriu Josep M. Benet i Jornet sobre Guimerà. Ens cal, com assegura Albertí, començar a llegir amb profunditat i des d’una altra òptica la seva producció dramàtica, però també poètica i filosòfica.

Un omphalos que gira entorn d’un altre omphalos

Maria Rosa s’estrenarà el proper 20 de gener i s’estarà fins al 28 de febrer a la Sala Petita del TNC, sota la direcció de Carlota Subirós. Tanmateix, seguint el seu esperit de convertir-se en un espai no només d’exhibició sinó també de reflexió, el TNC ha programat un seguit d’activitats entorn Maria Rosa, l’omphalos central d’aquest epicentre, en paraules d’Albertí. A partir del 18 de gener i fins al 12 de juny, es podrà visitar al vestíbul de la Sala Gran del TNC l’exposició Guimerà, un recorregut per la seva figura, a través d’uns materials —provinents del Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques de l’IT i la Biblioteca de Catalunya— que mostren les contradiccions de l’autor entre la popularitat del personatge públic i la tortuosa individualitat. També està disponible des del mateix 18 de gener l’opuscle Guimerà.

Del gener a l’abril, a diverses biblioteques públiques catalanes, els autors del llibre Guimèra; home símbol (Edicions 62), que es publicarà aquest mes de març, Xavier Albertí i Albert Arribas, faran diverses conferències sobre Guimerà i la necessitat de buscar noves claus de lectura contemporània de la seva obra. Aquest assaig, doncs, vol portar llum sobre el tabú de la sexualitat oculta de Guimerà i a més aporta noves claus per rellegir la seva obra i figura.

El 21 de gener a les 19h de la tarda, l’Ateneu Barcelonès acollirà la conferència “Àngel Guimerà periodista: una veu del vell catalanisme exigent i mestís”, en què Lluís Reales explicarà com l’autor va influir en l’articulació dels codis periodístics i polítics de la Catalunya moderna. A més a més, l’Ateneu acollirà els propers 18, 19 i 20 de febrer l’espectacle Vergonya eterna, dirigit per Ferran Dordal i Albert Arribas, basat en el polèmic discurs de l’autor a l’Ateneu.

Al 25 de gener la Sala Petita es podrà veure l’òpera Titaina, composta per Enric Morera i amb llibret de Guimerà, una obra que té molts lligams amb Maria Rosa per la defensa als desvalguts que s’hi aborda. És una coproducció de l’Escola Superior de Música de Catalunya i del Teatre Nacional de Catalunya.

L’11 de febrer a les 19h a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, Enric Gallén recorrerà la història —no sempre verídica— de la candidatura de Guimerà al Premi Nobel, de la qual sovint s’han dit moltes coses, i manipulades a la conferència “Guimerà i el Premi Nobel”.

El 21 de febrer, a les 12h, es farà un recorregut literari per la Barcelona de Guimerà Ruta literària: “La Barcelona de Guimerà”: des de la impremta de La Renaixensa fins a alguns espais de la biografia de l’autor.

Finalment, el 23 de febrer es projectarà a les 18.30h a la Filmoteca Tiefland (Terra Baixa), dirigida per Leni Riefenstahl i en la qual ell mateixa fa el paper de Marta, juntament amb Bernhard Minetti, que interpreta Manelic.

S’han programat, a més a més, unes activitats complementàries diverses, entre les quals hi ha un col·loqui i dues converses. El col·loqui, amb el Síndic de Greuges Rafael Ribó, tindrà lloc el 29 de gener a les 20h de la tarda, després de la funció, a la Sala Petita. Les dues converses es faran a dues biblioteques de Barcelona, la primera a la Biblioteca d’Horta – Can Mariner el 26 de gener a les 19h, tindrà Carlota Subirós com a convidada, mentre que la segona, a la Biblioteca El Clot – Josep Benet el 25 de gener a les 19h, serà amb Damien Bazin i Arnau Horta.

Gira per Catalunya

Maria Rosa rodarà per alguns dels teatres del Vallès i del Baix Llobregat, gràcies a la col·laboració que el TNC manté amb Teatres en Xarxa. Segons Albertí, “el TNC necessita que les seves obres surtin de la institució i passin a un circuit de teatres que pugin fer seu el projecte”. Àlex Madrano, portaveu de Teatres en Xarxa, ha destacat que l’objectiu comú és apropar la cultura als ciutadans i que siguin de qualitat per fomentar la descentralització. Teatres en Xarxa participa en la producció de l’obra i, a més, en facilitat la gira als diversos equipaments escènics: Teatre Despí, Teatre Clavé, Teatre Municipal Cooperativa, entre altres.

ITNC

Magda Puyo, directora de l’Institut del Teatre, ha volgut destacar el rol d’escola i museu nacional de la institució: “Nosaltres volem que, això que és implícit, sigui ara explícit”. Per això, aposten no només per tenir una bona relació amb el TNC, sinó que ha de ser necessària i imprescindible. Un dels projectes que les dues institucions tenen en marxa és l’ITNC, iniciat fa dos anys: “Al principi l’anomenàvem companyia jove, però l’experiència l’ha anat transformant i ara cal que ho definim més bé”. Quatre actors llicenciats de l’Institut del Teatre formen part del repartiment d’aquesta producció de Maria Rosa. Actualment, l’Institut del Teatre té nous projectes sobre la taula, com l’ITècnica, una col·laboració amb el TNC i els Teatres en Xarxa que acullen alguns dels seus alumnes en pràctiques.