Lolita Bosch s’acomiada d’Oriol Perucho

15.01.2017

Ara fa un any va morir Oriol Perucho, víctima d’un càncer de pulmó. Tenia 62 anys. Per retre-li homenatge, Visions Documentals projecta aquest dimarts 17 de gener el documental Oriol Perucho in memoriam, a càrrec de Martí Sans. Lolita Bosch ens ha fet arribar el seu comiat a Perucho, un dels seus referents.

Oriol Perucho en concert

Em dic Lolita i sóc germana de la Irene i el Rómulo. Els tres som fills de la Mònica Sans i el Gínger, i una de les cançons de bressol amb què vam créixer va ser dels Perucho’s. La recordo exactament com el so de la meva infantesa, una mica estrident. I tot i que jo era petita i estava enamorada del Jordi Graells i vaig créixer en una casa plena de coses que havia fet l’Albert Subirats, per l’Oriol Perucho tenia i mantinc una flaca que fa que per a mi, per als meus pares i per als meus germans morís en un dia molt trist.

En aquella Barcelona tan hermètica dels anys 70, els meus germans i jo vam tenir la sort de créixer envoltats d’homes i dones que no tenien cap por de ser lliures, conseqüents i encuriosits. Gent que no tenia por del món i que ens va ensenyar a no tenir-ne nosaltres tampoc. I malauradament, al llarg d’aquests darrers anys n’hem vist morir molts i hem anat a molts enterraments. Massa.

Però que a aquestes alçades mori el Perutx és especialment difícil.

Aquests darrers anys, l’Oriol ha estat molt present a les nostres vides, venia sovint a tocar a casa amb els nous Perucho’s, que conformaven amb el Gínger i el Cervera. Feien caps de setmana musicals -nosaltres en deiem «Un Beatles»- i concerts, i ensenyaven a la meva filla a tocar la bateria. Quan ells feien pauses tots fèiem pauses i sèiem amb ells a dinar, a parlar hores i hores a la sobretaula i seure al jardí per veure passar el temps. Quedavem sempre fascinats amb la capacitat d’admiració que el Perutx tenia per tantes i tantes coses. Per la seva il·lusió, que era gairebé ingenuïtat. Per mantenir-se sempre com aquell nen estrany a qui jo recordo de petita, en algun dels molts concerts dels Perucho’s als quals anava, mig adormida i molt orgullosa de tenir una família tan grossa i tan diferent de les altres famílies d’aquella època. Pensant, tal i com encara pensem avui dia, com en vam ser d’afortunats nosaltres tres de poder créixer i aprendre de gent com el Perutx, el meu oncle Martí i molts, molts d’altres que avui ja no hi són, que el món no era un lloc del qual amagar-se, sinó un espai al·lucinant per descobrir.

Aquesta actitud davant la vida ens ha fet ser qui som avui. I mai els donarem prou les gràcies, a tots i totes per haver-nos-ho ensenyat.

Però avui, que escric aquest text per tornar a acomiadar-me de l’Oriol, voldria dir-vos que no només enyorarem la nostra infància, sinó que el trobarem a faltar a ell. El trobarem a faltar a l’hora de dinar, el recordarem quan la meva filla l’imiti tocant la bateria; amb els meus germans seguirem cantant aquella cançó de bressol del primer disc vermell que van treure els Perucho’s. El considerarem sempre, perquè ho era, la nostra família. Ell ho sabia i nosaltres també. Perquè vam tenir la sort de créixer sabent on és l’amor de veritat i tota, tota la importància que té.

Gràcies, Perutx, per haver format part d’aquell grup de gent extraordinària que entre ells es coneixien com la basca o el rotllo i que nosaltres en dèiem família.

Si ets en algun lloc desconcertant que només tu podies creure que trobaries, espero que hi hagi cinema estranyíssim de Corea, música abstracta que et faci veure una cosa del món que als altres ens costa de reconèixer, i xile, molt xile picant perquè a l’hora de dinar puguis delir-t’hi i dir Li fot, tio, li fot.

T’enyorarem. Des d’aquesta teva família et seguirem enyorant sempre.

Vas ser una persona increïble i cada matí, quan em llevo i veig la teva fotografia que penja d’un mirall de casa, penso com et sorprendria veure que fem tant d’enrenou davant del que tu entenies com el passar natural i emocionant de la vida. I penso també que ens falta aquella manera tan normal que tenies d’estar viu. Així, tan normal. Una cosa extraordinària que jo busco sovint en totes les persones amb les quals convisc. Que no hi siguis tu per recordar-nos com era exactament ser així, fot, Perutx, fot.