L’ofici melancòlic de The Jayhawks

1.10.2012

The Jayhawks a l'Apolo | Fotos de Berta Diumaró

L’ambient que es respira a la Sala Apolo abans del concert de The Jayhawks és d’un cert regust d’última oportunitat, de comiat d’una de les millors bandes americanes dels 90. Aquella dècada, que els va amagar rere l’èxit d’altres fogonades molt més sorolloses, va significar el seu clímax artístic, subratllat amb dos discos absolutament brillants com són Hollywood Town Hall (1992) i Tomorrow The Green Grass (1995). Poc després, Mark Olson abandonava el grup i Gary Louris intentava caminar per nous camins sonors amb una banda que anava fent tombs fins a la reunió, el 2008, dels dos caps creatius. El resultat, uns quants concerts i un esperat disc amb la formació original, Mockingbird Time (2011), ni de bon tros una obra memorable. Tot i això, sí que és un disc amb l’empremta de la seva manera de fer música: melodies boniques, tornades d’aire de camp americà, segones veus que busquen l’encaix i el troben sense-saber-ben-bé-per-què, amb Big Star, Neil Young, Dylan, The Byrds o Golden Smog al paisatge de fons.

Després de la reunió de 2008, el concert a la Sala Apolo és la segona visita que fan a Barcelona. El concert, però, conviu ja amb una remor de fons que torna a anunciar la retirada de l’inefable Olson. Serà, potser, una de les darreres ocasions –si no l’única– de veure la banda al complet en gira, tres anys després de tocar plegats a l’escenari delPrimavera Sound. Les ganes de veure’ls en acció en un hàbitat més natural i obscur ha de permetre que comprovem, de prop i amb fervor, si la connexió Olson-Louris segueix en stand-by, tal com vam poder apreciar en aquell concert al Parc del Fòrum. El record que encara tenim de la banda no vol acceptar altra cosa que la idea que prové de les seves cançons: una connexió que esclata en tonades heroiques i un seguit d’estralls melòdics de moments íntims.
Amb l’ansietat de veure la millor versió possible de la formació, Wichita marca les primeres notes del concert –iniciat de manera extremadament puntual–, una cançó de Hollywood Town Hall, disc que seria revisat fins a sis ocasions, de la mateixa manera que ho seria també Tomorrow The Green Grass, màxims protagonistes del repertori conjuntament amb Mockingbird Time. L’ambient es va escalfant, a poc a poc i amb Red’s song, tercera cançó de la nit, comencen a agitar-se els malucs d’Olson i les ganes de cantar del públic. La connexió sembla que vol trucar a la porta. El quartet format per Two angels, Closer to your side, Take me with you i She walks in so many ways prepara el terreny per a una esperadíssima i vibrant Blue, tocada amb les ganes que fos el que va ser: una comunió total entre els agents fanàtics del públic i els components d’una banda que sap que les seves millors cartes es troben en la nostàlgia feliç i pausada d’unes melodies úniques. Són els reis en la literatura dels mitjos temps.

 

The Jayhawks a l'Apolo | Foto de Berta Diumaró

Pray for me i Tiny Arrows precedeixen un altre dels instants proteics de la nit, quan el riff d’I’d Run Away aporta l’energia necessària a la guitarra de Louris. Sense necessitat de ser virtuosos de res –cap d’ells ho és-, saben arribar a tocar aquell gest de grandesa que tenen només certs grups, ambients i fílies. Una barreja de intuïció compositiva i de conjur melòdic fa presència en cada peça que toquen. Olson trenca el silenci amb el qual s’havia mantingut fins per fer notar que ha vist moltes banderes als balcons. La resposta, tímida, són alguns udols vibrants a la sala. Fan bé de dir-ho. I Olson acaba sent, contra tot pronòstic, el protagonista de la vetllada. Potser conscients que tornarà a retirar-se a Noruega, potser sorpresos per un paper de crooner que desenvolupa ‘a la seva manera’ abans que soni Waiting for the sun.

A poc a poc, tots els èxits van sent desgranats i l’hora i tres quarts llarga de concert acaba amb una extasiant Bad Time, la versió que més sona a ells, tot un reconfort per una sessió que ha sabut fer una mixtura entre l’arrel i allò que ens és més comú a tots plegats. The Jayhawks, abanderats d’una certa nostàlgia feliç, pioners del saber aguantar, malgrat tot. Estendards d’una manera de fer melodies, de dir-les com si res, de desafinar si cal, de ser honestos i de construir un diàleg coherent entre obra, públic i actitud. The Jayhawks, un grup de culte que no necessita sentir-se’n, que no necessita la dolça perversió de l’adoració cega d’un públic entregat. I que tampoc ha necessitat durant tot un concert –i qui sap si també durant tota una gira- de la connexió màgica entre les seves veus, Olson i Louris.

Twitter: @eplantada

Blog d’Esteve Plantada: Fragments d’anatomia