L’Obrador de la Sala Beckett fa deu anys

Un cop més -un cop a l’any- s’acaben de presentar en paper els treballs més destacats de la revista Pausa de la Sala Beckett (que també s’edita en format virtual). Enguany, entre altres materials (teatre italià i teatre rus contemporanis, monogràfics dedicats a autors…), la publicació es fa ressò del desè aniversari de l’Obrador Internacional de Dramatúrgia.

En aquest sentit, la Sala ha convidat alguns professors, ex-alumnes, amics i col·laboradors habituals a dir-hi la seva i avui a Núvol recollim íntegrament tres articles de Pere Riera, Mercè Sàrrias i David Plana. Són aportacions que, més enllà de les felicitacions de rigor, contribueixen, d’una banda, a valorar la trajectòria i l’abast del projecte, la seva importància a l’hora d’estudiar l’esclat de la dramatúrgia catalana durant aquest inici de milenni; d’altra banda, també ens il·luminen a l’hora de comprendre els processos de la composició dramatúrgica i de la pedagogia de la l’escriptura.
“L´Obrador em sembla una mena de botiga de regals per a qualsevol apassionat del teatre. Per a mi és com un quiosc frick de còmics per a dramaturgs. Difícilment exportable”, diu Álex Mañas en el seu article a Pausa. “Ubicat a un carrer petitó i amagat de la resta de comerços. Una botiga especialitzada. No només per l’oferta de cursos, lectures, xerrades i tertúlies, sinó pel fet de ser un lloc de reunions, un lloc per trobar-te amb aquests fricks, una mica snobs fins i tot, però dels que de vegades tinc la sensació, que en formo part”.

L’Obrador ha estat un espai d’iniciació per a molts dramaturgs que avui estrenen regularment a les sales del nostre país. Carles Mallol reconeix en el seu article que els cursos de l’Obrador, amb tota la convivència que comporten, han estat decisius per a la seva formació. “Els professors que vaig tenir a l’Obrador eren autors, autors en actiu, tots ells, autors inquiets que segurament impartien les classes no només per guanyar-se la vida, sinó perquè nosaltres, els alumnes, els trastoquéssim els esquemes”, escriu Mallol a Pausa. “Potser sona estrany, però això ho tinc clar després de dotze anys vinculat a l’Obrador de la Beckett. La relació professor-alumne no és en cap cas unidireccional, o no ho ha de ser. Com a autors, com a creadors, no podem viure en un equilibri constant. Necessitem que se’ns trasbalsi, i crec que aquesta és una de les principals funcions i dels principals encerts de l’Obrador. No és un lloc on es busqui l’equilibri, on es busqui que tot encaixi”, conclou Mallol.
“Quan el José Sanchis Sinisterra va començar a la Beckett amb els seus tallers i els seus exercicis, per a mi va ser un descobriment”, explica Mercè Sàrrias a l’article que publiquem avui a Núvol. “En lloc de posar-me davant l’ordinador i autotorturar-me, podia anar a reunir-me amb unes quantes persones que s’autotorturaven a casa i compartir el que escrivíem. El punt d’autoajuda del tema no és gens menyspreable”, continua Sàrrias. “Després venia la pràctica d’escriure. El José Sanchis s’havia inventat un sistema que et permetia no caure en l’autointrospecció, sinó deixar el contingut aparent en mans d’una fòrmula i “jugar” a escriure”.

És possible realment ensenyar a escriure teatre? El talent no es pot transmetre, però es pot educar? David Plana recorda com l’any 2000 va començar a donar classes d’iniciació a la Beckett. “Compartíem els cursos amb en Sergi Pompermayer, i tots dos estàvem força espantats perquè no teníem gens clar que algú amb tan poc currículum professional com nosaltres pogués fer classes d’escriptura, ni que fos d’iniciació. El cas és que també teníem moltes ganes d’enfrontar-nos a la gent que, com nosaltres, volia escriure la seva primera obra. Hi vam posar ganes i una mica de cara dura i crec que, més o menys, ens en vam sortir”.
“Què ofereix l’Obrador als seus alumnes?” es pregunta Pere Riera. I ell mateix respon: “Paladar, tast, diòptries… En poques paraules, tots aquells que hem passat per aquest laboratori màgic n’hem sortit més savis. Perquè hem dilatat pupil·les, meninges i senderi. I quan hem llegit, vist o escrit teatre –o qualsevol altre gènere literari- hem pres consciència que després d’un curs a l’Obrador, els nostres sentit crític i capacitat de judici s’han eixamplat ostensiblement. L’alumne ha après a “mirar”, no pas sol, però sí pels seus propis mitjans. Per què? Doncs perquè cadascun dels professors que hi haurà conegut hauran confessat des del primer moment que, pobrics, no en tenien ni idea”.
Per als que no ho han viscut de prop, un curs d’escriptura sempre té un què de sospitós. Els cursos de l’Obrador són tant cursos d’escriptura com de lectura. Recordo especialment el seminari que va oferir Martin Crimp la primera vegada que va venir a la Beckett. Crimp ens va ensenyar sobretot a llegir Txèkhov i Pinter. Treia suc de cada frase que llegíem i ens mostrava com una escena es construïa sobretot a base d’informació que emanava del text sense ser enunciada explícitament.
Poder fer un seminari amb Martin Crimp va ser tot un luxe. “I és que després dels primers cursos d’iniciació”, recorda Mallol “l’Obrador va començar a apostar per convidar autors internacionals a impartir una sèrie de seminaris especialitzats. A banda de Martin Crimp, vam estar amb Schimmelpfennig, amb Handl Klaus, Simon Stephens i amb molts més que han anat venint i que finalment han constituït el que ara és l’Obrador d’Estiu en majúscules.
Aprèn a tallar-te un dit
Cristina Cordero, que també ha particpat al monogràfic de Pausa, sosté que “el més important que pots aprendre a l’Obrador de la Sala Beckett (ara sí) és a començar i a deixar-te estar de ximpleries. Si vols escriure, escriu. Si escrius, ensenya-ho. Si pot ser, en veu alta. I encara millor, implica a actors, a directors. Comparteix, aprèn en comunitat, deixa’t criticar, critica constructivament, aprèn a tallar-te un dit, o encara més dolorós, aprèn a tallar aquella rèplica de deu línies que tant t’agrada”.
Mercè Sàrrias valora especialment la possibilitat de desdoblar-se i veure el pripi text des de fora: “Un altre dels avantatges d’aterrar un dia davant d’una taula i d’un professor d’escriptura (i d’una cadira, clar) seria l’efecte mutació”, diu Sàrrias. “Quan llegeixes el que has escrit davant dels altres, si tens una mica de sort, et mutes en dues persones: una és la que llegeix i l’altre l’espectador”.
Carles Mallol tampoc no dubta de la utilitat dels cursos de l’Obrador i ho té molt clar: “És normal que com a autors a vegades ens preguntem si és millor obviar la formació i dedicar-nos només a FER teatre, però si ho pensem bé, ens adonem del valor que té poder comptar amb les eines de contrast i de crítica que ens ha ofert l’Obrador durant dotze anys (en el meu cas) i que ens seguirà oferint fins que existeixi gent tan desequilibrada (i addictiva) com per escriure teatre”.