Lo melic del món: nedar en una frontera

20.10.2012

Joan Todó escriu des del mes de gener a la revista L’Avenç una sèrie d’articles sobre el seu poble, la Sènia, titulada Lo melic del món. D’aquesta indagació en sortirà tard d’hora un llibre, i Todó ja hi està treballant. Us oferim aquí en primícia un fragment del que serà Lo melic del món.

 

Joan Todó | Foto d'Ester Andorrà

Ara mateix, després de la manifestació de la Diada, el país bull en discussions. Tu t’ho mires com si fossis en un altre país. I d’alguna manera, sovint podria semblar-ho: a Notícia de Catalunya, tot parlant d’Ortega y Gasset, Jaume Vicens i Vives escriu: “Aquest exclusivisme mental, tan obtús com la negació nostrada en considerar africana qualsevol cosa que rau més enllà de l’Ebre…” Però quan uns anys després Joan Fuster, inspirat pel llibre de Vicens i Vives, va escriure Nosaltres els valencians, hi situava sempre el límit nord al riu Sénia. És com si fossis en una terra de ningú.

Quan començaves a estudiar, potser perquè eren igual de feréstecs que tu, et feies força amb una colla d’olotins; així vas acabar en un sopar al bar Malem d’Olot, durant les festes del Tura. Un dels veïns de taula, a qui acabaves de conèixer aquella mateixa tarda, després de mirar-te pensatiu una estona, va preguntar-te: “I ets de Tarragona, dius? La Sènia? Jo coneixia… Hi havia un poblet valencià, que es deia La Sénia d’Antaix, on fa uns anys va acabar una etapa de la Vuelta. Però estava a la Comunitat Valenciana”. Vas explicar-li-ho pacientment: la Vuelta va acabar al poble el 6 de maig de 1993, amb el patrocini d’Antaix, l’empresa de mobles més potent en aquell moment; per això al cartell d’arribada, sota el nom del poble, hi havia el de l’empresa.

Fins i tot fa deu anys, quan el projecte del Pla Hidrològic Nacional va provocar una crescuda de l’orgull ebrenc, molt semblant a l’actual eufòria independentista, els seniencs se’n van mantenir, en general, al marge. La Sénia sempre ha tendit a ser un poble embadalit, tancat en si mateix. Entre l’horitzó tancat de les muntanyes properes i l’horitzó obert, calitjós, de la costa, és com si dominés el primer. El Delta es veu al lluny, i hom no hi va gaire perquè “hi podem anar en qualsevol moment”; el transvasament, aquí, va ser com una cosa aliena. No hi havia secció local de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, i els assistents a les assembles o a les manifestacions cabien, literalment, dins una furgoneta. Hi havia fins i tot qui al·legava que érem conca receptora. Si d’acord amb Manuel Pérez Bonfill, Tortosa és la perifèria de la perifèria, La Sénia deu ser una mena de tercera perifèria, sense identitat fixa, extramurs de les essències que unifiquen el col·lectiu. En aquest territori, de fet, el llenguatge és inestable: fas una passa i ja has xafat una isoglossa. Hi ha mil pronúncies distintes per al subjuntiu, mil variants per anomenar l’aubergínia; hi ha fins i tot una paraula, “manjoia” (la mona de pasqua) que només es diu aquí. El llenguatge es replega com la pell al dedins d’un colze.

Ets al pont vell entre les Cases del Riu. La Sénia, a uns metres del pont nou per on els cotxes creuen la petita barriada i continuen cap a Rossell. Ambdós ponts no tenen gaires anys de diferència. El nou van construir-lo després de l’última guerra civil: els fiscaleros s’hi instal·laven i examinaven tot el que duia la gent a banda i banda, tractant d’aturar un contraban que, de tota manera, s’esmunyia per la font del Draper, més avall, o pel pont de Malany, més amunt. Si mires cap amunt, el poble adopta el seu perfil més icònic, afavorit pel contrapicat: una façana de cases penjant sobre un cingle, enmig de les quals sorgeix el campanar. Si t’aboques al paretó del pont, el riu és invisible (no ha plogut en tot l’estiu): en aquest terreny calcari que hagués complagut Auden, i sobretot des que el frena la presa, el riu sempre hi és, però sovint s’amaga, circula per dins la terra, per forats i avencs ocults, i només surt a la superfície quan el seu propi excés l’obliga a fer-ho. Aquesta vacil·lació de l’aigua sempre t’aboca al mateix dubte: ¿on és, realment, la frontera? Mires per sobre el mur, busques el clot fet per l’aigua, et situes sobre allò que suposes que n’és el centre exacte, fins que et sembla que tens un peu a cada banda, un a Catalunya i l’altre al País Valencià.

 

La Sènia

 

Aquest joc de línies que separen ha generat, aquí dalt a la serra, un topònim: el Tossal del Rei, o dels Tres Reis. És el punt concret on hi ha el límit, alhora, entre el Principat, Aragó i el País Valencià. Diumenge que ve hi fan una festa, on els alcaldes dels municipis limítrofs respectius, La Pobla de Benifassà, Vall-de-Roures i La Sénia, faran un parlament sobre germanor, col·laboració, etcètera. De petit, t’explicaven que el rei de cada territori s’hi asseia a una banda a deliberar amb els altres dos; ara que saps que mai va haver-hi tres reis, sospites que potser té més relació amb l’estada d’Alfons el Magnànim el 1429, amb les corts catalanes a Tortosa, les aragoneses a Vall-de-Roures i les valencianes a Sant Mateu, i la Cancelleria Reial allotjada al mig, a Benifassà.

Per totes aquestes vores de riu hi ha horts, antics molins abandonats, caminets i viaranys; fins i tot les ruïnes de la fàbrica de pinzells, o l’alta xemeneia d’una vella fàbrica de paper que avui es dedica a una altra cosa. De quan en quan, un grapat de gossos t’ablaïxen les orelles, i algun camperol que feineja a l’hort et mira malfiat fins que no el saludes; això a banda, és probable que no hi trobis ningú. Per molt que el campanar sembli vigilar els horts, avui dia tot passa a l’altra banda del poble, a les fàbriques que s’estenen per la plana de la Galera. Tanmateix, l’origen del poble deriva justament del riu i de la cinglera. El 1148, tot seguint la conquesta empresa per Ramon Berenguer IV, els cristians van arribar al riu d’Ulldecona, tal com se’n deia aleshores; quasi un segle després, Jaume I va decidir anar més enllà, i va atorgar la carta de poblament de La Sénia. El poble era només un petit nucli de cases, estirat a la cinglera, i un topònim àrab que parla de construccions de regadiu, de cadufs giravoltant, d’aigua corrent remorosa, que durant segles va avançar recosida de molins fariners i paperers, de batans, de peixeres, d’horts aprofitats fins a l’últim mil·límetre.

No va esdevenir frontera administrativa real, però, fins el 1833, quan es va establir la divisió del territori espanyol en províncies, i tot el nord de la diòcesi tortosina va passar a dependre de Tarragona. El responsable d’aquesta divisió va ser Javier de Burgos, secretari d’Estat de Foment i afrancesat, a banda de traductor i comentador d’Horaci. Un poeta, doncs, autor d’una “Oda a la razón”. Un gravat de 1837 ens el mostra com una figura plàcida, parsimoniosa, de cabells blancs i ulls separats dins un rostre ample, ben pascut: l’extrem oposat de qui en aquella època sorollava el territori, Ramon Cabrera, lo Tigre del Maestrat, un jove baixet, prim, cellajunt i inquiet. És com si ambdues figures es miressin: el poeta que dibuixava al seu despatx un intent d’Estat liberal centralitzat, a partir del model francès, i el guerrer que defensava una antiga llei condemnada a morir ineluctablement.

Al principi de la guerra, l’octubre de 1833, Cabrera era un seminarista tortosí de 27 anys, doner, gandul i buscabregues. Amb la carrera eclesiàstica en dic sec, va decidir marxar a Morella i unir-se als carlins; hi va arribar el 16 de desembre, armat només amb un garrot (amb el qual, però, tenia prou habilitat com per matar un home). Llavors va tenir lloc una d’aquelles transfiguracions inesperades que un simple canvi d’escenari és capaç d’operar sobre una personalitat, talment com si la persona fos un violí tocat pel lloc on viu, que hi interpreta la cançó que vol: just al mateix temps que Javier de Burgos, feta l’obra per la qual passaria a la Història, deixava la política i se centrava en l’escriptura de comèdies teatrals i odes neoclàssiques que avui ja no recorda ningú, el tabalot tortosí descobria un talent portentós per al combat i l’estratègia militar. En una ironia fatal, si el polític progressista era un neoclàssic reressagat, el soldat reaccionari era un heroi romàntic, ple d’hybris. Sobretot després que van executar, de manera cruel, la seva mare; enfurit, Cabrera va començar el grapat d’execucions que anys després recollirien Pérez Galdós i Baroja en les seves visions del segle XIX. Un salvatgisme que va durar fins el 1839, any en el qual se signa el conveni de Segura, que establir protocols de tractament dels presoners; Cabrera ja s’havia establert a Morella i havia bastit allò que Galdós anomenaria “embrión de Estado”. Però era també l’any que Maroto pactava amb Espartero a Vergara, moment a partir del qual la guerra s’havia acabat. Però Cabrera i els seus no ho van acceptar, tossuts com l’antipapa rebutjat Benet XIII, que quatre segles abans va morir a Peníscola, convençut que ell era el papa legítim.

Conta Joan Perucho que a les acaballes de la guerra rondava pels Ports un tal Antoni de Montpalau, un naturalista il·lustrat d’ideologia liberal, d’esperit molt semblant al de Javier de Burgos. Si per a Baroja la guerra va ser un enfrontament entre el camp i la ciutat, no és estrany que Montpalau hagués d’enfrontar-se a un antic senyor feudal, un cavaller de la cort de Jaume I transformat en vampir. Al llarg de la seva peripècia, Montpalau va descobrir que, enfora de les Llums il·lustrades, hi ha l’ombra romàntica, i va conèixer un Cabrera emmalaltit, en retirada; alguna cosa li xuclava la sang i l’energia. Va haver de reposar al Martinet, passat el pont de Malany, mentre el seu propòsit de continuar la lluita s’esmicolava, engrunat entre la proximitat de l’exèrcit d’O’Donnell i la descomposició interna de les seves topes, que el donaven per mort i lluitaven entre si per succeir-lo. El 20 de maig de 1839, l’enemic va arribar a La Sénia amb sis batallons, tres esquadrons de cavalleria i una bateria de muntanya. Cabrera va combatre durant hores, però finalment va haver de fugir, definitivament vençut, acompanyat per Montpalau. A la frontera real, la de França, van separar-se, reconciliats, amics.

Des d’aquí, des del pont vell de les Cases, ara tot sembla llunyà. Costa imaginar un exèrcit formant a l’ombra de la Tossa, que devia acabar coberta per un núvol de fum mentre, des d’aquí, se sentien els espetecs d’aquells rifles primitius. Cabrera, de fet, va perdre la guerra, però els carlistes van seguir existint, ben bé, fins al final de la Segona República. És com si el somni il·lustrat d’un espai regit per raons abstractes, per un ordre universal, no existís. Fa temps que els nens de les Cases del Riu, rossellans segons el padró, van a estudi a La Sénia. I és a Vinaròs on caldria buscar algú de La Sénia els dissabtes a la nit. Tothom viu com si aquí no hi hagués res: un pont, un riu. I alguns, fins i tot, reïxen a viure-hi amb un peu a cada banda.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Soc filla de l’ultima descendent viva de la fabrica de pinzells Calduch a la Senia i m’agradaria contactar amb Joan Todó con coneixedor d’aquest poble.

    Moltes gracies

    TReresa del Hoyo Calduch
    933340559/625522396
    spe@serveis entitats.com