Com lluitar contra la postveritat

24.05.2017

Dimarts passat, TV3 va programar un especial sobre el concepte de postveritat. En primer lloc, el documental Veritats de Mentida, dirigit per Montserrat Besses, que suposa la primera coproducció entre el departament d’informatius i el de nous formats i, just després, un col·loqui a propòsit del programa que s’emetia en directe des del CCCB en el marc del festival Docs Barcelona. Sembla que la televisió pública ha detectat un problema al qual calia fer front.

Donald Trump

Una definició del filòsof José Antonio Marina informa el documental: la postveritat no s’ha d’entendre com la mentida, sinó com el reblaniment de la idea de veritat. Ara bé, l’esport preferit dels opinadors quan parlen de la postveritat és qüestionar fins a quin punt ens trobem davant d’un fenomen significativament nou o simplement es tracta de les mentides i estafes de sempre que han trobat noves vies per disseminar-se. L’etimologia de la paraula no ajuda a rebre-la calorosament perquè sembla una construcció enrevessada i innecessària per no dir mentida. Però, rebutgem o no el mot, els que desmereixen el grau de novetat de la situació actual s’equivoquen. L’ésser humà canvia les condicions de la seva existència a través de les eines que crea i, en el cas de les tecnologies digitals, ens enfrontem a una revolució que, més que comparar-se amb l’arribada del motor d’explosió, s’hauria d’equiparar a la invenció de l’escriptura. No som davant d’un matís quantitatiu, sinó d’un canvi profund de les regles del joc.

Veritats de Mentida entén aquesta premissa i per això situa el punt de partida de la seva història en la tecnologia i no pas en els polítics o en els periodistes. A través d’unes animacions 3D, el documental il·lustra la relació entre les persones i les finestres digitals a les quals tenen accés. La representació visual captura perfectament el camp on la postveritat ha germinat: individus que han personalitzat la seva dieta informativa fins a crear una bombolla mediàtica totalment independent de la dels seus veïns. Si es trobessin dues persones d’aquest món, podrien adonar-se que les realitats amb les quals se senten hiperconnectats són totalment paral·leles, sense ni un sol punt en comú. El resultat és una veritat per a cada bombolla.

El documental està marcat per la vocació pedagògica de la seva veu en off, que demana l’atenció i les ganes d’aprendre de l’espectador. El ritme de les imatges —i l’encertada música electrònica que l’acompanya— multiplica la tensió emocional del discurs i ens fa sentir propers a la història, i els convidats estan prou ben triats i editats com per no trencar mai el fil. La tria d’exemples és tan eclèctica com adequada: des de la magnitud de Donald Trump, responsable del naixement del concepte, fins a la particularitat i l’autocrítica del cas Muriel Casals, de la qual el canal 3/24 va anunciar la mort abans del comunicat oficial. El resultat és una peça imprescindible que té la virtut de poder atraure profans i iniciats en la matèria per igual perquè viatja des dels orígens de la postveritat fins a les seves darreres conseqüències.

Un dels aspectes que més enganxa a la investigació és que sempre està buscant solucions a les preguntes que planteja. Es nota que és un producte fet per periodistes genuïnament preocupats per la deriva del seu ofici. Ara bé, després d’una important explicació i apologia del fact-checking, les pràctiques dels mitjans anglosaxons seriosos de mantenir un departament exclusivament encarregat de corroborar els fets sobre els quals informen, Veritats de Mentida acaba amb una conclusió rotunda: encara no s’ha trobat una fórmula perfecta per contenir la desinformació i, ara per ara, l’única direcció viable sembla la (re)educació de la ciutadania.

Parlant de la bomba atòmica, Bertrand Russell deia que un increment del coneixement sense un increment proporcional de la saviesa pot ser extremadament perillós. Això és exactament el que ha produït l’expansió de les tecnologies digitals: com més incentius tenim per delegar el coneixement a Google i a la col·lectivitat, més es rovellen les nostres habilitats individuals per a l’enteniment. Però, com diu el filòsof Michael Lynch, l’adquisició d’informació es pot delegar, però l’enteniment no: “L’enteniment requereix una integració cognitiva personal, una combinació d’habilitats dins de l’individu, incloent la comprensió de relacions de dependència i la capacitat per fer salts i inferències amb el pensament”. A Veritats de Mentida, José Antonio Marina ens aconsella que, quan algú afirmi alguna cosa, ens aturem i li preguntem: “I vostè això com ho sap?”. Em sembla un magnífic punt de partida per fer front a la postveritat, sobretot si, en comptes de reservar la pregunta només per als altres, comencem per fer-nos-la a nosaltres mateixos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Vaig veure el documental, i els mateixos mitjans de comunicació públics catalans també fan molt allò que critiquen als altres. Per exemple, en parlar de manipulacions polítiques, només posen exemples de manipulacions fetes per polítics pels quals TV3/Catalunya Ràdio/324 han mostrat sempre hostilitat, Trump, Le Penn, Alternativa per Alemanya, Wilders, partidaris del Brexit; en canvi, no parlen de les mentides (i moltes) de H. Clinton, Merkel o els partidaris de que Gran Bretanya continués dins la UE. Això que va fer la TV3 amb aquest documental TAMBÉ és postveritat i manipulació. Sembla que aquests polítics que presentava són superdolents i manipuladors, i que la resta (com que no els criticaven) eren els bons i els qui deien la veritat. Doncs no senyors. Els mateixos que van fer el documental, JA ES SITUAVEN EN LA POSTVERITAT, manipulaven, deien MITJES VERITATS (com ja he explicat).
    Durant el documental, un periodista (crec recordar que el del W. Post), acusava els qui criticaven la premsa de ser nazis, tot fent aquesta “evolució”: criticar la premsa=atacar la premsa=atacar la democràcia=ho feien els nazis. AMB DOS PEBROTS!, ara resulta que criticar la premsa és de ser nazi; cal seguir a ulls clucs tot el que publiquen o diuen, o sinó ets un antidemòcrata i un nazi. Senyors: la premsa SEMPRE ha manipulat la informació, gran part d´ella. Només ens cal llegir el que la premsa espanyola diu sobre el procés sobiranista català per comprovar-ho.
    Pel últim. Posar una foto d´en Trump fent alguna ganyota, també és POSTVERITAT, car busca ridiculitzar en polític concret. A ben segur que de la senyora Clinton en trobaríem moltes fotos ridícules i amb ganyotes, però no seran publicades perquè ella era la “bona” de la película.

    • Molt d’acord amb vostè, sr. Miquel Ángel Rodríguez.
      La correcció política, però, és el que ven; i l’estulticia que bramen molts mitjans de comunicació (començant pels “nostres”) és sorprenent.
      Alguns periodistes és creuen superiors (i més ben informats!) que la resta de mortals ,,, i quan no, es pensen que els altres són un manec d’ignorants.

      Atentament

    • No sé perquè però em fa la sensació que t’agraden bastant polítics com Trump, Le Pen, Wilders… i les seves idees. Que l’obsés sexual i proto-feixista Riudoms et faci de claca t’hauria de preocupar.

      • Carles (o com coi es faci dir): Pot argumentar les afirmacions “gratuïtes” que trobem al seu comentari?
        I no faig la claca a ningú (dono raons per estar d’acord amb el comentari del sr. M. A. Rodríguez).
        “No insulta qui vol, sinó qui pot”. Vostè, ara per ara, me la porta ben fluixa el que opini de mi.
        Atentament
        [PD: “me la porta ben fluixa” no és cap exclamació obsessiva-sexual, és una dita dels anys 70 del segle passat].