Lluís Permanyer: “No he pretès mai ser cronista oficial”

13.09.2012

Lluís Permanyer ha estat reconegut enguany amb el premi Trajectòria, que atorga l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana en el marc de la Setmana del Llibre en Català.  Autor d’una vuitantena de títols, dels quals seixanta, diu, són en català, Permanyer ens ha rebut a la seu de La Vanguardia, on treballa.

 

Lluís Permanyer | Foto de Roser Vilallonga

 

Vostè és una de les persones que més sap sobre Barcelona. Com veu la ciutat?

La ciutat està en una situació immillorable, sempre perfectible. De tota manera, jo sempre sóc crític, per això no he acceptat la Medalla d’Or de la ciutat i per sort ningú m’ha fet cronista oficial de Barcelona, cosa que no he pretès mai, ni me’n sento. En tinc prou amb ser cronista. Si ets oficial, les teves opinions perden tot el valor.

Vostè ha recollit acudits i facècies sobre Barcelona en aquell volum deliciós, No la saps aquesta?, que li va publicar La Campana. No troba que Barcelona ha perdut una mica el sentit de l’humor?

Sí, però això és un problema general de la societat d’avui dia. Quan era xicot, d’acudits te n’explicaven tres cada dia. També hi havia uns tipus pintorescos que han desaparegut i que per si sols ja feien riure molt. Ara l’humor ens ve a través d’altres canals, la tele, la ràdio, etc.

Ara hi ha tot un debat sobre la marca Barcelona arran de les declaracions de Pepe Serra i el nom del MNAC. Què en pensa?

La marca Barcelona ven. Ven més que Espanya.

Sí, però com es gestiona el patrimoni del país des de la marca Barcelona sense deglutir-lo. No podem pretendre que som una ciutat-nació.

L’important és que tinguis al teu sarró alguna cosa que estigui bé, i després ja vendràs totes les altres. Quan Jordi Pujol era president de la Generalitat va arribar un moment que en els seus viatges a l’estranger va eliminar el terme Generalitat, perquè sonava massa a agència d’assegurances. I deia simplement sóc el president de Catalunya, cosa inexacta, perquè no era el president de Catalunya. Era president de la Generalitat.  Per vendre t’han d’entendre, i per tant hem de ser murris i no intentar fer passar el clau per la cabota.

Així el MNAC s’hauria de dir MNAC Barcelona?

El MNAC té un altre problema, que és l’accessibilitat. Convergència en el seu moment i durant molt temps es va oposar a fer el metro, perquè considerava que a Barcelona jugava en camp contrari. Ara Pepe Serra vol acostar el museu a la ciutat i vol obrir sales d’exposició als pavellons de baix. De tota manera, en Lluís Bassat ja li va fer veure que una cosa és el nom i l’altra la marca.

Has parlat també en un dels teus llibres de la Barcelona lletja. Quina seria avui la Barcelona lletja?

La mateixa però incrementada. A La Barcelona lletja vaig agafar dos barris, els més punyents: Ciutat Vella i l’Eixample. Ara he fet un documental, titulat La destrucció del modernisme, que s’emetrà per TV3 aquesta tardor. Un dels episodis més greus que hi explico és el de les remuntes. L’any 1947 molts propietaris, veient que el govern no els autoritza a pujar el preu dels lloguers, obtenen permisos municipals per aixecar una remunta de dos pisos. I després quan arriba Porcioles, ve un altre permís per fer àtic i sobreàtic. Això ha desfigurat molts edificis, però també ha obstruït el paisatge. Per exemple, a l’edifici adjacent a la Casa Batlló, que fa xamfrà Aragó-Passeig de Gràcia, Josep Soteras, aleshores arquitecte municipal, va autoritzar una remunta que ara fa invisible el lateral de la Casa Batlló. A l’època ja deien: ” Si quieres construir en las aceras, telefonea a soteras. Si quieres construir hoy, telefonea a Bordoy”, que també era arquitecte municipal.

I has comprovat si s’han corregit algunes de les aberracions urbanístiques que havies denunciat a ‘La Barcelona lletja’?

Sí que se n’han corregit, tot i que no necessàriament perquè jo ho hagi dit. La façana de l’edifici de La Vanguardia -on som ara- per exemple, o el banc modernista del passeig de Gràcia, que no t’hi podies asseure per culpa d’una barana del parking. Una altra façana amb sis caixes d’aire condicionat, etc. Després hi ha casos divertits: una propietària del carrer València em va trucar un dia per preguntar-me de quin color havia de pintar la façana…

 

Lluís Permanyer | Foto de Roser Vilallonga

 

Vostè va ser l’introductor a Espanya del Qüestionari Proust.

El qüestionari Proust em va anar molt bé quan començava perquè jo no sabia escriure. A mi de petit a col·legi em suspenien de redacció. Era un gran lector, i tenia moltes ganes d’escriure, però no en sabia. I un dia, llegint la biografia de Proust de Maurois vaig trobar aquest qüestionari, que em va servir per entrar en els personatges que havia d’entrevistar.

Aleshores vostè treballava a la revista Destino.

Sí. En aquella època solia retratar amb la càmera els enquestats en el mateix moment que em contestaven el qüestionari a mà. Ells manuscrivien les últimes respostes i jo els fotografiava. I si eren escrites en català, després queien multes, saps? I després també em van demanar que fes el qüestionari Proust quan vaig entrar a treballar aquí a La Vanguardia.

També se’n va fer un llibre, oi?

Sí, entre l’etapa de Destino i La Vanguardia es publica un recull d’entrevistes en català, entre les quals s’hi afegeixen les de Miró, Espriu, Carner o el mateix Pla, que curiosament m’havia dit que no quan ho feia a la revista Destino, perquè era en castellà. El llibre va ser una idea de Joan Oliver. Jo aleshores treballava amb ell a Proa Aymà.

La seva etapa d’editor és poc coneguda.

Sí. Jo vaig estudiar dret, però volia ser diplomàtic, perquè odiava el país i la ciutat i volia fugir-ne com fos. Però hi havia un embús a les oposicions de diplomàtic i al final vaig entrar en el món editorial. Vaig començar a l’editorial Luis de Caralt. Després vaig passar a Destino i posteriorment a Aymà Proa. I quan finalment vaig entrar a La Vanguardia vaig fundar aquí mateix l’editorial Euros. He estat, per aquest ordre, editor, periodista i escriptor.

El seu últim llibre és Vides privades de la Barcelona burgesa, que li ha publicat Angle Editorial. Com ha anat això? Ha estat un encàrrec?

No. Els llibres gairebe tots me’ls encarrego jo. Per mi un llibre és un goig intern i una necessitat espiritual. M’interessa el llibre per explicar coses que al diari no puc explicar. No és un complement del periodisme sinó una altra branca per explicar el que jo conec, per parlar de les persones que tracto. Per això vaig ser un dels primers a escriure amb naturalitat sobre Joan Miró, Antoni Clavé o Antoni Tàpies.

També ha escrit sobre Josep M. de Sagarra.

Sagarra és, després de Verdaguer i Maragall, l’últim  poeta popular de Catalunya. Un poeta que va ser capaç d’omplir dues nits seguides el Palau de la Música, ja als anys trenta, tot sol, recitant poesia. Sagarra és també qui, en la llarga travessia de la postguerra, manté viva la flama de la llengua amb el seu teatre. Perquè tu pots escriure una novel·la i vendre’n unes quantes i algú se la pot llegir en la intimitat de casa seva, però això no té el mateix efecte social que van tenir les obres del Sagarra al Romea, que congregaven gent que anava a sentir una obra en vers en català. En la intimitat dels Sagarra em vaig poder fer càrrec de la injustícia amb què el tractaven Riba, Triadú i companyia. Ho patia molt.

I quina relació va tenir vostè amb Sagarra?

El vaig conèixer a través del seu fill, Joan de Sagarra, que era company meu a la facultat. Em va convidar a casa seva i sense adonar-me’n em vaig convertir en el quart de la partida de bridge. De seguida em vaig adonar que la meva universitat era allà, i no a la Facultat de Dret.