Lluís Marsans. A la recerca del temps perdut

18.07.2017

La galeria A34 prorroga fins al 29 de juliol de 2017 l’exposició Lluís Marsans. A la recerca del temps perdut, una mostra que reuneix la col·lecció de gravats, dibuixos, guaixos i litografies que l’artista català basà en la novel·la de Marcel Proust.

Lluís Marsans, 1985 | Foto: www.claude-bernard.com

Lluís Marsans fou un dels nostres artistes de postguerra. Estudià al taller de Ramon Rogent, entrà a l’escena internacional de Nova York gràcies a Ismael Smith i, si bé en un primer moment freqüentà, de la mà de Joan Ponç, l’avantguardisme de Dau al Set, finalment apostà per la pintura figurativa. Molt lluny d’ésser una resposta reaccionària, la seva és una obra solitària que camina deixant rastres de poesia. Marsans, juntament amb Xavier Valls, Francesc Todó, Maria Girona i el mateix Rogent liderarien, al marge dels llenguatges nascuts per dinamitar, la modernitat formal d’aquesta pintura que, gairebé com una partitura, s’escolta amb els ulls.

La seva col·lecció destinada a la il·lustració de la novel·la de Proust, que Marsans efectuà majoritàriament durant els anys setanta, recull una elegància esbossada, un classicisme abstracte de nervi intemporal. Les figures, quasi caricaturesques però sense arribar a ser-ho, són taques inesperades d’expressió esborradissa dominades per la malenconia o el plaer d’estar trist. L’artista català va, seguint les paraules de Proust, a la recerca d’un temps que fou però que ja no tornarà mai més i, buscant records, va obrint sots de nostàlgia i ordenant l’oblit.

Josep Pla, encertadíssim, diria de Proust que és un realista dels records de la realitat i, de Lluís Marsans, l’artista capaç de recollir l’essència nostàlgica i el real poètic –propugnat per Foix– que embolcalla la novel·la. Però en general, Lluís Marsans pinta una música callada, que es mou entre les notes de Mompou i els versos espirituals de San Juan de la Cruz, i mai no repeteix sinó que insisteix, per arribar, magistralment, a la veritat de l’art.