Lluís Homar: “Als catalans ens agrada molt fer teatre. Anar-hi, no tant”

L'actor ha fet seixanta anys fa poc, ha publicat 'Ara comença tot', un llibre escrit a quatre mans amb Jordi Portals, i protagonitza 'Ricard III' a la Sala Gran del TNC.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Crític i cronista d'arts escèniques. Cap de L'Apuntador.

Aquest dijous s’estrena Ricard III al TNC, l’obra de William Shakespeare amb traducció de Joan Sellent i direcció escènica de Xavier Albertí. La Sala Gran presenta un gran muntatge amb catorze actors encapçalats per Lluís Homar, i amb noms com Julieta Serrano, Carme Elias, Joel Joan o Roger Casamajor. L’actor ha fet seixanta anys fa poc i ha publicat Ara comença tot, un llibre escrit a quatre mans amb Jordi Portals, on repassa la seva trajectòria professional i vital. Oriol Puig Taulé ha conversat amb Homar sobre els seus inicis al teatre d’aficionats, els seus mestres, William Shakespeare i el projecte pedagògic que li agradaria portar a terme.

Fa uns mesos vas presentar en societat el teu primer llibre, Ara comença tot (Ara Llibres), escrit a partir de les teves converses amb el seu instigador, l’escriptor i guionista Jordi Portals. Ell et va convèncer, després de les teves reticències inicials, amb la murreria de citar una frase de Leonci i Lena, de Georg Büchner, “amb una gran dosi d’entusiasme en reserva”. Llegit el llibre, queda clar que escriure’l era una necessitat que tenies, encara que no en fossis conscient, i que es tracta d’una mena de repàs a la teva trajectòria professional i vital, i al mateix temps un punt i a part per a tot allò que ha de venir.

Mai de la vida m’havia plantejat escriure un llibre com aquest, però quan el Jordi m’ho proposa al final el que em convenço soc jo mateix. En un moment donat li dic “El faré, sempre que això que fem sigui útil”. I aquest útil també m’inclou a mi. En això no hi pensava i potser al final el gran beneficiat del llibre soc jo. Sobretot perquè estic en un procés de vida que sento que em vaig acostant a allò que m’interessa o que vull: sentir-me millor amb mi mateix. I això és una feina de quaranta anys, i ha arribat el moment de reflexionar sobre tot això que s’ha anat formant. Quina casualitat… jo em trobo en aquest moment personal i em truca algú per proposar-me de fer un llibre! El títol del llibre, Ara comença tot, va aparèixer abans de començar a escriure’l, en la nostra primera conversa el Jordi ja el va proposar. Això que jo he anat alimentant en la meva vida personal vull que arribi a la meva vida professional, passar de la insatisfacció a la plenitud. Crec que el llibre és un granet de sorra més, i em permet connectar amb l’altre.

Terra baixa d’Àngel Guimerà és un dels grans eixos tant del llibre com de la teva pròpia vida. Connecta i fa de fil conductor de la teva carrera, des del teu debut als Lluïsos d’Horta, passant pel muntatge del Fabià Puigserver fins arribar a la versió per a un actor que vas estrenar al Temporada Alta del 2014 i que encara estàs girant. És, sense cap mena de dubte, un dels espectacles de la teva vida.

Jo vinc d’allà, del teatre d’aficionats, dels Lluïsos d’Horta. L’Anna Lizaran, per exemple, venia de fer La Passió d’Esparreguera i de fer molt teatre al seu poble, i això és quelcom genètic. Crec que aquest és un valor nostre molt important, i que ha generat aquest gust català pel teatre. A Madrid, per exemple, el públic és molt generós, però no existeix aquesta xarxa de teatre d’aficionats, com aquí, on moltíssima gent ha fet teatre al seu poble o al seu barri. Quan era jove la meva mare em deia “A tu t’agrada molt fer teatre, però no hi vas mai”. I crec que en certa manera tenia raó: als catalans ens agrada molt fer teatre, però anar-hi potser ja no tant. Nosaltres tenim un cert nivell teatral, amb èpoques més reeixides que d’altres, potser perquè venim de fer teatre i no tant de veure’n. La veritat és que fins ara mai no hi havia pensat, però crec que això ens ha permès conèixer l’ofici des de dins. Al llibre en parlo: de molt jove, quan anava als Lluïsos a assajar tres dies a la setmana, de deu a dotze de la nit, em sentia molt feliç. Anar als Lluïsos significava fer teatre, evidentment, però també implicava molta vida social: trobar-te amb els amics, fer bromes, aixecar un projecte en comú. Potser aquí també hi entra la tradició de les cooperatives de consum (com el que havia sigut el Teatre Lliure) i els centres parroquials i cívics, on feien una obra de teatre cada setmana. Si t’hi pares a pensar, vaig començar en el món del teatre amb sis anys, fent La Passió, després vaig estar en un grup de teatre infantil i un altre de juvenil. No sé si a Andalusia o al País Basc hi ha aquesta tradició de teatre d’aficionats, però aquí és quelcom que encara avui en dia té molta força a moltes poblacions catalanes. I hem de donar les gràcies principalment a espectacles com Els Pastorets o La Passió, que no es fan fora de Catalunya.

Terra baixa és el teu projecte més personal, com deixes molt clar en el llibre. Des de la seva estrena, el 2014, no l’has parat de girar, en català i castellà, i sembla que ara ha aparegut la possibilitat de viatjar amb ell a Llatinoamèrica.

Per a mi aquest muntatge de Terra baixa no es tracta pas d’un punt d’arribada, sinó de partida. És com si hagués escrit un llibre. No pretenia fer un exercici de lluïment interpretatiu sinó un exercici personal, dalt de l’escenari. Sempre soc jo, sempre soc el Lluís, ni em transformo ni m’amago, i sempre intento mostrar-me. Aquest espectacle és el fruit de tota la meva carrera anterior, no apareix perquè sí. Això jo ho he fet tangible treballant en grup, cosa que no havia fet mai. Quan assumeixo les meves mancances és quan estic més connectat amb els altres.

Al llarg de la teva trajectòria has donat molta importància a l’aprenentatge, practicant una formació gairebé contínua. Tota la vida has fet cursos d’interpretació, veu o dicció, com és lògic, però també has practicat altres tècniques corporals o de relaxació com el ioga, la meditació o el taitxí. Al final del llibre expliques que vols abocar tota la teva experiència en un projecte pedagògic. La defineixes com “una escola de vida”, per a l’actor (però no exclusivament), i per formar el cos i l’ànima.

És un projecte que m’agradaria molt que es materialitzés. Jo ho vaig movent, i tinc els còmplices necessaris per fer-ho, per crear un espai de trobada. De vegades el nostre gremi pensa que som autosuficients, i ser actor sembla que et faci estar per sobre del bé i del mal. Evidentment que som persones amb una certa sensibilitat, però això no treu que tinguem unes mancances evidents en molts aspectes. L’important no és que siguem actors o actrius, sinó que siguem persones, i aquest contacte és el que m’interessa més a mi. Perquè la nostra feina sigui realment útil, han de conviure l’amor a la feina amb el creixement personal. I això també és aplicable a un fuster, un advocat, un metge o un cambrer. Cada vegada anem més ràpids en el terreny tecnològic, però en l’emocional encara ens trobem a l’edat de pedra. Per això passen les animalades que passen, perquè tenim molt poques eines. Sortim de les escoles i no sabem absolutament res de la vida. L’única manera de poder afrontar la complexitat del món és donar consistència a un mateix. A mi em ve de gust posar el meu granet de sorra per treballar en aquesta direcció. I amb el teatre tenim l’enorme avantatge que encara juguem amb elements tan bàsics com la presència, l’ara i l’aquí. Quan som dalt de l’escenari hem de ser persones connectades, persones ben afinades amb la vida. El nostre instrument som nosaltres mateixos.

Després de la lectura d’Ara comença tot hi ha una sèrie de noms amb molt de pes al llibre, que tu mateix reconeixes que han sigut els teus mestres: Fabià Puigserver, Carlos Gandolfo, Ariel García Valdés o Xavier Albertí. Quina importància han tingut aquests noms en la teva carrera, i amb quines ensenyances t’has enriquit de cadascun d’ells?

Jo m’he alimentat moltíssim de tots d’ells en molts aspectes. Començant per l’Armand Calafell, que és el primer director que em va proposar de fer Terra baixa, i em va despertar l’amor pel teatre des d’un lloc molt generós, i al mateix temps amb molta passió. El Fabià Puigserver era moltes coses, però sobretot en destaco la seva visió del teatre com a servei públic. La finalitat no és fer quelcom per tu mateix, sinó mirar cap a l’altre, que és on es fonamenta tot el projecte del Teatre Lliure, també amb el Lluís Pasqual, evidentment. El Carlos Gandolfo em va obrir un espai de laboratori, d’entrar en un món fins al fons. “Zambúllete en la pileta”, em deia, i et donava les eines per capbussar-te en un projecte. Trobar les eines per aconseguir una implicació total, per fer que la teva persona estigui al darrere d’allò que estàs fent, d’una manera completa. Treballant amb l’Ariel García Valdés, amb segons quins personatges havia de fer una baixada als inferns, me l’havia de jugar. El Gandolfo estava més a prop del mètode (va ser deixeble de Lee Strasberg) i tot ho treballàvem fins a l’extenuació. En canvi, a l’Ariel jo li preguntava “Però tu on ho has après, tot això?” i ell em responia “intuïció”.

El Xavier Albertí mereix un punt i a part. Apareix a la meva vida el 1999 amb el Hamlet que vaig fer al Grec. Ell és la frontissa, qui connecta dues etapes molt importants de la meva vida: la fi de la meva època al Teatre Lliure amb el començament de tot allò que ha vingut després. El Xavier era director del Grec i em va oferir el seu suport total quan no ens coneixíem de res, i allà es va començar a forjar molt a poc a poc una gran complicitat. Ell és la cavallerositat, el respecte, la saviesa, l’humor… Des que el conec, qualsevol projecte en el qual jo hi estigui implicat hi ha de ser present el Xavier d’alguna manera. I a partir d’ell apareixen altres ramificacions, com és el Pau Miró, que és d’una altra generació però amb qui tenim una gran connexió. Després de Terra baixa estem pensant en el nostre proper projecte, que serà Cyrano de Bergerac, amb el mateix equip: Lluc Castells a l’escenografia, el Xavier farà la llum, la Sílvia Pérez Cruz composarà la música, i aquest cop serem cinc actors.

Si em permets compartir la meva experiència com a espectador, vaig veure Terra baixa al Teatre Borràs, en una funció de diumenge a la tarda. Hi vaig anar amb una amiga que no és especialment teatrera, i en vam sortir encantats, tots dos. “Sembla com si ens hagués explicat un conte”, em va dir ella, i vam riure comentant com havies aconseguit fer callar els sorolls diversos que feien els espectadors (públic típic de diumenge tarda), tan sols amb la teva interpretació.

La idea de tot això és fer-ho per al gran públic. Jo vinc del teatre d’aficionats, que és el teatre més popular que hi ha, i vull traslladar aquest esperit al major nombre d’espectadors possibles. Amb el Pau ens havíem estat mirant la possibilitat d’adaptar L’amor venia en taxi, de Rafael Anglada, el clàssic per antonomàsia del teatre d’aficionats. La nostra intenció és connectar amb el gran públic, però no per això deixar de donar el millor de nosaltres. És curiós, perquè amb el cinema i la televisió som molt més permissius, però amb el teatre perquè un espectacle sigui considerat molt bo sembla que hagi d’estar destinat a un públic molt elitista. Jo vull treballar amb nivells d’excel·lència i arribar al mateix temps al gran públic.

Ets a punt d’estrenar Ricard III de William Shakespeare, a la Sala Gran del TNC. Aquest muntatge dirigit per Xavier Albertí ha comptat amb traducció de Joan Sellent, adaptació de Lluïsa Cunillé, i un repartiment amb noms com Julieta Serrano, Carme Elias, Roger Casamajor o Joel Joan. Explica’m com has viscut aquesta experiència. 

És una companyia fantàstica. Fa molta gràcia veure com la gent que no ha treballat mai amb el Xavier es queden bocabadats, als primers assajos, perquè et regala una oportunitat única d’entendre un text. I a més de la manera com ho fa ell, amena i simpàtica, gens pretensiosa, sempre al servei del text i de l’espectacle. La Julieta Serrano l’altre dia em deia “Aquesta obra està tan plena d’imatges que és inabastable”. És com si estiguéssim intentant fer una endoscòpia: posar un tubet amb un llum i una càmera per veure què hi ha a dins. No intentem fer psicologisme, perquè a Shakespeare no li cal, però volem veure què li passa a aquest personatge que representa el mal, reflexionar sobre què passa quan no acceptem qui som.

Ricard III ha sigut sempre explicat, segurament reduït, com un símbol o idea del mal. A la roda de premsa explicàveu que vosaltres us hi heu apropat des d’un altra perspectiva: tots tenim el mal a dins, i és precisament per aquest motiu que ens fascina.

Nosaltres no hem fet una intervenció tan marcada com per voler posar aquest concepte en primer pla. El text ja apunta en aquesta direcció. Tu pots decidir que Ricard III és l’encarnació del mal, com pretenen la majoria dels personatges de l’obra, o bé que es tracta d’una persona normal que ha nascut amb tota una sèrie de defectes i que mai s’ha sentit estimat per la seva mare. Aquesta idea no és que sobrevoli tota l’obra, però si que apareix en alguns moments molt determinats. Després hi ha un moment molt clar, en el cinquè acte, quan es troba amb la seva pròpia consciència i diu: “Em desesperaré. Cap ésser viu m’estima, / i, si moro, ningú no em compadirà”. Fins aquest moment tot ha sigut una mena de festival, de fugida cap a endavant, amb el mal com a única finalitat. No és que tinguem intenció de fer una tesi sobre l’obra o el personatge. Com molt bé diu el Joan Sellent, amb Shakespeare ens trobem davant del Teatre de la Paraula. No podem donar-li tot fet a l’espectador, sinó mostrar-li i suggerir-li tot un món i que sigui ell qui decideixi per si mateix.

Aquest Ricard III va néixer com una proposta que li vas fer personalment a Xavier Albertí. Per què ha sigut ara i aquí que has sentit la necessitat de posar-te a la pell de Ricard III?

Aquest text m’ha acompanyat sempre, i quan me l’havia llegit pensava “Sí, però no”. No sentia una connexió prou forta com per embrancar-me en un projecte d’aquestes característiques. Quan vaig veure el muntatge que en va fer Sam Mendes amb Kevin Spacey de protagonista vaig veure l’enorme teatralitat que conté el text, el joc teatral, i allà ja em va néixer el cuquet. Quan me’l vaig tornar a llegir fa dos anys vaig pensar “Ara és el moment! Ara el veig!”. I immediatament vaig pensar “Potser ara ja és massa tard”, com em va passar amb Hamlet. (riu)

Si mirem la teva trajectòria, veiem que has fet Hamlet, Coriolà i ara Ricard III amb les traduccions de Joan Sellent. Què significa per a tu la irrupció de Sellent en el panorama teatral català?

Per mi l’aparició de Joan Sellent marca un abans i un després. Moltes vegades hem tingut la idea que Shakespeare s’ha d’entendre a mitges, d’aquella manera, o que ha de ser espès per definició. I Shakespeare és eminentment un autor popular, que té moltes capes però que sempre va tenir una connexió molt directa amb el públic. Per això la paraula, la versió que n’oferim és indispensable per aconseguir aquesta connexió. Hem cregut que per tal de fer Shakespeare més entenedor hem d’eliminar la seva càrrega poètica, i això ens ha fet quedar-nos amb un Shakespeare de rebaixes, com empetitit. Crec que el Joan aconsegueix que el text arribi a l’espectador i al mateix temps conservi tota l’alçada poètica. I aquest equilibri em sembla que és la seva aportació més important, a Shakespeare i al teatre.

I de quina manera valores la participació de Joan Sellent al muntatge que ara estreneu al TNC?

Amb Ricard III ha passat quelcom que ens ha anat molt bé a tots plegats: el Sellent ha participat molt al procés d’assajos, i crec que això ens ha fet créixer. El teatre és una feina d’equip, no hi ha cap dubte, i a mi m’ha servit per veure la importància d’una feina com la seva. Ha sigut un treball molt compartit. Moltes vegades sembla que el traductor fa la seva feina, a casa, ve a un o dos assajos i ja està. El Joan ha viscut tot el procés creatiu amb l’equip, i crec que això ens ha enriquit molt. A ell i, sobretot, a nosaltres.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació