Lluís Companys. L’home i el president

Avui 15 d’octubre es compleixen els 81 anys de l’afusellament del president Lluís Companys. Un aniversari trist de la història de Catalunya i també un dia necessari de record per al món sencer, i és que Companys segueix sense un digne reconeixement, tot i ser l’únic president escollit democràticament assassinat per un règim feixista. Personatge intensíssim, complex, fascinant, Lluís Companys i Jover es mereix homenatges, record, anàlisi, estudi i més presència en la construcció de la nostra història.

D’esquerra a dreta: Pere Mestres, Martí Esteve, Lluís Companys, Joan Lluhí Vallescà, Joan Comorera, Martí Barrera i Ventura Gassol

Nascut el 1882 a El Tarròs, el seu pare, Josep Companys, era un terratinent liberal, i la seva mare, Maria Lluïsa de Jover, una membre de la petita aristocràcia catalana. Se sap que al petit Lluís, rodejat dels seus vuit germans, mai li va faltar de res, solament l’afecte que els seus pares, distants i severs, no li donaren. Als nou anys ingressà a un col·legi de Barcelona, i es diu que en la seva vida pública d’adult mai va mencionar als seus progenitors.

Acabada la formació bàsica ingressà a la Universitat a estudiar Dret, per ser advocat amb feina assegurada al despatx del seu tiet. Però a la Universitat nasqué el Companys polític mitjançant les amistats que travà; les dues més importants foren amb l’advocat laboralista i catalanista Francesc Layret i el líder anarcosindicalista Salvador Seguí, amb qui compartia els orígens urgellencs. Aviat col·laboraria amb diaris d’esquerres i es faria amic de periodistes, polítics i sindicalistes. Milità a la Unió Republicana i després al Partit Reformista, però es posicionà i projectà com a polític al Partit Republicà Català, junt amb Layret. Després vindria Esquerra Republicana.

Acabaria exercint d’advocat laboralista, dedicant-se, però, més al periodisme d’esquerres i obrerista, i a la política. Tot al mig de la molt convulsa Barcelona del pistolerisme, on no hi havia dia sense algun assassinat als diaris. I fou precisament l’assassinat del seu amic Layret el que l’impulsà a la primera línia de la política.

Companys es casaria i tindria dos fills, el primer dels quals, Lluís com el pare, naixeria amb una malaltia mental. Companys sempre vetllaria pel seu fill Lluiset; tot i després separar-se de la seva dona i iniciar una altra vida amb la digníssima Carme Ballester.

En aquella etapa tan remoguda, Companys interpretà tots els papers de l’auca política. Fou regidor a l’Ajuntament de Barcelona, diputat a Madrid, líder fundador del sindicat agrícola de la Unió de Rabassaires, governador civil, president del Parlament de Catalunya, ministre de Marina espanyol amb la presidència republicana de Manuel Azaña i, finalment, fou escollit president de la Generalitat pel Parlament català, després de la mort del president Macià el dia de Nadal de 1933.

Definir a Companys és molt difícil. Un republicà, defensor de la justícia social, federalista (el seu marc mental era l’Espanya republicana democràtica), laic (però respectuós i no anti-clerical), catalanista (no independentista), per ell primava l’eix social per sobre del nacional. Tot i que als seus darrers temps s’anà fent més nacionalista, com més veia arribar l’aixafament de Catalunya.

Controvertit com ell sol, no deixava indiferent a ningú. Era un líder carismàtic, torrencial, explosiu. Els seus discursos vibrants i directes eren molt esperats. Menyspreat i admirat per parts iguals, era un revolucionari d’esquerres eixelebrat al costat del líder de la Lliga Regionalista, Francesc Cambó; i al costat de la figura del president Macià (amb el qual van tenir sonores enganxades) un federalista esverat (poc nacionalista).

Incendiari per uns i pacificador per uns altres, segurament el període de la Guerra Civil hagués pogut ser una mica diferent si ell no hagués estat el president. Sempre se l’acusarà de massa proper als anarquistes. Fent història-ficció penso, per exemple: hagués estat igual la situació de la rereguarda de la Guerra Civil amb un Rovira i Virgili ocupant la presidència?

Un cop vençuda Catalunya, l’any 40, sent a l’exili francès, fou detingut pels nazis i després pres pel règim franquista, duent-lo a Madrid i d’allí al castell de Montjuïc, on visqué els seus darrers dies, i on se’l sotmeté a un despropòsit de Consell de Guerra basat en mentides i sense cap mena de garantia.

La seva mort davant de l’escamot d’afusellament fou plena de dignitat i consciència de la catalanitat representada en ell. La seva mort per Catalunya seria una llavor.

No podem oblidar el president Companys.