Lluís Claret: “La música pot apaivagar la desesperança del món”

Amb l’esperit en revolta i una actitud d’immens respecte, el violoncel·lista Lluís Claret (Principat d’Andorra, 1951) pren l’instrument amb les mans. El recolza contra els seu cos i l’acomoda enmig dels genolls, amb gran cura, com si temés fer-li mal. Amb l’expertesa dels seus molts anys com a músic professional, col·loca els dits de la mà esquerra a l’alçada del màstil, en el punt exacte en el qual sap que l’instrument li donarà la nota adequada. Amb la mà dreta pren l’arquet i el recolza en els dits índex, cor i anular, el menovell està lleugerament alçat, i l’equilibra amb el polze perquè no perdi l’esma. Acluca els ulls per concentrar-se en la música i comença. El fregament amb les cordes provoca que de l’instrument neixin, aspres però fluïdes, les primeres notes de la Suite d’Enric Casals, la Sonata Brotons, la Suite per violoncel de Gaspar Cassadó o l’emocionant Cant dels Ocells. El marc en el qual aquestes interpretacions prenen vida és, en aquesta ocasió, l’abadia de Fontfroide, a França, un escenari familiar per Lluís Claret, qui hi ha fet aturada altres cops en el seu llarg anar pel món. “El 50% del meu temps el dedico a donar classes”, comenta Lluís Claret “i l’altre 50% em centro en la interpretació. Pràcticament des que vaig començar la meva activitat professional en la música, he repartit el meu temps d’aquesta manera. Una activitat sense l’altra no anirien bé. No m’agradaria només fer classes tot l’any, com tampoc m’agradaria fer concerts sense parar, renunciant a la relació amb els alumnes i al goig que tinc quan els veig progressar. Les dues activitats es complementen molt bé i em donen equilibri. Fent classes amb els alumnes aprenc coses que després aplico en els concerts i al revés, fent concerts puc experimentar aspectes que després puc ensenyar als alumnes”.
Integral per violoncel i piano de Pau Casals

Lluís Claret és el seguidor número u i deixeble d’un altre gran músic, internacionalment reconegut, que a hores d’ara, 38 anys després de la seva mort, encara desperta admiració per la seva trajectòria vital i nous fans pel que fa a les seves interpretacions: Pau Casals. El passat mes de juliol, en el marc del 30è Festival Internacional de Música Pau Casals que es porta a terme a l’auditori del Vendrell, Lluís Claret va estrenar-hi la “Integral per violoncel i piano” escrita pel mestre. “Per qualsevol violoncel·lista, tenir l’oportunitat d’interpretar aquesta Integral és un privilegi”, apunta satisfet Claret, i segueix: “és la primera vegada que s’interpreten aquestes obres, és una estrena mundial, perquè no estaven publicades”. Refer la Integral va ser un treball de recerca que ha donat com a resultat la publicació d’aquestes obres de Casals per l’editorial Boileau. Així ho explica Lluís Claret: “Vaig tenir l’ocasió de rebre a casa una còpia dels manuscrits i amb el pianista Gerard Pastor les vam treballar perquè la Marta Casals, vídua del mestre, volia saber si valia o no la pena publica-les. Les vam muntar perquè la Marta les escoltés (això passava als mesos de febrer i març de l’any passat). Amb la Marta vam decidir immediatament que les obres eren absolutament publicables. El fet de l’estrena al Festival Internacional de Música Pau Casals va ser una coincidència d’aquestes astrals. El Juli Grandia, gerent de l’auditori, m’havia encarregat la inauguració d’aquella edició amb un grup de violoncels i per tant, el programa que vam presentar va ser el grup de cellos a la segona part i a la primera, l’estrena mundial d’aquestes obres”. Somriu amable i continua: “Si hi ha un indret apropiat per a l’entrena d’aquestes obres, aquest és el Vendrell. Fins i tot la cinquena, el Poema, diu el manuscrit que està escrit a Sant Salvador, probablement coincidint amb alguna estada d’estiu de Casals a la platja vendrellenca, l’any 1917”.

L’alumne avançat d’Enric Casals 

La relació de Lluís Claret amb la família Casals ve de lluny. A banda de la immensa admiració que Claret sempre ha manifestat per Pau Casals, el professor que més directament va influir en la seva formació va ser el germà del mestre, Enric Casals, cap a la meitat dels anys 60. Aquest fet vital ha convertit a Claret en un fervent estudiós, intèrpret i difusor de la figura de Casals. Pel que fa a la dificultat d’interpretació de la Integral per violoncel i piano, Claret destaca: “Pau Casals va començar a escriure aquestes obres quan tenia 17 anys, l’any 1893. Això vol dir que són l’obra d’una persona molt jove, amb excepció del Poema, que va escriure el 1917 quan ja en tenia 41. No són peces molt complexes. Són obres de música de saló, que és el que s’escrivia en aquella època: obres curtes, però amb una intensitat dramàtica interior força considerable”. Tanmateix, argumenta Claret, “es veu un progrés, una evolució des de la primera obra fins a aquesta última, el Poema. Aquesta sí que és molt complexa, no tan tècnicament a l’hora de tocar, però sí harmònicament i musicalment. És una peça enrevessada, amb molts cromatismes, variacions de colors i d’estats d’ànim. Aquesta evolució cap a aquesta manera d’escriure perdurarà en Casals i es trobarà en les obres posteriors, però les obres de joventut no són molt complicades tot i que probablement, no entrarien als hit-parade dels 40 Principales, en fi…”. 

El violoncel és un instrument dur 

La veu del violoncel és profunda, emocionant, potser ruda a l’oïda poc avesada, barroca, cerimonial, serena malgrat el gemec que s’eleva des de la cavitat del seu ventre expressant grans solemnitats. Tanmateix, quan l’instrument és tocat amb gràcia i saviesa, es percep clara la complicitat, gairebé orgànica, entre l’instrument i les mans que el subjecten. “Un recital de violoncel sol no pot ser mai com un recital de piano o de cançons, però justament, Pau Casals va contribuir a que el violoncel sol tingui la seva parcel·la, el seu lloc en el món dels instruments solistes. Està clar que amb un piano sempre es podrà fer un concert amb obres de Beethoven, Shubert, Chopin i en canvi, el repertori per violoncel és més limitat”. I reflexiona: “Són molt conegudes les Suites de Bach però després d’elles, pràcticament saltem al segle XX amb composicions de Hindemith per exemple. També hi ha autors catalans que han escrit obres molt maques, com Joan Guinjoan o Salvador Brotons. En aquest sentit potser sí que el repertori per violoncel sol és més limitat i no abasta obres molt romàntiques, exceptuant la Suite “El caçador” i la suite de Casals que, tot i haver estat escrita als anys 70, és una música molt romàntica”. Noves composicions El darrer disc que Lluís Claret ha enregistrat porta per nom “Lluís Claret a Fontfroide”. Sobre aquest nou treball, el músic explica: “El disc conté obres d’autors catalans romàntics com l’Enric Casals i el Gaspar Cassadó i també s’hi poden escoltar dues obres de Joan Guinjoan i de Salvador Brotons, de tall més clàssic”. I immediatament aclareix: “Tot i que el Brotons és més jove que el Guinjoan (el Guinjoan està a punt de fer els 80 i el Brotons en deu tenir 50), escriu més clàssic el Brotons que el Guinjoan. Per exemple, l’Elegia de Guinjoan que he gravat en aquest disc està escrita el 1996 i com a llenguatge, per a mi és més expressionista que la “Cadença de cello sol”, que és un concert que va escriure els anys 70. Des del meu punt de vista, està més a prop del públic però es segueix reconeixent el llenguatge del Guinjoan. Això és fantàstic, que el compositor, sense perdre la seva personalitat, pugui fer una música a l’abast del públic”. De vegades, a la gent ens costa entrar en aquest tipus de música, però està bé procurar que la nostra oïda es familiaritzi amb aquest llenguatge musical. “No és fàcil, però el públic s’hi pot acostar sense por, perquè sona interessant. Jo crec que el públic també ha d’escoltar coses diferents. A banda d’escoltar la simfonia tal de Mozart per cent vintena vegada, en el mateix programa també pot dir “a veure què em donen ara?.” I reflexiona: “Tots els llenguatges són moderns perquè quan dic “més clàssic” no vull pas dir que els compositors escriguin com Mozart o com Haydn, sinó que alguns fan una música més tonal, per entendre’ns”. Pel que fa a les noves tendències, “hi ha compositors que havien fet experiments molt moderns, amb més sons i sorolls i que ara estan tornant a un cert expressionisme musical que els apropa al públic. Això està molt bé, tornar al classicisme sense perdre les ànsies d’experimentació i de fer noves descobertes. Són avenços, al capdavall, també en el món de la música”.

L’art d’ensenyar l’art de la música 

Una de les facetes més importants de la vida professional de Lluís Claret és la docència a l’Escola Municipal de Música Victòria dels Àngels de Sant Cugat del Vallès. “Jo intento a través de la música, donar una visió més global de l’art. Això gairebé tots els meus antics alumnes ho diuen. Tocar música, com qualsevol activitat que necessita disciplina i l’ambició per fer-ho cada dia millor, implica tota una recerca a nivell personal, del gest, de la idea, de la necessitat d’entrar dins l’esperit del compositor. Tot això cal instal·lar-ho com a cosa inherent teva perquè si es tracten aquests aspectes només a nivell musical, difícilment el resultat és el desitjat a llarg termini. A l’escola intento que aquests aspectes de l’aprenentatge acabin sent una actitud general de l’alumne. La humilitat davant la música, la recerca, el respecte pel text (que vol dir el respecte pels altres), intentar treure el que un porta a dins. Cal, abans de res, estimar-se a un mateix per poder fer la cercar personal. Estic parlant, doncs, d’autoestima. Sense ella no es pot treure el que un porta a dins d’una manera fàcil. Cal assumir aquest tot per poder tocar bé el violoncel i interpretar bé la música. Això és el que intento que els alumnes interioritzin i comprenguin”. 

El món de Lluís Claret

Quan al violoncel·lista Lluís Claret se li pregunta com és el seu món, fa una aturada en el seu discurs. Es pren uns segons per a la reflexió i després respon: “Si hagués de dibuixar el meu món, li donaria forma de triangle equilàter. En un angle hi ha la família, en un altre els amics més propers i en el tercer la música, que acaba d’arrodonir aquest tot i li dóna sentit. Una cosa sense l’altra no funcionaria. Faltaria una pota”. I somriu, afable.

El món des del seu món

Lluís Claret, que ha viatjat i tocat la seva música pels cinc continents, veu el món de la següent manera: “El món es veu de moltes maneres, segons a quin país vagis. En aquest moment, amb la famosa crisi, hi ha gent desesperada a tot arreu. La meva esperança, com a artista i com a músic, és que la música pugui servir per apaivagar aquesta sensació de desesperança que hi ha, no només a nivell econòmic sinó de canvi de cicle. La música pot fer que el canvi sigui més dolç, més suau i que ens hi puguem agafar tots perquè el tràngol passi millor”. Molts dels qui l’admirem i el seguim, l’acompanyem en aquesta esperança; en aquest convenciment.