Lluís-Anton Baulenas: “Amb els Jocs Olímpics tothom estava feliç mentre als Balcans s’estaven massacrant”

Si Sant Jordi és per les marques, regalem-los la diada i nosaltres triem un altre calendari

La Setmana del Llibre en Català acollirà la taula rodona 25 anys de Barcelona 92 – Llibres sobre els JJOO. L’acte es durà a terme el 16 de setembre a les 19 15h a l’escenari 1. Un dels autors catalans que ha escrit sobre els Jocs Olímpics ha estat Lluís-Anton Baulenas (Barcelona, 1958). Recuperem l’entrevista que li va fer Xavier Vidal.

Matí assolellat d’un dissabte de març. Lluís-Anton Baulenas ha publicat recentment la seva nova novel·la, Amics per sempre (Edicions Bromera, 2016), obra guanyadora del premi Ciutat Alzira de novel·la 2016. A l’obra, Baulenas s’endinsa en la història de Ferran Simó, un home que es veu atrapat a Bòsnia durant la guerra dels Balcans als anys noranta. Xavier Vidal i Sara Vega han conversat amb l’autor.

Xavier Vidal: Sempre has buscat personatges plens de contradiccions, i molt confrontats a les històries del seu passat. Amb Amics per sempre hi tornes, i a més a més has marxat a un paisatge absolutament allunyat de l’habitual, a Bòsnia. Ha canviat molt en la teva manera de treballar?

Lluis-Anton Baulenas: En les meves novel·les allà on vagin els personatges aniré jo.  Una novel·la prèvia, Els noms a la sorra, transcorria a Lisboa i Angola. La guerra civil que hi havia a Angola en aquells moments em va impedir anar-hi, però sí que vaig estar vivint a Lisboa. A Amics per sempre, tampoc vaig anar a l’escenari dels fets, però sí que em vaig documentar. En tot cas, jo sempre aniré a l’espai i el temps que em demanin els meus personatges i històries.

X.V.: Sempre hi ha el risc que quan escrius una cosa sobre la qual fas ficció algú pugui recriminar-te la versemblança dels personatges i la història. Et fa patir això?

L.A.B.: No, perquè els meus lectors ja saben que la meva manera d’escriure comporta una documentació precisa que es barreja amb la ficció. Busco oferir la màxima versemblança possible sense oblidar que estic construint una història imaginada. El lector que em coneix sap que no el decebré en aquest sentit. És una relació de confiança.

X.V.: Ja es compleixen 30 anys de la teva primera novel·la, per tant, els teus mecanismes de construcció literària són suficientment sòlids. Però admetràs que hi ha autors joves que quan volen fer una novel·la així acaben caient en l’autoficció –explicant la història que els ha passat a ells– o en el reportatge periodístic llarg.

L.A.B.: Cal una voluntat de fer bona literatura, i ser conscient d’aquest equilibri entre realitat i ficció. Hi ha un grup d’escriptors molt historicistes que ens volen ensenyar que l’element històric guanya a l’element literari i narratiu. Jo entenc i respecto que tingui molt d’èxit, perquè els lectors aprenen i els entra fàcilment; però no és literatura. Jo intento fer literatura, respecto molt al lector i aquest equilibri és una de les feines més difícils. Els meus personatges defineixen les coses que entren en l’argument i les que no. M’agrada molt treballar amb aquest sistema de construcció literària, fins i tot si les novel·les són contemporànies.

X.V.: Ferran Simó és un personatge ple de contradiccions i marcat per un passat. A partir de quina idea inicial sorgeix aquest personatge?

L.A.B.: Amics per sempre és de les poques novel·les que va sorgir a partir de la idea i no del personatge. Era una idea que jo ja tenia de lluny, el 1992, i sabia que un dia o un altre l’escriuria.

X.V.: Però posar-te davant de l’ordinador no ho fas fins fa quatre anys. Per tant, tenim un període on Simó s’ha anat construint abans. Ha donat senyals de com vol ser. Què influeix en la formació del personatge?

L.A.B.: El procés creatiu d’un personatge és difícil. En un moment determinat, jo havia de ficar d’alguna manera un personatge que visqués l’experiència de la guerra dels Balcans i havia de fer-ho de forma versemblant. Primer de tot, havia de decidir si volia fer un home o una dona, però vaig tenir clar que una dona en aquesta guerra no duraria ni dos dies, no seria versemblant. Per tant, havia de ser un home. Havia de ser un de molt normal i molt representatiu, reconeixible per tothom, també pels lectors, amb certa sensibilitat i curiositat i que no hagués viscut excessius traumes. La guerra en la qual es veu obligat a viure el confronta amb una realitat horrorosa. Així sorgeix aquest enginyer encarregat de controlar una empresa de calderes i la seva curiositat fa que caigui de ple en el pou de l’horror.

X.V.: Per què la guerra dels Balcans?

L.A.B.: El 1992, jo ja estava vivint en el món de la cultura i em va sobtar que aquí, amb els Jocs Olímpics, tothom estava molt feliç i content mentre que als Balcans la gent s’estava massacrant com mai des de la Segona Guerra Mundial. Tampoc es va aprofitar la plataforma dels Jocs Olímpics per denunciar d’una manera clara i rotunda el que estava passant a dues hores en avió de casa nostra. La contradicció em va deixar l’espina clavada d’escriure sobre aquella guerra.

X.V.: Tu has traduït teatre, has fet adaptacions de musicals… La música en el teatre forma part de l’escena. El diàleg en la novel·la és la música de la novel·la.

L.A.B.: Podríem dir-ho així. Has de pensar que quan escric no faig mai menys de 4 versions. I quan tinc acabada l’última torno a repassar, torno a canviar coses i per tant el tema aquest el vaig adequant a mesura que vaig fent les versions. Hi ha diàlegs que salten i es converteixen en descripcions, altres que sorgeixen, llavors repasso la qualitat dels diàlegs.

X.V: Els diàlegs són l’assignatura pendent de molts escriptors. De vegades en llegeixes algun i penses, és absolutament impossible que aquest personatge parli així.

L.A.B: Molta gent que comença a escriure em fa adonar que avui és molt fàcil publicar. Qualsevol pot publicar. Vivim en una societat boja en la qual tots podem ser emissors, però no receptors, i això es nota molt.

X.V: Què vols dir?

L.A.B: Que existeix tota una generació que s’inicia en l’escriptura totalment desinteressada per la llengua; i hi ha una barreja de nivells de llenguatge –que en els diàlegs és on pot palesar més– que és un desastre. No hi ha intuïció lingüística ni paciència.

X.V.: Paciència?

L.A.B: Sí, paciència, la gent fa relats perquè es mor de ganes de penjar-ho immediatament a la xarxa i poder dir a tots els amics: “Ei, mira! He escrit un relat”.

X.V.: Però és una qüestió generacional o d’intuïció lingüística?

L.A.B.: Jo crec que està molt lligat al factor generacional. Evidentment, hi ha gent que escriu molt bé, però estem assistint a un canvi social.

X.V.: 30 anys escrivint, publicant i mantenint relació amb editors. No sé si a tu t’ha canviat més la manera de relacionar-te amb el sector i amb els editors que la manera d’escriure.

L.A.B.: La manera d’escriure, no. Vas aprenent coses, sí. Però la crisi i les noves tecnologies ho han canviat tot. Això que deia de la manca de paciència és un dels factors principals. Amb la caiguda de la facturació les editorials han anat desapareixent. Els primers a marxar han estat els correctors, i s’ha anat produint un efecte dòmino. L’escriptor s’ha quedat sol i l’editor també. Aquest ha externalitzat serveis i ha assumit feines que abans no feia. Jo reivindico el paper del corrector lligat a l’editor, no externalitzat. Per respecte als lectors, el corrector hauria de ser-hi sempre. De fet, l’últim llibre que recordo que vaig tenir editat en aquest sentit va ser quan vaig guanyar el premi Sant Jordi. Treballar amb l’Isidor Cònsul era un luxe. Va ser l’últim llibre abans de morir, el 2008. Guardo el manuscrit amb tots els canvis.

X.V.: A Espanya es publiquen cada any més de 85.000 títols. La clau no seria fer molt soroll? Entre tanta oferta és gairebé heroic que es parli d’un llibre en concret.

L.A.B.: El soroll depèn de l’editorial i de les ganes que tingui de fer negoci. Per fer soroll a Catalunya, hi ha dos monstres mediàtics: la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i el Grup Godó. Tots dos, el públic i el privat, amb la complicitat d’editorials que tenen assegurada la promoció gratuïta, han triat impulsar la publicació i promoció de llibres de figures que segurament no s’havien plantejat mai escriure res. Però venen justament per la capacitat que tenen de fer soroll mediàtic.

X.V: L’audiència. Això algun director de mitjà ja ho ha dit, no amb aquestes paraules però sí amb totes les intencions. Volen audiència. I l’escriptor, aquell que es dedica on queda?

L.A.B: L’escriptor ha de ser una marca que és el que volen.

X.V.: La marca de l’escriptor és reivindicar l’artesania?

L.A.B.: Hem de tornar al format artesanal per força perquè no hi ha una altra manera.

X.V.: I deixar-nos de Sant Jordis?

L.A.B.: Quan arriba Sant Jordi surten tantes novetats que ni els editors saben ja com promocionar els escriptors. No tens opció de destacar si no ets marca. Inicialment, la diada servia perquè els mitjans es preocupaven per la literatura catalana. Avui ja no és així. Els de les marques sempre faran més soroll. Combina-ho amb el fet que els escriptors castellans –i els seus editors– han vist que això és un negoci i que per tant han de ser-hi sí o sí i al final la cosa acaba sent de menjar per coloms: el pastís és el que és i els lectors tampoc tenen diners com per comprar tants llibres. L’opció és que les novetats no te les treguin durant el Sant Jordi.

X.V: Això ho he explicat a més d’un editor i somriuen com dient, no saps el que et dius…

L.A.B: Si Sant Jordi és per les marques, regalem-los la diada i nosaltres triem un altre calendari.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació