Lluís-Anton Baulenas i Bel Olid són avui els Destapats

El proper dimecres 26 de novembre la biblioteca Central tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat acollirà la quarta conversa del cicle literari Destapats entre els escriptors Lluís-Anton Baulenas i Bel Olid, moderats per Llucia Ramis (19h).

La manera que tenen d’entendre la literatura, les lectures que els han influït i el procés    creatiu de Lluís-Anton Baulenas i Bel Olid seran alguns dels temes de conversa que el cicle literari Destapats -organitzat pel Servei de Biblioteques de Catalunya- posarà sobre la taula aquest proper dimecres.

Lluís-Anton Baulenas acaba de publicar L’últim neandertal. Crònica partidista del lector en paper al lector digital (RBA Edicions-La Magrana). I, per la seva banda, Bel Olid ha publicat La mala reputació (Proa, 2012), un llibre de contes per a adults, guardonat amb el Roc Boronat de Narrativa.

Lectures digitals versus lectures en paper

“Si l’edició d’un libre digital és tan fàcil i tan ràpida, vol dir que, en el futur -o ara mateix-, existeix la possibilitat de la novel·la mai no acabada”, escriu Baulenas a L’últim neandertal. El món digital farà canviar el paper de les llibreries, les biblioteques i la situació dels escriptors. “La facturació de llibres, en general, ha baixa d’una manera tremenda en els últims temps. Es ven molt menys”, és una altra de les conclusions que escriu Baulenas a L’últim neandertal.

El paper de les biblioteques

“En un país sense tradició cultural de comprar llibres -sant Jordi n’és l’excepció- almenys l’existència exitosa de les biblioteques demostra que hi ha una mínima massa crítica de lectors. És molt important”, diu Baulenas.

Bel Olid explica que “la biblioteca de l’escola, primer, i la del barri -més tard” van ser vitals en la seva infantesa i primera joventut. “Al barri hi havia un bibliotecari jove que feia més aviat d’assistent social i que no tenia gaire idea de literatura, però em deixava emportar els llibres que volia”. L’escriptora mataronina considera important “créixer amb la possibilitat de triar gairebé a l’atzar entre milers de volums, equivocar-se i deixar llegir un llibre horrorós, o encertar-la de ple i descobrir una joia que no t’hauria recomanat mai ningú si hagués tingut en compte la teva edat o la cara que fas”.

Literatura i relacions humanes

“La literatura és art. Per tant, com la música, com la pintura, com l’escultura, representa una via de trobar-se la gent amb ella mateixa a través d’un mirall creatiu. Serveix per entendre millor el comportament humà, en general, però el nostre també, en particular. La literatura a més, avui en dia, té un component de resistència molt valuós que no tenen altres arts que entren per la imatge. Literatura equival a privacitat, a acte fet en privat que provoca unes reflexions individuals que després pots compartir, però que d’entrada només contemplen dos interlocutors, el llibre i el lector. En un món globalitzat on tot t’arriba de fora i és de consum massiu i igualitari, la literatura és una illa de llibertat”, considera Baulenas.

“Hi ha estudis (no gens sorprenents, d’altra banda) que afirmen que els lectors habituals de narrativa de ficció són més capaços de posar-se en el lloc de l’altre i d’empatitzar-hi. En tot cas, això pot ser un efecte secundari, més que no pas el que busca qui escriu o qui llegeix”, introdueix Olid. “Per a mi, la literatura és una manera de fer més suportable el món. Quan llegeixo, perquè desaparec en la vida d’algú altre, quan escric, perquè visc les vides que no tinc (i no necessàriament voldria viure gaire estona més del que dura un conte)”, afegeix.

El cervell dels escriptors, o l’escriptura permanent

“Si dins del procés d’escriptura hi comptem anar coneixent els personatges i anar rumiant la història, es pot dir que escric gairebé tota l’estona, d’una manera o d’una altra”, confessa l’escriptora Bel Olid, que escriu “normalment de nit, robant hores de son”.

El procés creatiu de Baulenas és definit pel mateix autor com a “sistemàtic, excitant, trampós, anestèsic, però sobretot -almenys a mi- em dóna la tranquil·litat de saber que estic treballant per a algú, que la feina té un sentit no tant per l’origen sinó per la destinació. Un servei públic, vet-ho aquí”.