Llibres (no tan) infantils

Hi ha llibres que la tradició ha considerat infantils, per bé que els autors, en el moment d’escriure’ls, no pensaven en els nens.

Hi ha llibres que la tradició ha considerat infantils, per bé que els autors, en el moment d’escriure’ls, no pensaven en els nens i nenes com a destinataris de l’obra, o bé no van tenir en compte que certs episodis de la història o el mateix llenguatge no eren gaire adequats per als lectors primerencs.

El Petit Príncep

Sigui com sigui, en algunes ocasions van ser els mateixos autors els qui van acabar reescrivint les obres per adequar-les al públic més jove, mentre que en d’altres van ser les adaptacions i versions posteriors les que van acabar per infantilitzar-les.

La llista podria ser més o menys llarga, però ens centrarem en cinc exemples representatius que s’han considerat tradicionalment llibres infantils i que no ho són tant… com semblen.

Contes de Grimm (1812-15)

Els germans Jacob i Wilhelm Grimm eren dos filòlegs dedicats als estudis gramaticals de l’alemany (van escriure el primer diccionari en aquesta llengua) i al folklore dels diferents territoris germànics. Imbuïts de l’esperit romàntic i d’un patriotisme lingüístic i cultural (van viure la invasió napoleònica dels territoris del Sacre Imperi), van recollir i fixar per escrit diverses rondalles populars de tradició oral. Les més famoses, i que tothom coneix, són Hansel i Gretel, La Ventafocs, La Caputxeta vermella, La Bella dorment del bosc, Blancaneu, etc., etc. Tot i l’èxit i la popularitat d’aquestes rondalles, mai no es van considerar escriptors per a nens, sinó filòlegs i folkloristes “patriòtics”.

La primera edició de les famoses rondalles es va publicar en dos volums, entre 1812 i 1815, i els Grimm la van anar ampliant en set edicions successives fins al 1857, en què va quedar fixat un corpus de 200 rondalles i 10 llegendes que es coneix com a edició gran (Grosse Ausgabe). El títol del llibre, Kinder – und Hausmärchen (Contes d’infants i de la llar), suggeria que els destinataris eren tant els nens com els adults, però la idea dels autors era una altra,  ja que no van voler incloure-hi il·lustracions i van farcir el text de notes (erudites) a peu de pàgina, a la manera dels treballs filològics a què estaven acostumats.

A més a més, un cop publicat el llibre, Jacob i Wilhelm Grimm van rebre nombroses crítiques, perquè aquelles històries tradicionals eren plenes d’escenes violentes, antropofàgia, abandonaments i maltractaments infantils, referències sexuals i altres atrocitats gens adequades per als menors.

Arran d’aquest fet, i també per l’èxit que havia tingut una versió de les rondalles traduïda a l’anglès i destinada a tots els públics, els mateixos germans Grimm van acabar publicant el 1825 una edició reduïda d’una cinquantena de rondalles i adaptada per a nens i nenes (coneguda com a Kleine Ausgabe), que és la que més va contribuir a l’èxit de les rondalles entre el públic infantil.

Les diverses traduccions i adaptacions posteriors van acabar per modificar i “censurar” els episodis més violents i controvertits de les rondalles amb la intenció d’acostar-les als més menuts. Les versions que podem llegir actualment, doncs, estan molt allunyades de les “originals” que van escriure els germans Grimm a començament del segle XIX.

 Alícia al país de les meravelles (1865)

Se sap que l’aventura d’Alícia va néixer oralment com una història infantil, però el llibre que va acabar publicant Lewis Carroll al cap de tres anys no era un conte per a nens, sinó una novel·la de dotze capítols plena de jocs de paraules, raonaments lògics, paròdies literàries, referències a l’educació de l’època, crítiques polítiques i bromes privades que només l’autor i els seus amics podien entendre. Un llibre complex i lingüísticament difícil, no recomanable per als més menuts.

Tot va començar un calorós dia de juliol de l’any 1862, prop d’Oxford. L’escriptor, professor i matemàtic Lewis Carroll (pseudònim del reverend Charles Lutwidge Dodgson), que havia establert amistat amb la família del degà (Henry Liddell) de la facultat on treballava, va fer una excursió en barca pel Tàmesi amb Alice Liddell i les seves dues germanes. Per distreure les nenes, Carroll va improvisar un conte esbojarrat que va titular  Alice’s Adventures Under Ground (Les aventures d’Alícia sota terra). Al cap d’uns mesos, va polir la història i va afegir-hi dibuixos propis. Carroll va regalar el manuscrit il·lustrat per ell mateix a Alicia Liddell un any i mig després.

El 1863 Carroll va voler publicar el llibre i el va refer, va afegir-hi dos capítols, va allargar-ne uns altres dos i va introduir nombrosos canvis al text. El llibre es va publicar el maig de 1865 amb el títol Alice’s Adventures in Wonderland (Alícia en terra de meravelles, segons la traducció de Josep Carner de 1927) i amb les il·lustracions de John Tenniel, que han esdevingut famoses.

Aquest llibre de 1865 estava molt lluny de la primera versió oral improvisada sobre la marxa, però la història tenia tanta força i la seva lectura era tan atractiva, que el lector hi quedava atrapat sense remei.

El llibre es va fer popular en poc temps (les traduccions francesa i alemanya són de 1869) i el 1871 Lewis Carroll en publicaria una segona part titulada Through the Looking-Glass, and What Alice Found There (A través del mirall i allò que Alícia va trobar a l’altra banda), estructurada com una partida d’escacs i que encara es pot considerar menys adequada per al públic infantil que la primera.

Dues dècades i mitja més tard, el 1890, Lewis Carroll va publicar una “Alícia per als més menuts” titulada The nursery Alice, una versió abreujada i simplificada de l’obra original, pensada per als nens i nenes menors de cinc anys. Aquesta versió i les traduccions a diverses llengües van contribuir, sense dubte, a popularitzar el personatge i la seva història entre els més petits.

I amb l’èxit i la popularitat entre els lectors d’arreu, van sorgir les múltiples adaptacions literàries i musicals (obres de teatre, òperes…) i audiovisuals (pel·lícules, dibuixos, còmics, jocs…) que han acabat per convertir l’aventura d’Alícia en una història coneguda per tots els nens i nenes, això sí, a base de simplificar-ne l’argument i d’eliminar-ne la major part de jocs de paraules.

Pinotxo, il·lustració de César Samaniego

Pinotxo (1883)

Carlo Collodi (pseudònim de l’escriptor i periodista Carlo Lorenzini) va començar a publicar les aventures de Pinotxo en forma de fulletó setmanal,  entre 1881 i 1882, a la revista infantil Giornale per i bambini, amb el títol La storia di un Burattino (Història d’un titella). Collodi no creia gaire en l’èxit de la història i la va deixar interrompuda diverses vegades, però la bona rebuda dels lectors va fer que la continués fins al final. La història completa es va publicar en volum el 1883, tot i algunes crítiques que en desaconsellaven la lectura als “nens de bona família” perquè el consideraven un llibre perniciós.

Però la popularitat del personatge no va parar de créixer i el llibre es va començar a traduir (de fet ha arribat a traduir-se a més de dues-centes cinquanta llengües), i també se’n van fer múltiples adaptacions teatrals, ballets, òperes i una vintena llarga de pel·lícules i sèries de televisió. Les aventures de Pinotxo també han estat objecte de versions alternatives o reescriptures per part d’altres autors, com les d’Aleksei Tolstoi (1936), Gianni Rodari (1974) o Giorgio Manganelli (1977), entre d’altres.

Citar Pinotxo sembla sinònim de conte infantil, però tot i que la publicació on va aparèixer l’aventura escrita per Collodi estigués destinada als infants, sembla que l’autor no va pensar-la com un conte per a nens, sinó com una història moral on, a més, va inroduir-hi mútliples referències maçòniques i simbolismes ocults. Sobta també el final de la versió original, on el titella de fusta moria a la forca per culpa de les seves múltiples faltes. Van ser les queixes dels lectors les que va obligar Collodi a canviar-ne el final i fer-lo més amable. En la versió que tots coneixem, Pinotxo acaba convertint-se en un nen de debò. Les adaptacions posteriors (especialment la de Disney) han acabat per ensucrar una història que, en origen, no era tan amable.

 Peter Pan (1911)

La història que coneixem de Peter Pan té, sens dubte, tots els elements perquè es pugui considerar també un conte infantil (un nen que no vol créixer i té el poder de volar, un món de fantasia poblat per fades, sirenes, indis i pirates, etc.), però inicialment el protagonista no era pas un nen simpàtic i entremaliat, sinó un preadolescent de tretze-catorze anys immadur, egoista i irresponsable que no acceptava regles ni normes.

James Matthew Barrie, novel·lista i dramaturg escocès, va fer aparèixer Peter Pan, el 1902, en uns quants capítols d’una novel·la per a adults titulada The Little White Bird (El petit ocell blanc). El 1904 Barrie el va convertir en protagonista d’una exitosa obra de teatre titulada Peter Pan or The Boy Who Wouldn’t Grow Up (Peter Pan o el nen que no volia créixer) i, a partir d’aquí, va entrar de ple al món infantil, primer amb el volum Peter Pan in Kensington Gardens (1904), il·lustrat per Arthur Rackham i que de fet eren els sis capítols de The Little White Bird on apareixia el personatge, i després amb la novel·la Peter Pan and Wendy (1911), aquesta sí, destinada clarament als lectors més petits.

La resta és prou coneguda: un segle farcit de seqüeles i preqüeles literàries, cinematogràfiques, sèries de televisió, dibuixos animats, adaptacions teatrals, musicals, cançons i discos sencers, etc., etc. El Peter Pan que tots els nens i nenes coneixen prové, doncs, d’una novel·la de 1911, basada en una obra de teatre de 1904, que al seu torn es basava en un personatge d’una novel·la de 1902 destinada al públic adult.

 El petit príncep (1943)

Antoine de Saint-Exupéry no era cap escriptor infantil, sinó un periodista i aviador professional que havia publicat diversos llibres per a adults, centrats sobretot en els seus viatges i experiències en el món de l’aviació.

Quan el 1942 va escriure El petit príncep, Saint-Exupéry es va basar en una experiència personal viscuda uns anys enrere, en què l’avió que pilotava es va estavellar al desert de Líbia. El llibre es va editar a Nova York el 1943, il·lustrat amb les aquarel·les del mateix autor, i estava dedicat als adults que una vegada havien estat nens, i especialment al nen que havia estat el seu amic Léon Werth. Potser la dedicatòria pugui despistar, perquè en realitat El petit príncep no és cap conte infantil, sinó una novel·la filosòfica que té una aparença de conte infantil. Els nens poden entendre la història, però de manera superficial i anecdòtica. És cert que el llenguatge és planer i senzill (als antípodes, doncs, del que trobem a Alícia al país de les meravelles) i que això en facilita la lectura a tots els públics, però el llibre va destinat als lectors adults.

La popularitat d’El petit príncep és diferent de la dels altres llibres, perquè l’autor mai no va canviar la història per adaptar-la al públic infantil (com els germans Grimm o Collodi), ni va fer una adaptació per a nens a partir d’un llibre pensat per als adults (com J.M. Barrie i Lewis Carroll), simplement perquè Saint-Exupéry va desaparèixer en un accident d’avió el 1944 i mai no va conèixer la fama de la seva última novel·la. De fet, aquesta immensa popularitat, que no ha parat de créixer durant el segle XX, ni tan sols es pot atribuir a les pel·lícules d’animació ensucrades fetes per Disney, com passa amb Alícia, Pinotxo o Peter Pan.

El petit príncep ha estat sobretot un fenomen editorial que ha transcendit llengües i cultures. És cert que al personatge se li han dedicat parcs temàtics, escultures i museus, i que se n’han fet tota mena d’adaptacions (musicals, teatrals, etc.), però el gran èxit del personatge i del seu univers cal atribuir-lo sobretot als adults, que troben en el llibre de Saint-Exupéry el record del nen o la nena que un dia van ser i que, en alguns casos, encara porten dins.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació