Llibert Tarragó recorda Francesc Boix

16.06.2017

Aquest divendres, a París, s’ha fet el trasllat de Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen, del cementiri de Thiais al de Père-Lachaise (cimitière des grands hommes), fruit de cinc anys de converses entre l’Amical francesa i l’Ajuntament de París. Aquest acte, més que la celebració d’un heroi, és la celebració de la fraternitat entre pobles; la tomba del fotògraf català, sense família, sempre va ser cuidada per membres de l’Amical. A continuació us adjuntem el discurs que ha llegit el lliberter i activista cultural Llibert Taragó, traduït per Maria Notó Mora.

Ernst Kaltenbrunner amb Heinrich Himmler en una visita al Camp de concentració de Mauthausen, en una de les fotografies ocultes per Boix que van servir de prova en els judicis de Nuremberg | Viquipèdia

Benvolgudes, Benvolguts,

Estimada Anne Hidalgo, fa bastants anys que vostè ens va rebre amb el meu amic Saïd Bouziri. Vàrem comprendre que vostè refusava l’oblit dels republicans espanyols. Avui, en travessar el pont d’Austerlitz, a la porta del parc de l’Ajuntament, i en altres punts de París, la mirada capta els senyals memorialístics del seu compromís amb els combats per l’alliberament de la nostra capital. Hem d’afegir, en aquest moment, l’entrada de Francesc Boix al PèreLachaise. Li estem agraïts.

Parlo en nom de la fraternitat singular i categòrica que uneix instintivament, en el si de l’Amical francesa de Mathausen, els descendents dels morts i dels que van tornar de l’Horror: els camps de concentració nazis.

Ni sota els monuments, ni davant les restes de Francesc Boix, matrícula 5185, company del meu pare, Joan Tarragó, matrícula 4355, ni en cap altre lloc ni mai, no podré reproduir cap dels sons, paraules i matisos empresonats en mi pel fet de no poder deixar de ser fill de deportat.

Recordo dues frases d’Albert Camus: «El que em fa callar, és que jo no he sigut deportat. Però sé quin crit ofego en dir això».

Per mart meva, sé quin crit ofega el nen en descobrir les fotos de fosses comunes en un calaix; el crit que ofega en sentir, darrere una porta, el relat de l’assassinat per part d’un SS d’una mare i del seu fill acabat de néixer; el crit que ofega davant del tros de cuixa que li falta al pare arrancat pels ullals d’un gos d’un oficial nazi. Tot plegat sota la signatura de Mauthausen.

«Sentir un testimoni et converteix en un testimoni» va dir Elie Wiesel. Començar a viure amb un testimoni de l’univers concentracionari et fa ser un testimoni estupefacte. Aquesta sensació, difícilment comunicable, pot sorgir en veure repetidament la mà del pare recollir meticulosament, en acabar l’àpat, les molles de pa abandonades sobre l’hule. Com fer respirar amb paraules aquest gest aparentment petit? Aquest fragment de vida, ensorrat en el més profund de la memòria, no hauria ressorgit sense la força de l’abraçada entre Jean Gavard, francès de Burdeus, i José Ayxendri, català de Tarragona, el meu padrí, amb motiu que a Gusen, uns dels camps del conjunt concentracionari de Mauthausen, José havia donat a Jean una patata que havia robat als nazis.

Va ser el maig del 2000. Es van retrobar en el lloc del calvari. «Company espanyol!, company José!» sanglotejava Jean Gavard. Tal com Francesc Boix i la resta, Jean i José resten en allò a què nosaltres pertanyem irremissiblement: l’obsessió dels Absents.

A la tornada de la deportació, moment en el qual Joan de Diego, matrícula 3156, evocava davant Montserrat Roig a la Televisió espanyola el març de 1984: «Acabábamos de nacer siendo hombres», Francesc Boix va ser el fotògraf del casament de José i Simone, francesa de Dordonya. Era el temps de reconstruir-se a l’exili. Simone em va confiar recentment: «Boix deia que si havia de triar entre una dona i la seva Leica, acabaria escollint la Leica. A més a més deia «la meva Leica». Llavors, esclafia a riure…».

Exposar fragments de la història familiar on el que és humà abraça el que és polític, i el que és polític, l’humà, no és infringir la solemnitat de l’instant. Aquesta història ens presenta un Boix de poc més de vint anys, maliciós, jovial, espontani i vital, a vegades despreocupat, temperament que li va permetre de saltar la frontera del gran risc al servei d’una organització clandestina, inicialment comunista espanyola i després associada a altres corrents polítics i a altres nacionalitats.

Boix va esdevenir particularment simpàtic al nen quan aquest últim va sentir dir a un adult que havia inspirat al dibuixant del TBO, Arnal, també de Barcelona, també deportat a Mauthausen, per dibuixar la cara astuta i el caràcter entremaliat del personatge de Pif le chien, còmic del qual les primeres tires es van publicar al diari L’Humanité el març de 1948. Llavors, en aquest mateix diari, Boix acumulava reportatges: el de les Aures és destacable; els negatius que il·lustren del món de l’exili republicà espanyol a París formen arxius excepcionals. Es troben a Barcelona. París hauria de demanar una còpia.

La fabricació d’herois és un defecte contemporani d’inspiració de Hollywood. Els supervivents s’insurgien contra les desviacions d’aquesta mena. Joan de Diego, quatre anys i vuit mesos a Mauthausen, deia: «No hi va haver herois. Hi va haver homes que es van defensar. Res més. Homes que es van defensar pensant en el matí que sortosament, aquells d’entre nosaltres que vam sobreviure, vam viure». En una nota de Joan Tarragó, quatre anys i quatre mesos a Mauthausen, es llegeix això: «En el camp, un home sol no podia fer res. Sobrevivíem gràcies a la força del col·lectiu animat per un ideal».

A propòsit d’aquest punt d’ètica, tornem al discurs de André Malraux a la plaça de la catedral de Chartres, el 10 de maig de 1975. Evocava la modesta mecanògrafa que va dir sense més «Els nazis, no els vull», que es va incorporar a la Resistència, i que després va ser deportada. Malraux conclou: «En tornar de Ravensbrück, pesava trenta-quatre quilos. M’estranyaria que mai hagués cregut haver complert un acte heroic. Es malfiava de la paraula».

Homenatge a Francesc Boix a París. En primer pla, Raül Romeva i Gerardo Pisarello

Se’m perdonarà si oblido noms. El combat de Boix es barreja amb el de Garcia, directament associat al robatori dels negatius de Mauthausen, Pagès, De Diego, Bonaque, Perlado, Tarragó, Constante, Serra, Azaustre, Dominguez, Uruen, els adolescents del comando Poschacher, missatgers clandestins duent els negatius al resistenta austríaca, senyora Anna Pointner. Tots ells escorten Boix cap a la llar definitiva oferta per París a aquest vençut del 1939, segons la fórmula de la novel·la de Xavier Benguerel, Els vençuts. Nens que fèiem bondat, vàrem aprendre a formar part de la família dels deportats. Proves de la vida superant la mort, vàrem rebre una atenció d’alba naixent. Recordo la de Lise i Artur London, la de Françoise i Pierre Daix, la de Neus Català quan s’autoproclamava «la meva segona mare» sense riure tot i dir-ho rient. Igual amb l’Angelita Bravo, esposa de Roger Gouffault.

Riuada de sentiments… Parlo des de Brive-la-Gaillarde, lloc de la reconstrucció d’unes quantes de les nostres famílies. Nascut a casa d’Edmond Michelet, catòlic i gaullista deportat a Dachau, que lloava els Espanyols d’aquell camp, tinc a la pell les solidaritats franceses de després de la postguerra (de la II Guerra Mundial), encoratjaments de mestres, accents de la «Petita Espanya» que es reunia els diumenges en un vaivé permanent d’alegria i de nostàlgia. Hi va haver un post Mauthausen que Boix va conèixer poc temps. Hi ha un post-Mauthausen de memòria i d’oblit.

Quan vingui el temps de prendre consciència, els meus néts es trobaran en un lloc segur la trajectòria del seu besavi. Aprendran que la revolta és un pensament; que la llibertat és un pensament; que fins i tot l’emoció és un pensament reforçat en ser treballat a la fàbrica de la Història, ciència-consciència «del que va passar», obstacle per a la instrumentalització, i el revisionisme. Es trobaran amb Boix i la resta, i, entre tots, les deportades i les dones de deportats, les Rosita, Montserrat, Paloma i Pierrette, força oblidades en el context d’una memòria republicana «política i molt masculina», comprovació de l’historiador Pierre Laborie. Dones que van tenir la seva part de dolor i de contribució a la resurrecció del seu Llàtzer que va tornar viu dels camps.

Moltes gràcies.