El cicle ‘Llegir el teatre’ aplega 200 lectors al Teatre Nacional

24.05.2015

Aquest dissabte s’han reunit al Teatre Nacional més de 200 lectors de clubs de ‘Llegir el Teatre per celebrar el final de temporada amb la direcció del teatre i assistir a les funcions que s’hi fan. Aquest projecte conjunt entre el TNC i Biblioteques de la Generalitat ha congregat 840 lectors, repartits en 28 biblioteques d’arreu del país. Tots els clubs han llegit 14 textos teatrals, en bona part gràcies a la feina insubornable i abnegada d’Alfred i Fèlix Arola, editors de teatre de referència del país. Magda Bosch i Rocamora, coordinadora de “Llegir el teatre” a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres, ens fa la crònica del club de lectura de Mots de ritual per a Electra, que s’ha representat al TNC aquest passat mes de maig.

Xavier Albertí (TNC), Carme Fenoll (Biblioteques) i Alfred Arola (editor d'Arola)

Xavier Albertí (TNC), Carme Fenoll (Biblioteques) i Alfred Arola (editor d’Arola)

 

Verb de teatre de vers

L’alquimista i patriota Josep Palau i Fabre, sensibilitzat per l’ambient de la Barcelona de principis de segle XX, desmotivat amb tot un seguit d’esdeveniments derivats de l’ocupació de Catalunya i un munt d’imposicions: cànons feudalitzants de la vida quotidiana, censura-repressió-inquisició de l’agressiva guerra d’Espanya. Víctima conscient d’aquest abús, optà per exiliar-se a París, ciutat d’un nou context social, més apta per explorar la recerca d’un “jo”, d’una identitat pregona i pròpia: Sóc d’aquí, sóc estranger”, JPiF.

S’envernissa d’un l’allau creatiu, literari i revoltós del París eufòric, fred i sensual; Henry Miller, Jean Paul Sartre, Anaïs Nin, Paul Éluard, J.Puig i Ferreter, André Breton, Jean Genet, Arthur Rimbaud, Antonin Artaud… i els artistes catalans que hi viuen, com Picasso. Tot això arrela dins la seva sensibilitat humana i clàssica, i forja un Palau, compromès amb ell mateix, per ell mateix i compromès amb Catalunya: amb el vers i amb el verb.

Fan l’home d’una manera particular d’esdevenir, que defuig esquemes socials codificats i els seus valors, i s’allunya de tota alienació. A grans trets, podríem dir que aquesta és la pàtina que adquireix, i és en el seu sojorn a París que l’any 1958 redacta Mots de Ritual per a Electra.

Aquest dissabte, he reviscut en JPiF dramaturg al Teatre Nacional de Catalunya, en assistir a la brillant escenificació de la seva obra: Mots de ritual per a Electra (1958), basada en la mitologia grega, on dos germans que no es coneixen, Orestes i Electra, s’uneixen per fer “Justícia” envers “l’Honor” del seu pare, assassinat per la mare d’ells, Clitemnestra, i el seu amant, Egist.

Una tragèdia, com defineix l’autor, és un “sentiment insubornable de llibertat”.

Sóc davant d’un decorat auster, elegant, proveït de símbols que ajuden a arrodonir l’espai i el buit escènic amb l’acció de la seva funció. Amb l’acompanyament d’unes projeccions de suport que obliden personalismes i reforcen la concreció, tot capbussant-nos en la versió del mite d’Electra, vestit per en Jordi Coca com a director.

Una magnífica delícia teatral, amb unes pauses eixutes que no dificulten pas el ritme del relat, ans al contrari; el recreen i el reforcen. Dubtes i silencis ajuden a endinsar-se en el vers del poeta i dramaturg, i en els mots d’un llenguatge metafòric, net i precís, per al qual JPiF se serveix d’allò mític, l’incest entre germans, amb què s’aconsegueix el propòist de Palau i Fabre. Electra des del moviment de resistència i Orestes del de l’exili que encarna.

Una Carme Sansa, actriu dinàmica, que surt, apareix i desapareix, com un espectre, una consciència; l’alè que reforça la desesperació trencadissa d’Electra a l’espera del seu germà.

D’antuvi, resto pensativa i captivada pel caliu d’Electra, interpretada per Àngels Basses, una dona que amara poder i força, voluntat i tendresa, el gest de la qual dibuixa l’expressió corporal, que acarona amb la dicció i la modulació de la veu; una Electra obsessionada per la pèrdua del progenitor, mim tancat en ella mateixa, turmentada pel retorn-aparició del seu germà Orestes, silueta que no coneix i que li és necessària, per salvar “l’Honor” i fer “Justícia”.

Intervé Orestes, interpretat per Dafnis Balduz, que aporta un tàndem equilibrat i creïble, predestinat per la mà de l’arquer, el pare assassinat, a occir els assassins, Clitemnestra i Egist. Un Orestes esplèndid, fecund, que ajuda a enfortir encara més el conjunt ja homogeni i harmoniós de l’execució teatral.

A partir de l’encontre d’Electra i Orestes, Electra és fa passar davant d’Orestes per Istar, amiga d’Electra, i Orestes, per Pilades. En aquest punt, la trama s’accelera de forma precipitada, com la fosa de glaç, amb un explícit i sensual erotisme per part de la parella que desemboca en la unió incestuosa, en què, d’una banda, reconcilia les víctimes de fora amb les víctimes de dins i, de l’altra, segella el pacte, d'”Honor” i “Justícia”, per revoltar-se contra el poder establert, matant els pares: Clitemnestra, en la pell de Carme Callol, i Egist, en la de Quimet Pla; papers secundaris curts i ben executats, en consonància amb la proposta escènica.

Una obra de relat sincer i valent, una funció excel·lent que cal veure aquest mes de maig al TNC, diamant o sabata que els amants del teatre han de veure, rumiar i comprendre, tot aprofundint amb la lúcida lectura del text, ple de components compromesos, interessants i actuals, com la guerra de sexes, que és produeix quant Pilades no vol actuar sota les ordres d’Istar, el que pensa Pilades sobre la relació home/dona, i un llarg etc… En la condició humana, el que és bo saber o descobrir, no te pèrdua.

La gent interessada en anar més enllà, o simplement “anar”, pot treure’n partit assistint a les tertúlies del club de lectura Llegir el teatre que, des de fa dos anys, el Servei de Biblioteques Públiques del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i el TNC promouen, una eina que ajuda a enriquir-nos amb el ventall personalitzat de diferents textos, debats, opinions i reptes que el mon del teatre crea i de què ens forneix.

Finalment, celebro amb veu alta que JPiF ocupi un lloc al TNC, seu del teatre català, en un esforç més de rescabalament de l’oblit imposat; però ens cal, a parer meu, el repte definitiu i significatiu del seu El Mite de Don Joan, o la mort d’Occident, obra lúcida, en el relat ètic de Stefan Zweig (representada a Madrid l’any 2008 sota la direcció d’Hermann Bonnín) i d’altres peces teatrals totalment desconegudes pel gran públic i que urgentment caldria representar, divulgar i comprendre degudament, acompanyades de conferències i d’altres accions: visites guiades a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac, l’opinió de persones que han estat al seu costat, vessants de la seva quotidianitat i/o obra literària, que ens ajudin a despertar d’aquest malson, ple d’ombres i pulsions per desprendre’ns dels encotillaments mentals a què estem sotmesos, i entendre la dimensió del mite, mots de JPiF, o el seu “retorn a l’Orient”, tant en l’obra dramàtica com poètica d’aquest autor tan nostre, que ha viscut lluitant per la llibertat de Catalunya.

JPiF ens recorda i es preguntava:

Occident és mort”   i “Autor o actor de la pròpia vida?

ara, l’eslògan, cànon, d’actualitat d’aquesta societat es:

“desigual per anar exactament igual”…o

“desigual per pensar exactament igual”…o

“desigual per actuar exactament igual”…

Josep Palau i Fabre és una opció per NO seguir el rumb.

Magda Bosch i Rocamora