Literatura nòrdica al FLIC

El passat cap de setmana, el Museu del Disseny de Barcelona acollia la 5a edició del FLIC adreçat a professionals. Amb la literatura nòrdica com a convidada especial, els participants podien triar entre una gran diversitat d’oferiments: tallers, debats, xerrades, punts de trobada, petites exposicions o el seminari La creació amb infants i joves. Però mentre a Barcelona, el dissenyador i il·lustrador noruec Stian Hole impartia un taller, a Copenhaguen un tiroteig sotraguejava la tranquil·litat d’un dissabte de febrer. El motiu, una vinyeta de l’il·lustrador suec Lars Vilks.

Volia fer un relat d’aquest “non stop” Festival de literatures i arts infantil i juvenil, en la seva cinquena edició, festival que depassa els límits tradicionals dels llibres per a infants i joves. Els més de cent-seixanta inscrits així ho van experimentar durant el cap de setmana en què es van succeir setze actes diferents i es van propiciar un centenar llarg de “speed dates” o trobades entre editors, autors i il·lustradors. Els organitzadors del FLIC, en les seves diverses modalitats i llocs, amb la Roser Ros al capdavant, han sabut combinar aspectes de fira sectorial, promocionar les escoles de disseny i els seus estudiants d’il·lustració, convidar a autors consolidats que creen i que ensenyen, incloure la reflexió i l’ intercanvi, reconèixer trajectòries exemplars, implicar les biblioteques que eduquen, els pioners de noves tendències, els lectors que inventen, les llibreries que escolten, els museus que es mouen a les xarxes, les escoles que opinen… per tal d’aprimar fronteres i, reforçant coincidències, focalitzar la prioritat en els infants i joves i les seves relacions amb els llibres.

La meva intenció era comentar les impressions del seminari La creació amb infants i joves que va tenir lloc a l’auditori, situat en el nivell més aeri d’aquest edifici diàfan dissenyat de dins cap enfora. Com Idah Klint, assessora de l’Àrea de nens, joves i cultura en el Consell Nòrdic (vint-i-cinc milions de persones, vuit llengües) i Ole Winther Sotsdirector del Dept. Museus i cultura infantil de l’Agència danesa per la cultura van descriure, des de les respectives responsabilitats, els objectius i estratègies d’unes polítiques culturals basades en el reconeixement dels nens i els joves com a ciutadans de ple dret amb necessitats específiques ara i aquí. No és com a futurs adults, sinó com a ciutadania de present que ocupen una transversalitat prioritària en totes les àrees. El recorregut de zero a trenta anys és continu, no es pot escindir; tots els infants i joves tenen dret a l’experiència cultural de totes les arts com també a la responsabilitat compartida, a les oportunitats d’autoorganització i administració de pressupostos en les etapes juvenils. El “model nòrdic”.

M’agradava subratllar el contrast de la intervenció d’Eulàlia Bosch quan descrivia els imprescindibles “Viatges per l’obscuritat” previs a tota acció o recepció creatives. Com es va aturar en el “Call me Ishmael.” amb què H. Melville arrenca Moby Dick com a exemple d’un inici que fa impossible abandonar la lectura. Perquè és precisament en aquest moment crucial i l’ambient que l’envolta, que hom comença a llegir, escoltar, moure’s, imaginar, dibuixar, contemplar o crear. Moment necessàriament fosc, íntim, de quan puja el teló i en silenci ens disposem a començar.

No podia oblidar les intervencions de la jove estudiant i impulsora deThe Bo Review of Humans Arts Violeta Lanza “Innovar no és necessàriament fer coses noves sinó fer-les des d’una altra perspectiva” o de l’artista Fito Conesa que des de fa un any acompanya el projecte Habitació 1418 del Macba i el CCCB.

Resulta impossible, però, descriure aquest enfilall d’impressions estimulants sense reconèixer que van quedar glaçades en córrer la notícia del què havia passat a Copenhaguen.

Se’m va acudir posar de costat dues il·lustracions nòrdiques: la de Bibi i la de Garmann. Personatges de ficció, de llibre il·lustrat amb vuitanta anys de distància entre l’una i l’altre però amb una estranya semblança: no somriuen ni estan tristos, però miren directament als ulls com esperant alguna resposta, quina?

Vaig rellegir:

“La última vez que tuvimos noticias de Bibi, ésta se encontraba en la maravillosa cama dorada del cuarto de su mamita, que siempre había estado cerrado y en el que jamás le habían permitido entrar”. Amb aquesta dosificació de l’enigma començava un dels meus llibres d’infància “El gran viaje de Bibi”.

No era danès, també, un príncep ple de dubtes?