Literatura científica: entre la fantasia i el terror

17.02.2013

Daniel Closa (Barcelona, 1961), doctor en biologia i investigador de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS) defensa la literatura científica com un pont entre el món de la ciència i el de les humanitats. La seva xerrada va ser la segona del cicle Passats, presents i futurs de la ciència a la literatura que es celebra a la biblioteca de la Sagrada Família. La propera cita serà el 6 de març amb l’escriptor i periodista Ricard Ruiz Garzón.

El Dr. Closa fa una radiografia de l’organisme literari. A contrallum, el seu ull expert no triga a detectar el símptoma de la malaltia, l’atròfia de la literatura científica. Diagnòstic: infecció del virus “desconeixement de ciències entre la gent que es dediquen a les lletres”.

Els resultats de l’analítica porten a la mateixa conclusió. Efectivament, en la llista de seccions extreta de la pàgina web d’una llibreria la literatura científica no hi apareix. L’indicador més proper és la ciència ficció. “No hi ha apartats que parlin de ficció cièntífica, sinó que surt amb la fantasia. Tens l’espasa màgica, la batalla dels elfs i l’atac dels nans, junt amb l’accelerador de protons i la teletransportació”.

Les proves de control fetes amb voluntaris no són més esperançadores. “Si vas a les llibreries sempre hi ha ciència ficció i fantasia al costat de les novel·les de terror. Tens una novel·la científica amb Conan el bárbaro a un costat i El ataque del monstruo del pantano a l’altre. Només vas a buscar això si t’agraden aquestes coses. I a la gent que li agraden, la ciència potser no és el que més l’interessa”.

La comparació amb estudis similars fets a altres països mostra que la malaltia té més incidència a casa nostra. És més, allà els resultats beneficiosos s’estan extenent a altres òrgans. “Ara estan molt de moda les novel·les de zombies. Abans eren de terror. Però ara un zombie és és un infectat”. I això dona peu a parlar de virus, de vectors de transmissió, de ritme de propagació, de taxa metabòlica. “Es necessita un biòleg molecular, i un laboratori de bioseguretat de nivell 4 ben equipat”. Conceptes científics que es coneixen gràcies a novel·les com I’m legend (1954) escrita per Richard Matheson. O altres com retrovirus humans endògens, qua apareixen a La ràdio de Darwin (1999) i Els nens de Darwin (2003) de Greg Bear. Fins i tot un món abstrús com les matemàtiques porporciona trames tant interessants com la de Criptonomicon (1999) de Neal Stephenson.

Però potser l’àmbit més fàcil de novel·lar són les ciències de la vida. Per exemple, és el que fa Robin Cook, que escriu novel·les basades en literatura mèdica. Aquest també és l’escenari de moltes sèries de televisió. “Paraules com virus, infecció, pneumònia o transplantament no donen molt de sí per fer una història divertida. Però serveixen com a teló de fons per explicar històries d’envejes, d’ambicions, de robatoris, de falsetats, d’enganys. De tot el que vulguis! Només canvia l’ambientació que estàs fent servir”.

Els especímens locals hem patit una mutació, fruit d’un aïllament històric. Sense que sigui “absolut”, en els autors d’aquí sembla que hi hagi por. “Més que por, pànic. Hi ha molts pocs autors, literats, que es fiquin en temàtica científica”. Un fet sorprenent, perquè bé que escriuen novel·les policíaques sense ser policies, o històriques sense ser historiadors. Una possible explicació l’apunten alguns dels assistents en el debat posterior a la xerrada. “A la Península Ibèrica es va deixar de fer ciència perquè la majoria de grans autors científics del segle XVI eren protestants. Hi ha una sèrie d’educacions científiques, que venen del segle XV i del Renaixement, que cauen en picat, coincidint amb el Segle d’Or. Tu et fas escriptor perquè si ets científic bàsicament la Inquisició et pela”. Aquesta tradició ha fet que, a Espanya, la cultura s’assocïi “a les lletres, a llegir El Quijote”, però no amb la ciència. El domini a l’acadèmica moderna dels humanistes (que van aparèixer per contraposició als divinistes, els estudiosos dels llibres revelats per Déu), han acabat de fer la resta.

El Dr. Closa no culpa de l’epidèmia només els factors històrics externs. Els científics no han pres les mesures profilàctiques adequades. En la carrera d’un científic “no es valora la docència, la pedagogia. I per això no se’n fa. I com que no es fa, no es valora”. O quan es fa es fa malament, perquè els científics no són massa brillants escrivint, i es queden tancats en l’argot i el llenguatge críptic. Una llàstima, perquè “els científics tenen molta imaginació. Ningú ho sap perquè no ho expliquen, i quan ho expliquen ningú els entén. Però tenen molta imaginació”.

Afortunadament, la literatura científica funciona com una vacuna, i administrada en dosis adequades fa que l’oraganisme generi un anticòs. “Cal muntar ponts, per introduir la ciència al món de les humanitats i per acostar la gent de ciències a la literatura; que els de ciències es posin a llegir coses que els resultin més familiars i agradables”.

Hi ha laboratoris que fa temps que treballen en l’I+D, recercant nous medicaments, com el Premi de Ciència Ficció de la UPC, o el Premi de novel·la científica. També hi ha especímens que presenten resistència natural al virus. En són exemple El joc de Déu (2010), de Salvador Macip; la trilogia Los Caminantes (2011) de Carlos Sisí (zombies a Màlaga?!) o Aigua Bruta (2006) de Pau Vidal. El mateix Dr. Closa és autoinmune i ha desenvolupat tres crisis, amb Tots som parents (1999), i les novel·les històriques Setembre de passió (1998) i El secret de l’Almogàver (2000). Això per no parlar del tractament crònic de la seva bitàcora, o els llibres de divulgació científica Blocs de ciència (2007) o 100 enigmes que la ciència (encara) no ha resolt (2008).

Possiblement l’organisme trobarà la forma de viure amb la malaltia. Altres òrgans vindran a cobrir la funció de l’atrofiat. Però no hem de renunciar a tenir un cos social saludable. Com tota la literatura, la científica “permet plantejar-se dilemes morals” i assajar diferents solucions. En un món dominat cada vegada més per la tecnologia (Carl Sagan dixit) caldrà prendre decisions sobre “cèl·lules mare, els trangènics, el canvi climàtic, les mutacions”. La ciència és el nucli d’aquests debats, i la literatura és una via per inocular el coneixement en dosis de fàcil absorció i desenvolupar la tercera cultura preconitzada per John Brockman. “Tenir persones educades i cultes és la base per tenir persones lliures”.

La llibertat! Aquesta malaltia sí que és incurable!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Bon article! A Catalunya hi necessitem el nostre propi Asimov i el nostre propi Crichton, entre d’altres coses. Hi ha grans autors de ciència-ciència-ficció, però pocs són d’aquestes contrades.

    A veure si el propi Daniel Closa s’anima aviat a posar-hi remei!