L’Invisible Jones

11.06.2016

L’adaptació al cinema de la sèrie d’espies dels anys seixanta The avengers (1998), en el seu conjunt perfectament prescindible, té però una escena que demana un anàlisi en detall. En la seva lluita contra el malvat sir August de Wynter, que pretén sotmetre el món a través del control del clima, l’agent secret John Steed visita els arxius del Ministeri. L’arxiver, l’Invisible Jones, -que sí, sí, és literalment invisible!-, resol la trama sense pràcticament moure’s de la cadira, davant l’estupefacció de l’agent, que li pregunta: “Per què mai no li va dir a ningú?”. La resposta de l’Invisible Jones: “Perquè ningú mai no m’ho va preguntar.”

L'invisible Jones

L’invisible Jones

L’escena dissecciona amb sagacitat una determinada percepció social de la professió, que durant molt de temps ha volgut l’arxiver invisible. Enterrat viu entre expedients al fosc subsòl d’algun edifici administratiu, l’arxiver de l’imaginari col·lectiu (en el pitjor dels casos) ordena papers polsegosos com a conseqüència d’algun transtorn socioafectiu mal diagnosticat.

Però, es correspon aquesta imatge amb la realitat de la professió? Som exactament el que esperen de nosaltres?

No avancem massa si diem que la professió està en procés de canvi. El canvi s’ha convertit paradoxalment en una constant dels nostres temps, i ningú no se n’escapa. Però si l’arxiver-gestor de documents manté posicions en un mercat laboral extremadament competitiu, és sens dubte perquè el seu enfocament tècnic li aporta valor a algú, que decideix contractar-lo.

I atès que el col·lectiu ha crescut substancialment els darrers trenta anys, i les tasses d’ocupació es mantenen raonablement altes, podríem deduir que l’interès per allò que podem aportar va en augment. De fet, l’arxiver és una figura clau per qualsevol forma organitzativa (empresa, administració, país) que vulgui prendre consciència de si mateixa. Però més enllà dels valors identitaris i de memòria col·lectiva, que ja fa temps que identifiquen a l’arxiver prototip, la consolidació de la professió en un context laboral poc propici a miraments s’explica per la combinació d’altres factors.

En primer lloc, la presa de consciència els darrers anys sobre el caràcter estratègic de la informació, tant des d’una perspectiva mercantilista (big data, reutilització de la informació, business intelligence) com des d’una vessant social, essencialment lligada als moviments cívics i de regeneració democràtica (transparència, accés a la informació pública, retiment de comptes).

En segon lloc, per les noves exigències d’eficiència i gestió documental associades a l’administració electrònica. L’arxiver participa en projectes de reenginyeria de processos, defineix estructures de dades, elabora plans de digitalització, treballa amb perfils de metadades, i parla de preservació digital, perquè aquests són alguns dels elements que integren avui la gestió documental de sempre.

L’Invisible Jones, 50 anys després, no fuma al seu lloc de treball (!), aplica estàndars internacionals a pràcticament tot el que fa, gestiona actius digitals amb algun EDRM i es preocupa per l’obsolescència tecnològica, però sobretot, ha entès que té coses a dir, i només s’invisibilitza (o ho intenta) quan sent a parlar de puntes de feina.