El tible, la tenora i… la barítona

El tible i la tenora ja tenen la companya que els faltava per completar el grup de xeremies de la cobla: la barítona, un instrument més greu que, amb la seva riquesa harmònica, dóna més cos a la formació tradicional catalana.

 Així ho van explicar ahir dijous 24 Joandomènec Ros, director de l’Institut d’Estudis Catalans, Joaquim Agulló, director del programa de recerca i Jordi Campos, tècnic acústic i tenorista, que ens presentà el nou instrument interpretant melodies populars.

El precedent del projecte de recerca que ha desenvolupat l’IEC fou el prototip de tenora que sortí a la llum el 2007, en motiu del 150è aniversari de l’instrument i amb l’objectiu de perfeccionar-lo a partir de la mesura de la identitat acústica, aplicant models matemàtics. El present projecte recupera la iniciativa de Ricard Lamote de Grignon que, el 1948, va percebre la necessitat d’un instrument més greu que la tenora. La barítona neix, per tant, amb l’objectiu de cobrir una carència tímbrica de l’agrupació tradicional catalana, ja que, els dos instruments més greus de la cobla, el fiscorn i el contrabaix, no tenen l’amplitud harmònica que pot oferir un instrument de doble canya.

L’experiència que el grup va acumular amb la creació de la tenora ha estat fonamental per al nou projecte de recerca de l’IEC, fidel als estatuts del centre, que es proposa la recerca en tots els àmbits de la cultura catalanística. L’equip ha estat format per científics, músics i constructors d’instruments que, per mitjà de la física i els models matemàtics, han aconseguit dotar l’instrument d’un perfil interior que emet un timbre assimilable al del tible i la tenora. Tots tres són instruments transpositors que faciliten, així, la digitació, i estan afinats en fa (tible i barítona) i sib (tenora). Tal i com mostrava gràficament una diapositiva projectada durant la presentació, el nou instrument està afinat una quarta per sota de la tenora i una octava per sota del tible.

La barítona té una longitud de 1,087 metres, pesa uns dos quilos i està formada per dos cossos de fusta i un pavelló metàl·lic. El tudell, que uneix la doble canya amb l’instrument, està corbat, de manera que cal tocar la barítona en posició vertical, a diferència dels altres dos instruments xeremies, que es toquen horitzontalment. Es preveu que en un futur es flexioni el pavelló a la manera del clarinet baix, per tal de millorar la projecció acústica de la barítona. Agulló explicava com han estat emprats els algoritmes genètics i les successives generacions per definir les característiques acústiques de la barítona, la base científica que defineix a priori tots els elements de l’instrument.

El futur de la barítona és, encara, incert. Tot just comença la cursa de fons de la difusió i la seva introducció en la realitat musical actual. Alguns tenoristes ja han expressat el seu interès pel nou instrument i caldrà esperar el constructor visionari que reprodueixi el prototip. De moment, la barítona ha nascut amb el coixí de la il·lusió des de diferents àmbits del coneixement. En la sala Puig i Cadafalch van confluir música i ciència. Tot evocava l’afany pitagòric de situar el número com a clau del cosmos, essencialment musical.