L’humor de la gelosia

7.10.2016

Mai m’hagués imaginat haver gaudit amb la gelosia d’Otel·lo. La Villarroel presenta una adaptació en clau d’humor del clàssic de Shakespeare. Un grup de clowns dirigits per l’argentí Gabriel Chamé Buendia són els encarregats de donar vida a aquesta famosa història dramàtica amb un estil que sorprèn i descol·loca a parts iguals.

Imatge de l’espectacle “Otello” de Gabriel Chamé Buendia | Foto: Gianni Mestichelli

L’obra es presenta com a teatre burlesc i físic, dos elements que es poden detectar des del primer moment. I és que durant 100 minuts l’escenari esdevé una explosió d’humor de qualitat, d’aquell que costa tant trobar. I la sensació que el públic experimenta és curiosa, ja que era difícil imaginar un resultat tan còmic i especial a partir del text d’una de les obres més dramàtiques del dramaturg anglès.

Cal destacar, i molt, la interpretació de Martín López. L’actor aconsegueix donar a l’obra el clima que es mereix; sap trobar l’equilibri just per cohesionar tot l’elenc artístic. Arriba a interpretar, si no m’he descomptat, fins a cinc personatges, i aconsegueix utilitzar aquest fet com una virtut excel·lent. I és que són recurrents les referències a la pròpia obra, és a dir, els actors fan meta-teatre parlant sobre la representació que estan fent i, fins i tot, interpel·len al públic. Un exercici que costa molt saber-lo fer correctament, però en aquest cas ho aconsegueixen executar d’una forma sorprenent i molt ben trobada.

Gabriel Beck exerceix, per dir-ho d’alguna manera, el paper de mestre de cerimònies i de fil conductor interpretant a Iago. En alguns moments, arriba a ser excessiu i un punt exagerat, en comparació amb la resta dels personatges. Amb un humor absurd i hilarant, Elvira Gomez encarna una Desdèmona que fa riure amb unes intervencions simples i poc enginyoses, però el públic semblava que la estigués esperant per poder deixar-se anar. Matias Bassi completa el cos artístic amb un Otel·lo altiu i senyorial.

És tant l’esforç físic dels quatre actors que, des de l’inici de l’obra, se’ls veu abatuts i totalment impregnats de suor, un element que, de nou, saben incorporar reeixidament al discurs. La construcció de l’escenari i la figuració és austera, però saben jugar amb tots els elements: dues caixes, teles (l’ocurrència Otel·lo – Otel·la serà difícil d’oblidar), una càmera per enregistrar imatges per projectar i poca cosa més. Molt eficient.

Si voleu gaudir amb una obra regeneradora que entra de ple en l’univers de William Shakespeare vestint-lo d’un humor irreverent, enginyós i captivador, no us la podeu perdre.