L’humanisme ha mort, llarga vida a Google

14.10.2016

No hi cabia ni una agulla a l’auditori de la Pedrera per escoltar a Yuval Noah Harari, l’historiador israelià autor de Sapiens: Una breu història de la humanitat, el best-seller que s’ha convertit en lectura obligatòria per a qualsevol intel·lectual que vulgui estar al dia. Poques vegades un llibre tan gruixut i amb un llenguatge tan tècnic esdevé un èxit de masses però, com va passar amb el Capital al Segle XX, de Thomas Piketty, de tant en tant una obra acadèmica aconsegueix trencar totes les expectatives. El secret sempre és el mateix: una tesi innovadora, provocativa i ben argumentada. Si el primer llibre de Harari complia totes tres condicions, la idea central de la seva nova seqüela, Homo Deus: una breu història de demà, no es queda curta: l’humanisme té els dies comptats.

Yuval Harari

Yuval Harari

L’autor de Sapiens va estar acompanyat del físic català Jorge Wagensberg, que va conduir la conversa en un discret segon pla. El científic català va adoptar un rol d’entrevistador i intervenia per resumir blocs temàtics i obrir-ne d’altres sense entrar a qüestionar les posicions de l’israelià. Aquesta estructura va servir perquè Harari expliqués el fil narratiu que porta dels arguments del seu primer llibre fins als del segon. No es tracta d’una empresa senzilla, ja que, si Sapiens ens explicava com vam deixar de ser animals per convertir-nos en homes, Homo Deus ens explica com ben aviat deixarem de ser homes per convertir-nos -no estem davant el títol més críptic de la història- en déus.

Com explica l’autor els darrers 10.000 anys d’història de la humanitat? La xerrada va començar amb un reguitzell de dades capaces de convertir en vegans als fundadors de Burger King. Una bona dada per entrendre com hem transformat l’ordre natural: per cada pingüí del planeta, hi ha un bilió de pollastres de granja. L’aterridor impacte de l’home en la fauna del planeta serveix a Harari per explicar la pulsió fonamental que ha conduït la nostra espècie al cim de la cadena alimentària: l’habilitat per donar un sentit transcendent a les nostres accions i als nostres pensaments o, en altres paraules, la capacitat per a la religió.

Per a l’escriptor israelià, la religió no és un conjunt de postulats metafísics, sinó una manera de pensar que ens diferencia dels animals. Durant la xerrada, va utilitzar els diners com a exemple paradigmàtic del que és una religió: els ximpanzés canvien cocos per plàtans, però mai podries convèncer-los de canviar cocos per un paper que, per via d’un acte de fe molt qüestionable i poc tangible, se suposa que reflecteix el valor just del coco. El nostra avantatge competitiu és, doncs, que sabem inventar i creure en ficcions. Harari explica com els neandertals eren més forts i tenien més massa cerebral que nosaltres i que, si van ser exterminats, va ser perquè ells no tenien aquesta facultat. Mentre els nenadertals podien organitzar-se en grups d’un màxim de 50 individus, els nostres avantpassats es coordinaven en grups de centenars o de milers. Segons Harari, el que explica el nostre èxit a l’hora de coordinar tants individus amb tanta flexibilitat és la capacitat humana per a creure en ordres, límits i valors del tot imaginaris que ell anomena religió.

Harari explica la història de la humanitat en tres etapes en funció de quina ha estat la religió hegemònica. Primer, la història que ens explicàvem per fonamentar les nostres lleis era la d’uns superhomes que anomenàvem déus, després, amb l’adveniment de l’humanisme, el relat deia que la font d’aquests valors era la combinació dels sentiments, el lliure albir i la raó comuns a cada individu i, finalment, en la història d’un futur que ja és aquí, Harari ens explica com la nova religió serà el dadaisme, un neologisme que no té res a veure amb l’avantguarda artística homònima, sinó amb el culte a les dades. La paràbola sobre com decidim quin llibre comprar és perfecta: abans els déus ens deien quin era el millor llibre de tots i el que havíem de llegir, això va canviar quan nosaltres vam passar a decidir de manera lliure i espontània fins que, avui en dia, els algorismes d’Amazon ens diuen quin és el millor llibre per a nosaltres. L’autoritat que va començar al núvol, ha tornat a ell.

Harari 1 (c) Rami ZarnegarHomo Deus narra aquesta última etapa, ara que ens trobem a la frontera entre ambdues. La força de les tesis de Harari és que teoritza el regnat de la intel·ligència artificial amb el mateix mecanisme amb què explica l’humanisme o el teisme: tot és qüestió de fe. Segons l’historiador, el tret distintiu dels homes no és un accés privilegiat a la veritat, sinó la capacitat per creure ficcions que li diuen què és cert i què no. El dadaisme es basa en la idea que Google ens coneix millor que nosaltres mateixos i que, per tant, seria irracional no deixar-nos guiar per la saviesa insondable del Big Data. Però el que Harari vol apuntar és que cap de les tres creences deixen de ser manifestacions de la nostres ganes d’empassar ficció.

El conferenciant va acabar la xerrada apuntant algunes de les conseqüències més distòpiques cap a les quals ens pot conduir aquesta nova religió i, en especial, es va centrar en un dels temes de debat més calents a Sillicon Valley: la immortalitat. Per als bilionaris tecnològics, vèncer la mort ja no és una qüestió literària, sinó l’objectiu real d’un nombre creixent d’empreses alimentades per la mamella de la quarta revolució industrial. Ja sigui per la via de l’enginyeria genètica o per la transposició de “l’algoritme de vida” a substrats inorgànics, acabar amb la mort sembla un objectiu assolible a no tan llarg termini per a molts dels científics més ben pagats de la humanitat. La superació definitiva del gran mecanisme d’igualtat universal: la mort.

Com a bon historiador, Harari es va limitar a analitzar les lleis que mouen la història de la humanitat sense entrar en valoracions de caràcter moral. Les desigualtats que existirien en cas de complir-se les seves prediccions es van assenyalar, però les conseqüències ètiques van quedar flotant a l’aire en forma de pregunta sense resposta. La inquietud que generen les tesis de Harari es deu exclusivament a la força dels seus arguments. Wagensberg va tancar l’acte amb un contrapunt humorístic que remarca perfectament el repte que suposa reflexionar sobre el que explica Harari quan el llegim o l’escoltem per primer cop: “tant de bo no tothom llegeixi el llibre, o correm el perill de caure en l’escepticisme universal”. Però l’escepticisme, crec, no ha de ser vist mai com un cul de sac angoixant, sinó com un toc d’atenció que ens reclama uns valors més ben fonamentats.