L’èxit de Jean Rondeau amb el Museu de la Música

9.12.2016

El debut a Barcelona del joveníssim clavecinista francès Jean Rondeau ha estat un èxit absolut. En un concert inclòs a la temporada La música del museu, Rondeau va tocar dos clavicèmbals del Museu de la Música, un dels quals un Christian Zell de 1737. La Sala Oriol Martorell de l’Auditori va quedar gairebé a les fosques per rebre i sentir un Rondeau molt inspirat que a través de les obres de Bach i de Scarlatti va fer arribar un so gens encarcarat de clavecí, en una interpretació caracteritzada pel dinamisme i la puresa.

Jean Rondeau

Jean Rondeau

Sota el títol Bach vs Scarlatti, Jean Rondeau ens va oferir, sense pausa, obres dels dos compositors, intercalades. Així, vam poder sentir sis sonates de Scarlatti, i de Bach, la Suite francesa núm. 2, un preludi i una fantasia, i al final, per culminar la seva actuació, la versió que Brahms va fer de la famosa Ciaccona de la Partita per a violí núm. 2 de Bach. Va ser un programa variat i complet alhora, en què contrastava l’alegria mediterrània de Scarlatti amb la profunditat germànica de Bach.

Jean Rondeau no és un músic d’estètica convencional. En aparèixer a l’escenari vam veure un jove desmenjat amb camisa blanca i els cabells llargs i esbullats i barba, amb aspecte de profeta. Però la imatge no fa el fet, i tan bon punt va començar a tocar el primer instrument vam veure de seguida que érem davant d’un gran clavecinista, pel domini tècnic i per una execució precisa i elegant. Tots sabem que el clavecí és un instrument amb menys registres tímbrics que el piano i en canvi Rondeau va saber extreure’ls tots amb escreix. Desprendre emoció del so d’un clavecí no és una cosa a l’abast de qualsevol. L’execució ràpida i plena de vida de Rondeau va fer ressaltar la capacitat de l’instrument per al clarobscur i va atrapar un públic completament entregat al clavecinista francès.

Si en les sis sonates en un moviment únic de Scarlatti i en la suite francesa i les altres dues peces de Bach Rondeau ja havia captivat tothom, va ser en l’obra final, la Ciaccona, on el clímax va ser tan intens que gairebé semblava una catarsi. Brahms va fer una transcripció pianística per a mà esquerra d’aquesta obra cim de la literatura per a violí. El seu objectiu era fer sentir els pianistes de la mateixa manera que se senten els violinistes, que tenen la màxima dificultat tècnica en la mà esquerra, la que es mou pel batedor de l’instrument amunt i avall i fa totes les notes. Jean Rondeau va començar tímid, amb un so esmorteït, però de seguida va anar creixent en intensitat i en rapidesa i va fer una interpretació expansiva i molt profunda de la Ciaccona. Semblava una peça composta originalment per a clavecí.

En acabar, Rondeau es va endur una ovació clamorosa del públic, subjugat al seu art i a la seva manera tan íntima i alhora rica d’interpretar el clavecí. Ell mateix, en unes breus paraules que va dir, es va mostrar un xic sorprès i emocionat en el seu debut a Barcelona. No seria agosarat dir que som davant d’un nou Gustav Leonhardt, que malauradament ens va deixar fa quatre anys.