L’Espill. El mirall d’un país normal

Un dels aspectes que contribueix a l'amplitud cultural de L'Espill és la difusió de veus estrangeres.

Podeu llegir el sumari a la coberta: primer, un article de Salvador Giner sobre Ramon Llull i la seva voluntat de convèncer, tan concís com encertat per enguany. Després, “La lenta mort de la universitat”, signat pel professor Terry Eagleton, retrat immillorable de la burocratització i privatització de les universitats. Tot seguit, quan veig que Paola Lo Cascio escriu sobre el Procés, m’adono que l’apartat monogràfic porta el títol de “Consideracions intempestives sobre els Països Catalans”, lectura obligada! Entremig, s’inclou obra inèdita de Perejaume, una autèntica meravella! Com deia Francesco Ardolino a la presentació, veig que tots els articles m’interessen i que tinc a les mans una revista pròpia d’un país normal.

Joan Fuster

El passat dijous 19 de juny es presentava a la llibreria La Central del carrer Mallorca de Barcelona el número 51 de L’Espill, la revista fundada el 1979 per Joan Fuster. Val la pena mirar enrere i recordar, ni que sigui breument, la història d’aquesta insigne publicació.

Sota la direcció de l’escriptor de Sueca, L’Espill va suposar una eina valuosa de normalització de la cultura al País Valencià. En els 29 números que conformen el primer recorregut (de 1979 a 1991, un any abans de la mort de Fuster) es van publicar documents i materials informatius i de reflexió sobre l’entorn polític, social i cultural amb col·laboracions de disciplines com l’arqueologia, la sociologia, la història de les idees i les institucions, l’economia, la geografia o les ciències humanes.

La segona època, encetada el 1999 amb la direcció d’Antoni Furió i coeditada per Publicacions de la Universitat de València i l’editorial Tres i Quatre, manté l’objectiu principal, el de donar resposta a qüestions complexes amb esperit crític i rigor. Aquell 1999 s’iniciava una etapa nova amb un panorama polític que havia canviat substancialment i, a més a més, l’espai de pensament s’estenia clarament a tots els àmbits de la política a la sociologia, de la història a la literatura, de l’economia a la filosofia o a les ciències de la naturalesa. Però per sobre de tot es mantenien intactes els signes d’identitat de L’Espill de sempre: la independència, el pluralisme i l’actitud crítica, amb la voluntat de potenciar un espai d’idees obert i capaç de generar debat.

Arribat el número 50, l’editorial ja anunciava una renovació de format i de continguts (que arriben al lector en format imprès i de web), un repte no gens fàcil per a una revista d’assaig i de pensament, íntegrament en català i que vol mantenir la vigència en el moment clau de renovació política i social actual. Per aquest motiu, la presentació a Barcelona del número 51 ha estat una veritable festa, com una celebració d’aniversari d’una publicació que renova la maqueta, afegeix seccions i estrena codirector. L’assagista i editor Gustau Muñoz fa un pas endavant, mantenint inalterat el compromís amb el país i la cultura, amb canvis en el consell de redacció i, com s’assegura a l’editorial, es referma en la voluntat de no ser cap reducte, sinó la de continuar sent un focus de màxima projecció cultural. Sota la seva direcció sabem que els continguts de primer nivell i el pensament crític i rigorós estan assegurats. Cada article és una aportació de primer ordre a la cultura catalana, que des de València es projecta a tot el país.

Acte l'Espill

Un dels aspectes que contribueix a l’amplitud cultural de L’Espill és la difusió de veus estrangeres, d’articles traduïts al català que aporten noves visions i perspectives. Simona Skrabec va voler subratllar especialment la importància d’incorporar mirades de fora perquè la traducció del pensament ha de contribuir per força al bull d’idees i a l’enriquiment de la nostra cultura. Skrabec va actuar de mestra de cerimònia a la presentació i va donar la paraula a Joan Manuel Tresserras, Manuel Guerrero i Perejaume, Paola Lo Cascio, Francesco Ardolino, Xavier Antich i Gustau Muñoz, que van ser breus (ho anunciava la invitació, ai las!), precisos i interessants.

La principal novetat del volum és la incorporació d’un bloc artístic en el qual es presenta obra inèdita de Perejaume, que inclou fotografies i text, un autèntic prodigi comentat per l’expert Manuel Guerrero Brullet. En realitat, tal com va recordar Xavier Antich, encarregat de rememorar la història de la revista al llarg de gairebé trenta anys, encara que hagin estat interromputs, les obres d’art sempre han format part de L’Espill. Antoni Tàpies és l’autor de la il·lustració reproduïda a la coberta del primer número, realitzada el 1977 i donada com a mostra de solidaritat als organitzadors dels Premis d’Octubre d’aquell any, castigats per la repressió política amb una multa de mig milió de pessetes. Efectivament, si resseguim les cobertes dels números de la primera etapa hi trobem portades d’Andreu Alfaro, Manuel Boix o Antoni Miró entre molts d’altres. O sigui, que el compromís amb l’art de L’Espill en realitat tampoc no és nou.

El gruix del número 51 és el dossier Consideracions intempestives sobre els Països Catalans, un tema monogràfic que per a tractar-lo, a hores d’ara, cal ser valent. Vivim moments complicats i greus i precisament el fet d’encarar el debat sobre la relació entre Catalunya, València i les Illes és una mostra més de l’enfocament de la publicació. Com bé va observar Francesco Ardolino en la seva amena intervenció i com deia al principi, L’Espill sempre ha estat el mirall del país normal que no tenim. Abans d’existir uns Països Catalans políticament reconeguts, ja tenim la revista de cultura que hi pertany.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació