L’esmolada ironia d'”Oh My God Barcelona!”

6.02.2016

La Companyia Bratislava, formada per actors i actrius acabats de sortir de l’Institut del Teatre, anima l’Auditori amb Oh My God Barcelona!, una adaptació de l’opereta còmica La vie parisienne de Jacques Offenbach. Es representa aquest cap de setmana a la sala 3 Tete Montoliu.

Jacques Offenbach

Jacques Offenbach

Del compositor Jacques Offenbach (Colònia, Alemanya, 1819 – París, 1880) s’han vist aquí al llarg dels últims quaranta anys, versions tant de gènere operístic com teatral de La Bella Helena (Teatre Lliure i Dagoll Dagom), La Perritxola (Dagoll Dagom), Els contes de Hoffmann (Gran Teatre del Liceu) o La Gran duquessa de Gerolstein, aquesta última, ja fa dos anys, al Teatre Gaudí Barcelona, dirigida per Víctor Álvaro, en un espectacle que va servir per presentar la Companyia Bratislava, formada a partir d’actors i actrius acabats de sortir de l’Institut del Teatre.

La mateixa companyia, després de la bona rebuda de La gran duquessa de Gerolstein, repeteix ara amb Jacques Offenbach, però amb una de les seves operetes còmiques potser menys conegudes dins del repertori català, La vie parisienne, tot i que forma part dels espectacles preferits i de capçalera de moltes programacions líriques franceses, en un moment que es commemora també el 150 aniversari de la seva creació. Però, si els francesos es complauen majoritàriament a recrear-ne la trama en el seu estat original de temps, costums i època, els de la Bratislava, que potser se’n senten menys deutors, fan el que permet fer una òpera bufa: adaptar-la a l’actualitat i situar-la en un medi pròxim als espectadors d’avui en dia.Així ha nascut Oh My God Barcelona!, un espectacle que aprofita la circumstància del boom turístic de la ciutat de Barcelona i el que viuen els personatges principals de La vie parisienne: la sàtira sobre el senzill que era al segle XIX engalipar uns turistes anglesos caiguts a París i disposats a conèixer món i el senzill que continua essent al segle XXI engalipar una altra parella d’anglesos que arriben a Barcelona disposats també a menjar-se la ciutat dels creuers, les Rambles, la moda… i l’amor.

La Companyia Bratislava ha fet una versió molt lliure i satírica, pel que fa a les lletres, de les peripècies que viuen els personatges de La vie parisienne, és a dir, de Oh My God Barcelona!. I aquí rau l’encert, la bona traça i l’esmolada ironia que hi han deixat anar fins al punt que, si no fos pel registre musical inconfusible de l’època i del compositor Jacques Offenbach, podria semblar que es tracta d’una composició i una trama creades de cap i de nou.

La parella protagonista d’anglesos arriba a l’estació de Sants. Qui els espera, el fals guia, ja ha fet un intercanvi amb una presumpta guia turística que té altres interessos i atributs per fer que la bossa li soni millor, i sota l’ham d’un hipotètic Gran Hotel Barcelona, on s’han d’allotjar els turistes, la parella fa cap en realitat a l’apartament del fals guia on es cou tot el que es cou sota la capa del sol, embolics de faldilles inclòs, a Oh My God Barcelona!.

Tant les lletres renovades de les diferents peces cantades com els diàlegs adaptats no escatimen referències a Barcelona i a fets d’avui mateix sota el lema d’una ciutat envaïda pel turisme. És així doncs, com hi apareix la Feliu i la Caballé, l’alcaldessa Colau, l’abat de Montserrat, la Vilarasau, el Joan Pera del Condal, el Paral·lel, el Bagdad, el FNAC i el MNAC, el Passeig de Gràcia i les boutiques de luxe, el bus turístic, el regateig de la pela, el sotabosc dels apartaments turístics il·legals, la pretesa fogositat de les catalanes als ulls dels anglesos, el xampany, el moscatell, el bon vi i la sardana.

Una òpera bufa com aquesta, si els intèrprets no tinguessin les qualitats vocals que el registre demana, adaptada a més com s’ha fet aquí, podria acabar fent aigües. L’avantatge dels integrants de la Companyia Bratislava és que tots sis excel·leixen en les peces cantades, tant a cor com en intervencions solistes, i la caracterització kitsch amb què han adaptat l’obra —atenció a la utilització austera i suggerent del nombrós joc de maletes com a únic element escenogràfic dels diferents espais!— ajuda també a perfilar uns personatges lleugerament estrafolaris, però no tant si un se situa davant del Zuric, a la Plaça de Catalunya, i s’adona que cada vegada són més habituals de veure, vestuari acolorit inclòs.

Els de la Companyia Bratislava enjogassen Offenbach, s’enjogassen ells mateixos i, de rebot, enjogassen els espectadors i, per a aquells que ja els van conèixer amb el seu debut de La gran duquessa de Gerolstein, hi trobaran la picada d’ullet que els regalen ara amb l’aparició, entre els personatges de ficció dins la ficció, del General Bum, aquell que amb el gran plomall protagonitzava bona part de la història. I és que, el món del teatre és tan precari, que els anglesos de Oh My God Barcelona! han anat a parar a casa del fals guia que té de parella, vet aquí l’atzar!, aquella actriu que fa dos anys va fer de General Bum a La gran duquessa de Gerolstein.

Crida general: a partir del 24 de febrer, aquesta divertida, atractiva i, per als melòmans més puristes, irreverent adaptació d’Offenbach, s’instal·la a El Maldà. Com se sol dir, comenceu a reservar entrades ara mateix si no us la voleu perdre, entre altres coses perquè Oh My God Barcelona! ja estarà madur del tot i, pel que fa a engolir localitats, cal tenir en compte que la sala del Pi és molt més petita que la Tete Montoliu de L’Auditori, on ara s’ha vist exclusivament i privilegiadament momés durant tres dies.

«Oh My God Barcelona!». Versió de l’opereta còmica de Jacques Offenbach, ‘La vie parisienne’. Adaptació i traducció: Companyia Bratislava. Intèrprets: David Anguera (piano i acordió), Anna Arena (violí), Jofre Bellés (piano i saxo), Xuel Díaz (guitarra i percussió), Laura Pau (ukelele i acordió) i Albert Ruiz (trombó de vares). Escenografia i vestuari: Estanis Aboal. Disseny de llums: Joan Gil. Coreografia: Albert Ruiz. Direcció vocal: Sheila Garcia. Arranjaments i direcció musical: Ferran Martínez i Palou. Direcció: Mònica Bofill. Producció: Associació Artdevellut. Sala Tete Montoliu, L’Auditori, Barcelona, 5 febrer 2016.