L’escudella fa Bromera

27.11.2015

Edicions Bromera destaca per ser una editorial que publica tant llibres originals en català d’autors consagrats i novells —com Pep Albanell, però també Joanjo Garcia, Silvestre Vilaplana o Vicent Usó— com traduccions d’autors contemporanis com Pierre Lemaitre, Andrea Camilleri o Marceline Loridan-Ivens. Les últimes novel·les de tots aquests autors les podreu trobar aquest Nadal a les llibreries. Segons Gonçal López-Pampló, director literari de l’editorial, són totes obres que fan de bon llegir i que volen apel·lar a la consciència del lector. “Procuro llegir-me tots els llibres que publiquem i així els defenso com a editor”, aclareix l’editor.

Joanjo Garcia | Foto: Clàudia Rius

Joanjo Garcia | Foto: Clàudia Rius

Pep Albanell, ‘Les fantasies del nàufrag’

Tot i que més d’un lector l’ha qualificat de memòries, Pep Albanell subratlla que Les fantasies del nàufrag és una novel·la: “Està escrita a partir de la meva infantesa”. Amb la Seu d’Urgell i el franquisme del moment com a teló de fons —mai no es barreja amb la trama principal—, Albanell recorre la seva infantesa, el moment en què va descobrir la lectura: Robinson Crusoe va ser el primer llibre de nàufrags que va llegir.

Les fantasies del nàufrag és, doncs, un homenatge a la ciutat on va viure durant l’adolescència l’escriptor, però també un homenatge a tots aquells llibreters i bibliotecaris que el van acompanyar en la descoberta del món de les lletres. Albanell recorda amb tendresa la bibliotecària de la Seu i el llibreter de la Seu, però amb certa negativitat l’escola, on els parlaven de la literatura com una cosa dolenta. “He mantingut els noms dels personatges, però els he retratat a la meva manera”, assegura sobre la novel·la, que, lluny de voler ser una novel·la blanca i sentimentaloide, mescla els sentiments i les emocions humanes amb dosis d’humor i ironia.

Silvestre Vilaplana, ‘Un sepulcre de lletres minúscules’

“Viure a València és com viure en una novel·la negra”, riu somrient Silvestre Vilaplana, autor d’Un sepulcre de lletres minúscules, una novel·la d’intriga angoixant. Amb aquesta obra vol retratar la vida de vuit personatges que es troben al límit de les seves vides per circumstàncies diverses: després d’haver acceptat un tracte amb un misteriós personatge, tots es troben en una casa. Persones com nosaltres, però que s’han trobat abocades a una situació extrema.

“Amb aquesta novel·la, volia fer una certa crítica social”, aclareix l’escriptor, que afegeix que vol que el lector es diverteix i reflexioni sobre el món en què vivim, “en què tot sembla que pugui ser possible”.

La història, que recorda Deu negrets d’Agatha Christie, tracta del tema del suïcidi, un dels temes que l’escriptor volia tocar: “Els suïcidis que s’han produït durant la crisi no són morts voluntàries, sinó morts induïdes, gairebé com un crim, perquè moltes persones s’han trobat desemparades i sense recursos i no han trobat cap altra alternativa”, reflexiona Vilaplana. És, doncs, una novel·la piscològica en què cada capítol s’endinsa en el caràcter d’un dels personatges.

Vicent Usó, ‘Les veus i la boira’

Les veus i la boira, guanyadora del premi Alfons el Magnànim, és una novel·la que arrenca de la fascinació que l’escriptor sent per les illes Els Columbrets, unes illes situades a una trentena de milles nàutiques de Castelló i que es van començar a habitar a principi del segle XIX fins al 1975, sobretot per les famílies de faroners i pescadors, que hi passaven la nit. Quan Usó era petit estaven deshabitades i, durant la segona Guerra Mundial, l’aviació nord-americana les va fer servir per fer pràctiques de tir: “Per sort no van destruir res”, afegeix l’escriptor. Actualment Els Columbrets són una reserva natural i actualment hi viuen temporalment investigadors.

“Durant un temps, aquestes illes també van ser refugi dels pirates del nord d’Àfrica així com dels contrabandistes. Es tracta d’un lloc inaccessible i per això em va cridar l’atenció, pel seu immens poder literari”, aclareix Vicent Usó.

És en aquest ambient misteriós d’Els Columbrets —que recorda l’illa perduda de l’Atlàntic on el protagonista de La pell freda topa amb els granotots de Sánchez-Piñol—, Vicent Usó situa la trama de la seva última novel·la: “És una novel·la d’amor que es trenca i es multiplica amb personatges que difícilment escullen el seu futur”, assegura l’escriptor. La història comença quan el pare d’un dels protagonistes, Bernat Sequeral, mor i, quan volen enterrar-lo juntament amb la mare, el periodista s’adona que el taüt és buit. A partir d’aquí Sequeral inicia una investigació per treure’n l’entrallat, però, misteriosament, mor. El seu fill, Mateu Sequeral, continuarà anys més tard la investigació que el seu pare va deixar pendent.

“Aquesta novel·la serveix per analitzar la societat actual i per fer-me preguntes sobre el món”, diu Vicent Usó. A través d’un fil prim d’investigació, l’escriptor vol introduir el lector en una trama en què l’important no és descobrir l’assassí —no és una novel·la d’investigació—, sinó que serveix per tractar altres temes. Una curiositat: la foto de la portada la va fer l’editor, Gonça López-Pampló, segons el qual “Els Columbrets és un descobriment literari”.

Joanjo Garcia, ‘Tota la terra és de vidre’

Tota la terra és de vidre, guanyadora del XXVII Premi de Narrativa Antoni Bru d’Elx, recuperat aquest any tal com ens va explicar Joan Carles Martí Casanova en aquest article, és una novel·la negra amb la qual l’autor vol parlar-nos de corrupció i maldat: l’any 2012, en el pic de la crisi econòmica, quan corrien els rumors d’un imminent rescat europeu a l’Estat i mentre les muntanyes valencianes cremaven i València quedava rodejada per un núvol de cendra, un membre el Tribunal de les Aigües és assassinat.

Dos personatges antitètics, un jove periodista, Adrià Fabré, que vol resoldre el crim, i un policia corrupte, Echebarri, a qui arriba la investigació per casualitat són els encarregats de solucionar l’entrallat. La investigació els farà baixar per les entranyes de la ciutat i descobriran un secret més profund: s’hauran d’enfrontar als seus propis fantasmes.

“Amb aquesta novel·la volia fer una crítica al periodisme”, afegeix l’escriptor. La novel·la segueix la línia de l’estil nord-americà hard-boiled, una variant del gènere negre on la frontera entre el bé i el mal està més diluïda.