Les vides extraordinàries de Yannick Garcia

18.03.2014

Que la presentació d’un llibre es dugui a terme en un restaurant anomenat Silenus no saps ben bé si és una premonició de disbauxa o de saviesa, d’ordre o de liberalitat, de modernitat o d’antigor. Potser t’ajuda a fer-t’hi arribar més disposat a les preguntes que no pas a les respostes, a obrir els ulls per veure-hi més que no pas a ajustar-los per enfocar o fixar una imatge —una sola imatge que n’exclogui d’altres.

 

Yannick Garcia ha guanyat el Premi Documenta

 

L’ambient és amable, acollidor, familiar; amb una taula que ens fa propers els uns als altres, que ens situa tots al mateix nivell i dóna peu a conversar en veu baixa, a convertir el comentari en confidència; el neguit en una nosa que es desfà tan de pressa com el sucre en un cafè.

Pren la paraula Eugènia Broggi, assenyalant que el d’avui és un dia molt especial per dues raons. En primer lloc perquè fa deu anys que en Josep Cots i ella presenten el Premi Documenta; en segon, perquè és el primer Documenta que publica L’Altra Editorial, la qual cosa la fa molt feliç. Assegura que, a l’igual com succeïa amb Albert Forns, que el guanyà l’any passat, també el guardonat d’enguany té “molta fusta”, ha escrit “una obra que destacava molt per damunt de la resta de les presentades” i té “un futur prometedor”.

Afirma que “En Yannick té un estil molt personal, que sembla una mica desordenat, però que en realitat és precís en extrem; escriu amb frases que sorprenen però sempre acaben tancant-se, la qual cosa fa que sigui un plaer llegir-lo; a més, ens ofereix una cosa bastant nova, poc habitual en la literatura catalana”.

Cedeix el torn a en Josep Cots, que remarca que pot afegir ben poc al que ha dit l’editora, ja que coincideix del tot amb el que ha expressat, però sí que vol comentar que, una vegada ha rellegit el llibre, ha pres encara més consciència que el premiat és un escriptor “amb molt de cap”. Els presents no podem evitar donar un cop d’ull, mig de biaix, a l’al·ludit, per comprovar el seu perímetre cranial, sense trobar-hi res d’extraordinari. L’amo de la llibreria Documenta se n’adona i matisa, entre rialles: “vull dir que és un llibre molt pensat, ja que aquest noi és tan xulo que ha posat a cada conte un estil diferent i… al final se n’ha sortit!”

Acaba indicant que li creu que fa molta il·lusió que, després de trenta-cinc anys, el premi mantingui el seu sentit, que no és altre que descobrir autors joves i oferir-los la possibilitat de donar a conèixer les seves creacions.

A continuació Marina Espasa avança que a ella li ha correspost el rol de fer “una mica de crítica” de recull. “Crítica bona, s’entén…”, matisa entre somriures. Com a membre del jurat, tan aviat com prengué entre les mans La nostra vida vertical, que es presentava amb el pseudònim de Vassili Bonurpa, s’adonà que allò era alguna cosa diferent. “Vaig dir-me: «Uf, contes!»; sóc una mala lectora de contes, ja que trobo que t’hi has de concentrat molt; vaig començar-los a llegir, un dia, un, l’altre, dos més…; i en arribar a “L’interludi: Ull partit té un dilema”, que és un exercici d’estil, vaig pensar: això és un escriptor! I en llegir “Caurem cap amunt” encara em va agradar més, i segueix sent el meu preferit”.

Explica que es tracta de contes diversos, que tenen lloc en espais geogràfics diferents, molt exigents, no pas fàcils de llegir, però que al final sempre tenen recompensa: “És com entrar en un embut, però al revés. Entres per la part petita, et costa molt d’entrar, i al final s’amplifica, s’obre tot un món.”

Li arriba el moment a Yannick Garcia, el protagonista del matí. Avesat com està a quedar en segon terme, en la seva condició de traductor, o a restar a l’ombra (a esdevenir pràcticament invisible) quan exerceix d’intèrpret, fa la sensació que preferiria estar en qualsevol lloc menys el que ara ocupa. Ho confirmen les seves primeres paraules: “Vaig començar a escriure poesia, però no m’ho passava gens bé a l’hora de socialitzar el que escrivia. M’ho passava bé llegint, m’ho passava bé escrivint, no m’ho passava bé recitant, no m’ho passava bé parlant del que escrivia… i vaig pensar que no tornaria a escriure”.

Però passat un temps s’ho repensà i decidí provar d’escriure narracions. Entre d’altres raons, comenta, perquè, a diferència de la Marina, els relats és el que li entra més per l’ull, i s’hi troba molt còmode: “crec que et dóna l’oportunitat de crear un univers sense desenvolupar-lo, que et marca el recorregut però no estàs obligat a fer tota la cursa”. Li permeten crear un món que sigui creïble.

A mesura que va explicant-se, pren més i més seguretat, s’aferma i, tot abstraient-se d’estar fent allò que no li plau, socialitzar la seva obra, tal i com succeeix amb la seva escriptura, amplia més i més el seu coneixement i definició:

“Amb La nostra vida vertical em vaig fer un joc amb mi mateix: cada relat que escriguis ha de complir un seguit de regles —que després el jurat ha anat desxifrant perfectament a mesura que els han llegit, la qual cosa vol dir que ha funcionat—, cada relat havia de passar a un país diferent, en una època diferent…; sobretot el protagonista havia de trobar-se en una situació d’immobilitat, que li impedís d’avançar. I, un cop immòbils, anar explicant la seva situació, sempre en un moment en què han de prendre una decisió difícil, des de diferents punts de vista.”

Remarca que el que l’interessava era centrar-se en “moments extraordinaris en vides molt ordinàries, que surten poc sovint en la literatura catalana, però que són molt habituals en el nostre dia a dia: decisions difícils, la mort d’algú…”.

Després d’alguns aclariments més, l’escriptor dedica una bona estona a respondre les preguntes dels presents. I, sorprenentment —prenent-se abans cada vegada el temps necessari per pensar-s’ho bé, com si, condicionat inconscientment per las seva tasca professional, li calgués també interpretar el seu pensament i traduir-lo en paraules—, ho fa amb una extensió, una claredat, una precisió i, per damunt de tot, una desinhibició tan gran com, segurament, mai no hauria imaginat que podria fer-ho.

En acabat, mentre seguim sentint com dringuen els coberts, les tasses i els plats a la cuina —la melodia incessant (quotidiana i immediatament recognoscible) que ens ha acompanyat al llarg de la presentació— tots plegats tenim la imprecisa, indefinible sensació d’haver viscut un d’aquells moments (exquisidament) ordinaris que poden convertir les nostres vides en extraordinàries.

Res pot palesar millor el poder de seducció de les paraules del Yannick i els seus companys que donar un cop d’ull a la taula que tenim al davant: quasi tots els abellidors croissants que se’ns havien ofert com a petit esmorzar—aquelles pobres animetes que suaven i tremolaven esporuguides només de veure’ns arribar, en imaginar tan propera la fi de la seva efímera existència— segueixen damunt dels seus plats. Retenint l’alè, incrèduls, es demanen: és possible que ni s’hi hagin fixat, en nosaltres?